dilluns, 19 de desembre de 2016

Clàssics al dia

Sóc jo l’únic que va quedar enlluernat per l’adaptació que va fer la BBC de l’immortal totxo de Tolstoi titulat «Guerra i pau» l’any 1972? Sóc jo l’únic que va enamorar-se de Morag Hood  per la seva vivaç interpretació de l’heroïna Natasha Rostova? Estic segur que no, encara que aquestes mitificacions del passat potser no resistirien una segona mirada, i que el que recordem com opulència de la producció no passaria de ser cartró pedra d’Estudio 1 (molt ben interpretat, això sí). Em sorprèn descobrir que Pierre Bezukhov l’encarnava un joveníssim Anthony Hopkins, el que a hores d’ara seria un flagrant error de «casting»; o no, ves a saber. La dramatització de Jack Pulman intentava respectar fins a l’últim detall el guió previ de Tolstoi, incloent-hi els personatges menors, de manera que la durada total, propera a les disset hores, resultaria impensable en l’actualitat.

Si s’ha de fer cas als prejudicis, hom pensaria que la BBC adapta «Guerra i pau» cada cinc anys, encara que només sigui per mantenir en estat de revista el seu equip d’adaptadors habituals. La veritat crua és que, des d’aquella versió mítica del 1972, no hi ha hagut altra «Guerra i pau» televisiva més que una producció franco-alemanya-italiana del tot suspecta, on el principal esquer era Malcolm McDowell (que no és dir gaire).

És així com arribem al «War and Peace» de la BBC, collita de 2016, amb adaptació d’Andrew Davies (un especialista en aquestes operacions de prestigi literari), que ha esdevingut sense aparent esforç una de les sèries de la temporada, d’aquelles que figura a totes les travesses de liquidació de l’any i que ningú no s’hauria de perdre. Molt més breu que la del 72, aquí reduïda la novel·la a sis hores, originalment dividida en sis capítols, encara que Movistar+ ens la passi incomprensiblement en vuit lliuraments de 43 minuts. S’arriba a enquibir gran part del llibre, fins i tot moments purament contemplatius o de reflexió, que en principi no haurien de funcionar en el medi televisiu. Per això mateix, algunes veus crítiques han acusat aquest «War and Peace» d’un ritme excessivament morós (servituds de la societat de retribució instantània!). Ja us asseguro que de lentitud, ni gota, que el temps està molt ben mesurat, que el comte Tolstoi sabia que la introspecció i la serendipitat eren mitja vida i que cal gaudir cadascun dels segons del relat pel seu valor real, que és incommensurable.

El jove director Tom Harper ha disposat de tots els poderosos mitjans que la BBC li pot proporcionar, des d’envejables localitzacions als palaus de Sant Petersburg fins a impol·lutes planúries on escenificar batalles napoleòniques a les neutrals Estònia o Letònia. El vestuari és impecable, com ho són els cors de litúrgia ortodoxa que acompanyen les escenes més severes. El tractament del so, que ens trasllada des de l’èpica fins al dubte íntim reprodueix molt bé l’ambivalència d’aquesta «Guerra i pau» que combina molt bé els registres contradictoris de l’original. Els «drones» afegeixen algunes bones lectures zenitals d’un superb ball imperial i encara trobareu un indiscutible pla subjectiu d’una explosió, entre altres virtuosismes tècnics.

Els lectors de bona voluntat ja sabíem que «Guerra i pau», si li treus els trossos on Tolstoi fa teoria de la Història, és un novel·lot de nassos. Gràcies a déu, Davies ha mantingut tots els moments íntims que justifiquen i recolzen la decència única d’aquest conte perfecte, farcit de personatges tridimensionals (que no vol dir en 3D). I a més ha comptat amb un repartiment on pràcticament no hi ha ni una nota falsa i sí moltes ocasions pel lluïment. Que els intèrprets més veterans ho brodin —noms com els de Stephen Rea, Brian Cox, Greta Scacchi o Jim Broadbent—, no constituirà una sorpresa per a ningú. Només decep una mica la Gillian Anderson de «The X-files», no per culpa seva, sinó per un paper funcional que es limita a comentar la jugada.

En quant al trio protagonista, satisfà totes les expectatives i encara les supera. James Norton reuneix la noblesa, les limitacions expressives, i el fosc encant viril del príncep Andrei. Lily James fa una encisadora Natasha que sap passar molt bé del candor adolescent a una gravetat acabada d’adquirir a través de l’infortuni. Però la gran sorpresa és Paul Dano, un actor que difícilment desvetlla passió de cap tipus, però que resulta molt adequat en el paper antiheroic de Pierre Bezukhov. Si se’m permet el vaticini, Dano mai no estarà millor que aquí, o sigui que cal treure’n profit.

Si busqueu famílies felices, o lectors feliços, confieu en Tolstoi, feu-me cas. Com que la sol·licitud d’adopció a càrrec de la família Rostov és un afer tècnicament impossible, us haureu de conformar amb conviure amb ells a la novel·la. O amb aquest avatar seu televisiu, hiperbòlicament recomanable, i sense cap contraindicació coneguda.

4 comentaris:

  1. Com que no tinc previst llegir-me la novel•la, es possible que la versió mini-sèrie entri dins els meus plans, tot i que la temàtica no sigui del meu tipus preferit, però té pinta de ser d’aquelles mini-sèries que s’emporten tots els Emmys. I si no m’acaba d’agradar no passa res, se on et puc trobar :P

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Home, la temàtica és difícil de precisar perquè hi ha amor, sexe, batalles, estepes i molta neu. Faràs bé en veure-la.

      Suprimeix
  2. Excel·lent sèrie! Com tu dius, dóna gust veure que bé saben aprofitar els britànics els mitjans de què disposen, quines magnífiques localitzacions i que ben interpretada. Les sèries no són mai invasives, sinó que t'obren la porta i et conviden a passar a casa seva, amb un gest amable i educat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A alguns els hi ha semblat massa britànica i poc russa. Què hi farem.

      Suprimeix