dimecres, 14 de març de 2018

Xoc cultural

Tot i que se’ns omple la boca amb això de la unitat de la llengua i el mapa dels Països Catalans, a l’hora de la veritat ens sol assaltar una sensació d’estranyesa exòtica quan ens enfrontem a un dialecte que no és el nostre. Almenys, això és el que m’ha passat veient els sis capítols de «Mai neva a Ciutat», la sèrie de la cadena IB3, guanyadora del concurs de pilots de ficció de comèdia, que es va estrenar el desembre passat. I no és que tingui cap dificultat per entendre la parla illenca; però de sobte m’he adonat que, en aquests temps tan globalitzats, feia molt que no la sentia (com em passaria amb el valencià, si no fos perquè l’Àgueda ens el refresca de tant en tant).

La sèrie l’escriu Joan Yago i la dirigeix Joan Fullana. Perdoneu, si les dades (que he copiat) són inexactes, però és que els programes balears sembla que compten amb pocs cronistes a les xarxes. O potser és que l’estrena és encara massa recent. En tot cas, «Mai neva a Ciutat» va de la Neus (Esther López), qui després de set anys treballant de gestora cultural a Londres (fent fotocòpies a una editorial), es veu obligada a tornar a Palma per la força major d’un acomiadament.

Set anys són suficients per trobar els companys de generació amansits, i adoptant ja les maneres de la maduresa. L’amiga de l’ànima (Maria Bauçà) és addicta als ansiolítics, k’inevitable amic gai (Josep Orfila) ja ha trobat parella i s’ha subscrit a Netflix de passada, mentre que la mare psicoanalista (Caterina Alorda) li diagnostica a la filla la síndrome del xoc cultural.

He de confessar que no estic gens al tanto del que fan a TV3 ara mateix en matèria de dramàtics (o de no dramàtics), i per tant no puc fer la comparativa; però aquesta «Mai neva a Ciutat» m’ha semblat fresquíssima, original i desvergonyida. Inesperadament mostra alguna audàcia formal i molta cura cromàtica. L’Esther López és una troballa perfecta com a heroïna, una Lena Dunham palmesana, amb les natges ben assentades a terra i ni una gota de privilegi a les seves venes. I els companys de repartiment, altres il·lustres desconeguts, també m’han semblat irreprotxables.

«Mai neva a Ciutat» també funciona com a recerca, bastant sarcàstica, dels mallorquins universals als quals la Neus entrevistarà pel seu blog. Chenoa s’endú tots els punts; però entre els candidats futurs hi ha Daniel Monzón, Miquel Barceló, Biel Mesquida, Rafa Nadal o Rossy de Palma. Finalment ens haurem de conformar amb l’hirsut Pau Debon (el cantant d’Antònia Font), Tomeu Penya i un transvestit que es fa dir Vivian Caoba i que paga la pena conèixer.

L’única pega és que «Mai neva a Ciutat» consta només de sis capítols de menys de 30 minuts o sigui que te la pots mirar en una tarda i et quedes amb ganes de més (el que no deixa de ser un avantatge). La recomanaria encaridament, però m’ha sorprès tant que m’agradés, que no m’ho acabo de creure: ja no sé si és graciosa o simplement m’ha caigut en gràcia.

4 comentaris:

  1. Aquesta és la típica entrada que no em cridaria l'atenció si no fos que has posat en Pau Debon com a foto-esquer. No hauria pensat que parlaves d'una sèrie, i sóc molt poc aficionat a les sèries de TV3, per tant ni se'm passava pel cap que a IB3 en fessin. Però mira, m'ha fet gràcia la recomanació, i si l'ensopego ara ja sabré de què va el tema, i potser m'hi enganxo i tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que la pots trobar a la web d'IB3. No et costa res de fer una ullada al primer capítol, que és on surt en Debon.

      Elimina
  2. Fins que tu no et creguis que t’ha agradat no m’ho creuré jo, o sigui que res

    ResponElimina