dijous, 1 de març de 2018

Fugir de Sacramento

Algunes vegades hi ha obres artístiques —pel·lícules, llibres, cançons— que a tothom agraden, o que com a mínim no molesten ningú. És el cas de «Lady Bird», el debut en el camp de la direcció cinematogràfica de l’actriu Greta Gerwig, que va aconseguir en l’agregador de crítiques Rotten Tomatoes un rècord de ressenyes unànimement positives.

La Gerwig és una actriu que a mi em produeix salivera i quan, a més, escriu el guió i deixa que dirigeixi el seu xicot Noah Baumbach, com va fer a «Frances Ha», ja em fa perdre tots els papers. Per això, ni l’acumulació d’elogis i aplaudiments que duia el film a la cartera, em predisposaven favorablement. Però la visiblement autobiogràfica «Lady Bird», és tan sincera i tan viscuda, que només un malànima sense cor li negaria el mèrit.

La pel·lícula ens narra de forma molt episòdica l’últim any d’educació secundària en un institut catòlic de Sacramento de la jove Christine McPherson (Saoirse Ronan), batejada «Lady Bird» per pròpia elecció. Sacramento és la capital de l’estat de Califòrnia, una ciutat que segons tots els indicis és només lleugerament més interessant que Ciudad Real. Es tracta d’un «Bildungsroman» d’institut com n’hem vist d’altres; només que els trets distintius del gènere —els problemes amb els pares, les drogues, el sexe adolescent, l’amiga grassa, la princesa del curs— eviten tant el maniqueisme com l’excés de drama. Així, no hi ha ni un sol personatge negatiu, i el guió entén perfectament les raons de cadascú. S’agraeix també el retrat realista d’una família de classe mitja amb problemes per arribar a final de mes.

Gerwig tampoc mitifica la seva protagonista: Lady Bird és una rebel de províncies una mica desorientada i amb millors intencions de les que es pensa; però, quan aconsegueix escapar a Nova York, comença a apreciar tot el que ha perdut. Bona part de l’èxit del film és l’encant natural de Saoirse Ronan, molt creïble com adolescent de 17 anys (quan en realitat en té 23). A més ho fa amb una frescor, una determinació, i un sentit del propòsit, que només poden concitar admiració. Al seu costat brillen també Beanie Feldstein (una troballa) en el paper de la millor amiga i Laurie Metcalf (a qui jo li havia perdut la pista des dels temps de «Roseanne») com a mare de Lady Bird. Totes les escenes entre mare i filla es compten entre el millor de la pel·lícula.

Certament, la capacitat de no molestar ningú que mencionava al principi és cada dia més difícil, i «Lady Bird» ho aconsegueix amb dots de penetració i humanitat considerables. De cap manera es podria considerar original i molt menys una obra mestra, però obre perspectives interessants per a les futures carreres de Gerwig, Ronan i Metcalf.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada