dimecres, 28 de març de 2018

Noves regles pels nous temps

L’aguda Dorothy Parker va escriure, un dia que se sentia especialment enginyosa, que el Grup de Bloomsbury (una colla de bohemis londinencs de bona família a principis del segle XX) vivia en «quadrats» (quadrats = «squares» = places), pintava en «cercles» i estimava en «triangles». D’aquí prové el títol de «Life in Squares», aquesta mini-sèrie televisiva de 2015, pagada per la BBC, escrita per Amanda Coe i dirigida per Simon Kaijser en tres episodis de menys d’una hora cadascun.

D’entrada sembla que la sèrie ens explicarà la biografia dels quatre germans Stephen a partir del moment que van quedar orfes de pare. Però de l’Adrian només se’n parla a esquitllentes i en Thoby mor de febre tifoïdal al bell mig del primer capítol. Virginia (futura Virginia Woolf) s’endevina complicada, però roman sempre en un segon pla; de manera que Vanessa, posteriorment Vanessa Bell per matrimoni amb Clive Bell, esdevé la protagonista absoluta de «Life in Squares».

Diria que el moment de reivindicació incondicional del Grup de Bloomsbury va succeir a la dècada dels 80 del segle passat i que va apagar-se tan de pressa com s’havia encès. En l’actualitat només sobreviuen en nivell preferent de rellevància cultural l’escriptora Virginia Woolf i l’economista John Maynard Keynes, encara que li auguro més futur a la primera que al segon. Malgrat tot, cal reconèixer que aquella lògia benintencionada d’hereus privilegiats va intentar donar l’esquena a la hipocresia victoriana per explorar noves vies de relació entre les persones. El fracàs a llarg termini dels seus experiments, no els fa menys admirables, fins i tot sota la sospita d’un discret elitisme.

El guió està ben travat, amb algunes frases memorables i una envejable claredat a l’hora d’identificar els complexos parentius entre els personatges. Bona reconstrucció d’època (amb la BBC, «cela va de soi»), encara que hagué preferit una fotografia menys esvaïda. Com que l’acció s’estén des de 1906 fins a principis dels anys 40, els papers principals s’han repartit entre dos actors cadascun, el que provoca una fractura en la versemblança al començar la tercera part. De totes maneres, no tinc cap queixa dels actors, que en general estan bé, tot i que m’hauria agradat que Lydia Leonard s’assemblés una mica a l’efígie tan coneguda de Virginia Woolf.

De cares conegudes en surten poques, però sempre és un plaer pels ulls retrobar James Norton fent del pintor Duncan Grant quan era jove. I la gran Eve Best, com a Vanessa Bell, aporta el punt just de gravetat dramàtica que fa d’aquest «biopic» col·lectiu una obra molt superior a la mitjana. Molt recomanable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada