dilluns, 12 de març de 2018

Les dones i els seus problemes de dones

Recupero una sèrie televisiva neozelandesa de 2013, atret per la directora Jane Campion («El Piano») i per l’actualment omnipresent Elisabeth Moss. Es titula «Top of the Lake» i es presenta d’entrada com una típica intriga criminal, encara que de típica no en tingui res.

La detectiu de la policia de Sidney Robin Griffin (Moss) està visitant la seva mare, malalta d’un càncer terminal, en un poble de mala mort de l’illa meridional neozelandesa i es veu obligada a investigar el cas d’una adolescent prenyada i posteriorment desapareguda. En el món ideal que s’inventa Jane Campion no existeix el concepte de jurisdicció, i una policia australiana pot actuar sense restriccions formals a un altre país, com ara Nova Zelanda. És el tipus d’inexactituds factuals que no hauríem de deixar passar; però la Campion compta amb el nostre crèdit, almenys fins el paràgraf següent.

Com ja he avançat, la sèrie més que ocupar-se d’un misteri criminal (que només es revela a l’últim capítol) el que fa es presentar-nos el retrat d’una comunitat tancada i plena de relacions enrarides, en franc contrast amb uns paisatges d’una bellesa exuberant. Campion, que firma el guió junt amb Gerald Lee, no oculta la seva militància feminista i, apart de mostrar tota mena d’abusos sobre les dones (discriminació laboral, masclisme, assetjament, violació), dibuixa una galeria de personatges masculins carregats d’estereotips negatius. Per arrodonir tanta obvietat programàtica, s'introdueix un grup de dones majoritàriament menopàusiques que han comprat un terreny als afores del poble, l’han batejat «Paradís», i es dediquen a explorar la sororitat sense complexes. La veritat és que aquesta colla de dones no pinta res en relació amb la resta de les trames i la seva presència és tan inexplicable, com ho és el fet que un pare i els seus tres fills duguin el nom dels quatre evangelistes.

«Top of the Lake» és malsana i desconcertant, bastant incòmoda de veure. Simplificant una mica, podríem definir-la com un «Twin Peaks» feminista, on importa més l’atmosfera que la intriga. Visualment no és cap meravella i trobo que la mediocre fotografia no fa cap justícia a l’esplendorosa natura neozelandesa. I els títols de crèdit són horrorosos des d'un vessant molt "kitsch".

Elisabeth Moss està colpidora en un paper ple de cops amagats (però, quan no ho està?). Peter Mullan, il·lustre veterà de la cinematografia britànica amb Mike Leigh o Ken Loach, encarna un patriarca acorralat, possiblement incestuós, amb un gest d’amenaça constant que traspua molt de perill. David Wenham, que havia sigut un dels molts «hobbits» filmats per Peter Jackson, fa de policia moralment ambigu. I és una pena que la gran Holly Hunter dilapidi el seu talent en un paperet de res com a guru de les menopàusiques alterades.

Jane Campion i Elisabeth Moss retornaren l’any 2017 amb una nova temporada de «Top of the Lake». Malgrat que la primera no va satisfer les meves expectatives, sé que en un moment o altre relaxaré el control per caure-hi de ple. Quan es fracassa amb estil, el fracàs es fa perdonar.

Wenham & Moss, investigadors

4 comentaris:

  1. La primera té els seus moments, tot i que s'allarga massa. La segona és directament prescindible. Ella està molt bé, estic d'acord, i Peter Mullan també, com sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs me la saltaré, a menys que estigui molt desesperat.

      Elimina
  2. Twin Peaks no em va agradar massa, en especial la segona temporada, i no tinc en tanta estima a Elisabeth Moss, aquesta sèrie té tots els números per no passar per la meva televisió.

    ResponElimina