dilluns, 9 de juliol de 2018

Anant a costura a aprendre de lletra

He refusat seguir la segona temporada d’«El conte de la criada», la que ja no es veia obligada a basar-se en la novel·la original de Margaret Atwood i per tant improvisava sobre els seus temes amb completa llibertat. Segons totes les fons consultades (incloent-hi el meu home, que sí que se l’està mirant), ha consistit en un persistent exercici de sadisme adreçat contra el gènere femení en general, més preocupat per produir un efecte escandalós de violència gratuïta que per suscitar la reflexió (qualsevulla que sigui).

Afortunadament, Atwood no es limita a una sola sèrie en rotació permanent i, si saltem de HBO a Netflix, toparem amb «Alias Grace» que parteix d’un recent èxit del club de lectura Lletracremat. La novel·la original s’inspira en un doble crim històric que es va produir a la província d’Ontario l’any 1843. Un assumpte d’opressió de classe i gènere, amb una mica d’il·lustració científica aplicada al tractament de les malalties mentals. La novel·la és molt complexa, origina gran quantitat de reflexions sobre tota mena de coses, i disposa d’una narradora poc fiable que li afegeix el toc que l’allunya de la literatura clàssica.

En format llibre «Alias Grace» funcionava molt bé; però en basar-se sobre tot en les llargues converses entre el doctor Jordan i Grace Marks la seva translació televisiva havia de ser delicada. És evident que s’ha procurat posar-hi ingredients canadencs de primera qualitat: escriu l’adaptació l’actriu i directora Sarah Polley, dirigeix la reputada Mary Harron («American Psycho»), la música la componen Mychael Danna i el seu fill Jeff, la pròpia Atwood exerceix de supervisora de producció i David Cronenberg fa un petit paper (el que es podria considerar la garantia de qualitat definitiva).

Visualment la sèrie té molt bona pinta, tot i que un xic artificiosa: amb colors de realitat augmentada, contrallums a dojo i arquitectures de casa de nines daneses. El guió és extremadament astut i s’apanya perfectament per visualitzar diverses «realitats» contradictòries, sense potenciar-ne cap. Tot i això el relat resulta feixugament verbal, i com que el desenllaç no conté cap revelació sorprenent, els sis capítols de prop d’una hora esdevenen aviat un sacrifici per la causa (de la literatura). Segurament, amb la meitat del minutatge tot hagués lliscat a la perfecció.

Per fortuna, el mascaró de proa d’»Alias Grace» és l’actriu Sarah Gadon, bella inescrutable que ens fascina des del primer minut. Demostra a bastament que domina les virtuts del subtext i tan sols amb això salva la sèrie. Pels amants de les celebritats recurrents, indicaré que hi surt l’Anna Paquin (molt desmillorada) i el bell inexpressiu Edward Holcroft (vist a l’intrigant «London Spy»).

Avorridota, però defensable des del costat «prestigi», el dels que encara ens agrada pensar.

4 comentaris:

  1. He deixat a la segona temporada de Handmaid's tale al tercer capitol. Dilapidava tot el que havia aconseguit la primera. Aquesta la tinc a la llista.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que sou legió els que l'heu abandonada després dels primers capítols. "Alias Grace" és tota una altra cosa.

      Suprimeix
  2. Doncs mira, un altre que hi coincideix. L'he deixada morir malgrat Sarah Gadon. Prometia per la posada en escena, però és molt avorrida.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, era difícil que no fos avorrida. Massa literatura.

      Suprimeix