dimarts, 27 de març de 2018

La fi de l’adolescència

«Thelma» (2017) és la primera pel·lícula que veig de l’aclamat director noruec Joachim Trier, un curiós exercici de gènere, nòrdic fins al moll de l’os, que desconcerta per la seva indefinició.

Thelma (Eili Harboe) ha crescut al camp en una família de marcades creences religioses. El seu trasllat a Oslo per estudiar a la universitat li obrirà possibilitats inexplorades, entre elles l’amor per una companya de la facultat; però també l’enfrontarà a estranys fenòmens paranormals aparentment provocats per ella mateixa.

Tota la primera part, amb el comportament anòmal dels ocells o els atacs epilèptics que afecten els llums elèctrics, sembla suggerir la metàfora d’una ànima reprimida que lluita per desplegar-se, o potser la somatització d’un conflicte. És fàcil pensar en el film «Carrie», que presentava un patró similar; però, a continuació «Thelma» es converteix en una cosa completament diferent: la investigació sobre un enigma familiar, que probablement té a veure amb una malaltia hereditària. Però el guió encara fa un gir a l’últim terç per entrar de ple en el gènere fantàstic i concloure amb decisions moralment ambigües i una última escena que no saps si prendre-te-la com a realitat o com desig.

Malgrat la sensació d’història inconclusa i la seva atmosfera opressiva i depriment, «Thelma» conté algunes de les imatges més impactants de la temporada, d’aquelles que deixen un record indeleble. Bon ús dels «drones», de la banda sonora i de la innocència inescrutable del rostre d’Eili Harboe.

Recomanable per espectadors que rebutgin la primavera i vulguin retrocedir cap a l’hivern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada