dilluns, 30 de novembre de 2020

Tot té arreglo

«Emma», la novel·la més llarga de Jane Austen, és també una de les més subtilment divertides. La «bella, llesta i rica» Emma Woodhouse, a falta de problemes personals, té com a principal ocupació dirigir la vida de tots els que l’envolten, convençuda que només ella té una visió correcta de tot plegat. Com una mena de «coach» «avant la lettre». És fàcil endevinar que al final en sortirà escarmentada, tot descobrint que ho ignora tot de tothom, començant per ella mateixa.


En un món on abunden les adaptacions d’Austen (i on «Emma» va particularment ben servida) no sorprendrà l’estrena d’una nova versió d’«Emma», com aquesta «Emma.» de la fotògrafa i directora de vídeos musicals Autumn de Wilde. Fixeu-vos en el punt al final del títol («period» en anglès), per què el posen?, perquè es tracta d’una «period piece», una «peça d’època». L’acudit us pot semblar una mica beneit, però indica prou bé l’esperit juganer amb el que s’ha abordat el projecte.


Plantejada amb un ritme viu gairebé de comèdia musical, amb un moviment d’actors que insinuen una coreografia, vestuari un punt exagerat i tonalitats grogues i rosades, aquesta «Emma.» bé podria ser una mirada a l’època napoleònica amb el punt de vista de Wes Anderson, però amb un plus d’humanitat. Anya Taylor-Joy, que ja ens va fascinar a «Gambit de dama», és una Emma perfecta, tan decididament intrusiva, com carregada de recances posteriors. No és un personatge simpàtic, però té prou calat per no ser abandonada per l’espectador.


D’entre l’extens repartiment caldrà destacar Mia Goth, la infortunada mereixedora de totes les atencions caritatives de la protagonista, i Miranda Hart, la xerraire i benintencionada Miss Bates, que protagonitza l’escena més bonica de la pel·lícula. Però, en realitat tots estan molt bé, tant els veterans (Bill Nighy, Rupert Graves) com els joves actors que coneixem de papers televisius: Josh O’Connor (el príncep Carles de «The Crown»), Gemma Whelan («Game of Thrones»), Tanya Reynolds («Sex Education») o Connor Swindells («Sex Education»). No deixa d’admirar-me com, després d’haver-los vist en papers contemporanis, es desempalleguen tan bé en robes d’època.


En resum, una bona adaptació d’Austen amb un petit toc de bogeria, però sense caure en l’anacronisme. Dues hores de somriure garantit.


 

2 comentaris:

  1. M'has convençut! Si no m'agrada tornaré a queixar-me.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pots tornar, però no et garanteixo la devolució dels diners.

      Suprimeix