dilluns, 5 de març de 2018

Dones que no callen


És fàcil passar amb lleugeresa per sobre de «Mujeres y poder» (Editorial Crítica, febrer de 2018), el manifest de la historiadora clàssica Mary Beard, donada la seva breu extensió (a penes cent pàgines de lletra gran i nombroses il·lustracions) i el seu origen oral que es basa en dues conferències realitzades el 2014 i 2017 respectivament. Però només cal una mica de reflexió per adonar-se que les qüestions que toca la sàvia i afable Beard són més necessaris i pertinents que mai.

Comença el llibre la historiadora per allò que coneix millor, el món grec, i cita un fragment de «L’Odissea» en el qual Telèmac envia la seva mare Penèlope literalment a la cuina, com una de les primeres mostres en la nostra civilització d’un home que fa callar una dona. Venen després exemples de les diverses amants de Zeus, a les quals el déu convertí en animals o plantes per garantir el seu silenci davant de la seva gelosa esposa, Hera. És sabut que el món clàssic grec i llatí no tenia cap interès a dotar de veu pública les seves dones i, amb comptades excepcions, aquestes no eren sentides ni a l’àgora ni al senat.

Malgrat els dos mil·lennis i escaig transcorreguts, sosté Mary Beard que ens guiem encara pel reflex d’aquells vells prejudicis culturals, dels quals en som deutors. Hem heretat d’ells l’aversió al to agut de la veu femenina, que ens suggereix un carrisqueig ploramiques, el qual podem desacreditar amb total impunitat, sense que ningú no ens demani comptes.

Es diria que per triomfar en aquest món de micos (i d’homes) s’imposa l’estratègia del mimetisme viril. Fer com Margaret Thatcher, que emetia un to greu de la seva veu al gust dels interlocutors. O com Angela Merkel i Hillary Clinton, adeptes poc imaginatives del vestit-pantaló, tant masculí. Per descomptat la Beard no és partidària d’aquestes solucions; ella és de les que s’estimen més aviat un canvi de paradigma i de perspectiva, que una estratagema adaptativa i de compromís. 



I, per si hi hagués dubtes, proposa exercicis d’estil, on el mite de Perseu matant la Medusa, esdevé panorama actual de misogínia il·lustrada a partir de les senyores citades. Clinton i Merkel poden esdevenir carn de «merchandising», sempre que Trump en sigui l’executor. Masclisme 2.0.

Part de la inspiració d'aquest manifest prové de l'experiència pública de la pròpia Beard. En reunir en la seva persona els defectes de ser dona, intel·ligent, vella (supera els 60 anys), i sense cap intenció d'adaptar el seu físic al gust dels homes, ha esdevingut blanc fàcil de les invectives de la massa, cada vegada que ha expressat les seves opinions a les xarxes socials. Com ella observa, els atacs dels trols s'aferrissen particularment en les dones (i en les minories ètniques i sexuals), com un exemple més de la tradició de castigar aquelles que gosen alçar la veu.

Dos fets recents confirmen l’oportunitat d’un llibre com aquest. L’un és el famós «hashtag» #metoo que per primera vegada ha fet parlar i explicar les seves experiències a dones que havien estat sotmeses a assetjament sexual dins d’un tàcit pacte de silenci en els seus àmbits laborals. L’altre és l’anunciada vaga de les dones pel proper 8 de març que, independentment de la seva repercussió i les seves conseqüències, de moment ja ha provocat un concert de brams i renills per part dels habituals mascles informats i adeptes al «mansplaining» (i les seves fidels seguidores).

Crec que «Mujeres y poder» va en camí (si ja no ho és) de ser un èxit de vendes. M’alegra que aquestes qüestions reviscolin: ens hi va el futur a totes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada