dimecres, 21 de març de 2018

La guerra que no acaba

De vegades els grans conflictes neixen, sense que ningú sàpiga gaire com, d’un incident quotidià i banal. Això és el que passa a «L’insult» («Cas número 23»), film de 2017 del libanès Ziad Doueiri: Tony, cristià libanès, es discuteix amb el refugiat palestí Yasser per qüestions d’un desguàs que esquitxa el carrer. Per pura tossuderia masculina, de les paraules passen als insults i d’aquests a la violència física; la cosa acabarà als tribunals.

La primera meitat de la pel·lícula descriu aquesta escalada de forma crispada i claustrofòbica: tothom parla cridant, tot increpant-se els uns als altres en espais estrets i empolsegats. Beirut apareix com una ciutat caòtica i sorollosa, d’encants indiscernibles. La segona part, amb les sempre agraïdes escenes de tribunals, permet aprofundir més en els personatges (no només els dos contrincants, sinó també les seves famílies, els respectius advocats i la jutge) i entendre algunes de les motivacions que rauen al darrera.

Malgrat que la guerra civil va concloure l’any 1990, el pes del seu record encara plana sobre la societat libanesa actual. Això és el que intenta mostrar «L’insult»: que, quan la ferida del passat no ha cicatritzat, està condemnada a reobrir-se contínuament. Es tracta de situacions molt complexes, que només un autòcton comprendrà al cent per cent, mentre que l’espectador europeu ha de conjecturar a partir d’escassos indicis.

El mateix Ziad Doueiri s’ha ocupat d’un guió molt ben mesurat, on les raons es reparteixen per igual entre tots els personatges. Bones interpretacions de tots els protagonistes (Kamel El Basha, que fa de Yasser, va rebre la copa Volpi al millor actor a Venècia). Potser el que menys m’ha convençut és un final de conciliació general subratllada en excés. Si el film hagués conclòs amb l’escena prèvia del perdó en privat, «L’insult» m’hauria agradat el doble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada