dimarts, 29 de setembre de 2015

Una bruixa de Maine

Dins de l’irregular negoci d’adaptar obres literàries a la televisió, la mini-sèrie «Olive Kitteridge» es pot considerar una de les més felices, i no només pel munt de premis que va obtenir als recents Emmy (va ser escollida com la millor en la seva categoria i va premiar també la seva directora, la guionista, la parella de protagonistes i el secundari masculí), sinó per la seva excel·lent factura. I mira que el multi-guardonat llibre d’Elizabeth Strout (premiat amb el Pulitzer i el Llibreter) no era fàcil d’adaptar, com no ho són en general els llibres de contes per molt interconnectats que estiguin els diversos relats.

Mentre que a l’obra original els 13 capítols tenien com a protagonista coral els habitants del poblet de Crosby a la costa de Maine, sense que la titular Olive Kitteridge fos necessàriament la figura central en cadascun dels relats, l’adaptació televisiva en quatre parts de seixanta minuts opta assenyadament per seguir els anys crepusculars de la professora de matemàtiques Olive i del seu marit farmacèutic Henry, en direcció inevitable cap a la jubilació, la malaltia i la mort. Al seu voltant, apareixen els seus veïns, gairebé com a notes a peu de pàgina, però confereixen igualment un fort sentiment de comunitat als humans presents (adoro el fet que la Martha Wainwright faci de «chanteuse» tronada i que canti acompanyada del seu piano a tots els episodis).

No sé si el litoral de Maine ha sigut fotografiat de forma atractivament enganyosa per Frederick Elmes, o m’he deixat seduir pels preciosos títols de crèdit i per la fascinant música de Carter Burwell, però l’encant de l’embolcall contrasta vivament amb les històries sòrdides que oculta el llogaret: històries d’adulteri i alcoholisme, de depressió i suïcidi. Com diu l’eslògan de la sèrie: «There is no such thing as a simple life». O sigui, que la vida no és mai senzilla, ni tan sols a l’entorn més pastoral possible.

El guió de Jane Anderson —responsable ja de la notable «Normal», un drama transsexual amb Jessica Lange i Tom Wilkinson— em sembla modèlic en el seu poder de concisió, on no s’empra una paraula més de les necessàries i que s’ajusta molt bé a la sensible direcció de Lisa Chodolenko, consumada especialista en drames carregats d’humanitat («High Art», «The Kids Are All Right»). Però on brilla especialment «Olive Kitteridge» és en la seva selecció d’actors, clavadíssims en el seu paper, i on noms importants com els de Rosemarie DeWitt, Peter Mullan o l’eternament aclaparat Bill Murray (que s’endugué un Emmy pel seu vidu endolat) gaudeixen d’un molt limitat temps d’expressió.

Més oportunitats de lluïment té Richard Jenkins, que està superb, encara que es diria que ningú com aquest actor sap representar tan bé persones bones i decents. Però la perla d’«Olive Kitteridge» és Frances McDormand, en un rol diametralment oposat al que li proporcionà un Oscar a «Fargo». Olive és una dona misantròpica i intransigent, que no és conscient de ser-ho, fins que les bufetades de la vida l’obliguen a assumir el seu paper de bruixa local. McDormand et munta el personatge amb quatre gestos odiosos i al mateix temps vulnerables, que te la fan tanmateix adorable (com ho són totes les tietes detestables de les nostres respectives famílies).

«Olive Kitteridge» no fa gaire soroll, però constitueix un regal inesperat per aquells que de tant en tant ens agrada veure persones de carn i ossos a les nostres sèries de televisió. Cinc estrelles.

9 comentaris:

  1. Serà qüestió de posar-se a veure-la que només són quatre capítols!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Es veuen molt bé i no t'has de preocupar per continuacions.

      Suprimeix
  2. Ve amb molt bones referències, expliquen que la McDormand no trobava papers bons en cinema i va tenir molt a veure amb el tema de la sèrie. Jo no l'he vista, no tinc el plus, però ja trobaré la manera. Pel que fa al llibre he de dir que em va decebre una mica, potser tenia massa expectatives, no connecto amb els premis Llibreter, no sé què ho fa. En canvi el darrer llibre de l'autora, el dels Germans Burgess, que vaig començar amb recança, m'ha agradat molt més, la veritat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, ella és una de les productores. La veritat és que el conjunt queda molt més rodó que el llibre. Te la recomano vivament.

      Suprimeix
  3. També passa a Mainera i rodalies però podria passar a Igualada...

    ResponSuprimeix
  4. Respostes
    1. La buscaré: no tenia referències d'aquest segon llibre.

      Suprimeix
  5. Crec que va ser en Toni de la Torre a qui li vaig sentir comentar per primer cop, i em va fer el pes, la tinc a pendents. Fa molt bona pinta, eh!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si t'agraden els drames de persones corrents, és perfecta.

      Suprimeix