divendres, 16 de setembre de 2022

Els mil i un somnis

L’actual producció massiva d’obres audiovisuals que parteixen de textos literaris em temo que no hauran fet augmentar precisament els nivells de lectura, tot i que sempre hi haurà espectadors entusiastes que acudiran a les fonts per prolongar el seu gaudi. La relació entre l’original i la seva adaptació és un tema que ha generat incomptables debats i que caldria contemplar cas per cas. Si assumim una certa fidelitat en la còpia, convindrem que l’única conclusió objectiva és que els productes audiovisuals requereixen un menor esforç de consum que la lletra impresa, tot i que el temps invertit en l’un i l’altre no estaria tan clar quin seria superior. En qualsevol cas, quan l’obra de partida rep consideració canònica, em costa molt no començar-ne la coneixença per la peça escrita, tot deixant per a les postres el suc que n’hagin pogut extreure les plataformes televisives. Tot aquest preàmbul per dir-vos que no havia llegit cap títol de la sèrie de The Sandman de Neil Gaiman, malgrat que ha sigut valorat com una de les grans obres del còmic adult, comparable a Maus o The Watchmen; i, no obstant això, vaig escollir tirar pel dret i acudir directament a la sèrie de Netflix, amb l’únic eximent que Gaiman mateix firmava l’adaptació, amb el que la sanció de l’autor quedava implícita.


The Sandman està protagonitzada per Morpheus, una representació antropomòrfica del responsable de tots els nostres somnis, però la sèrie no segueix una trama lineal convencional, sinó que es ramifica en històries i en històries d’històries. I encara que Morpheus sigui la figura central de tots els episodis, la seva presència no és sempre visible. Els relats més o menys llargs que componen The Sandman pertanyen tots al gènere de la fantasia, però el seu to és enormement divers, terrorífic o tendre segons convingui a l’ocasió. Això vol dir que cadascú es quedarà amb moments diferents, depenent dels gustos de l’espectador.


A mi particularment, els fragments més portentosos i al·legòrics, com la visita a l’infern, m’han deixat bastant fred, tot i reconèixer l’excel·lent estètica dantesca de la producció. Tampoc m’acaba de convèncer el regne de la fantasia, quan intenta ser «bonic» però acaba enfarfegant. M’han seduït en canvi els moments més intimistes i més propers a l’experiència humana, com la faula de Caín, Abel i la seva gàrgola de companyia o la jornada laboral de la Mort, i sobretot el preciós conte sobre la relació entre Morpheus i l’immortal Hob Gadling. En general m’han agradat més els episodis inicials que els finals, quan s’emboliquen amb allò del «vòrtex», per entendre’ns.


L’extens repartiment compta amb bons encerts, començant pel Morpheus de Tom Sturridge, molt en el seu paper de jove gòtic de veu cavernosa. David Thewlis està absolutament terrorífic, mentre que grans actors de caràcter com Charles Dance, Stephen Fry o Charles Dance dominen amb les seves intervencions. També m’ha sorprès molt favorablement Jenna Coleman, a qui coneixia de la sèrie de la reina Victòria i que aquí fa de detectiu amb atractiva autoritat (i deixa amb ganes de saber-ne més). En canvi al Llucifer de la pobra Gwendoline Christie li han clavat una perruca que la fa semblar una bacallanera del mercat del Ninot.


Com que The Sandman és obra de culte, du a la gepa una colla de fanàtics que tenen cura de la fidelitat de les adaptacions. No els ha agradat gens que s’hagi alterat el gènere, raça i orientació sexual d’alguns dels personatges originals; i ho han expressat sorollosament. Gaiman (cada dia em cau millor aquest paio) els ha respost que s’hi posin fulles, que per alguna cosa és el pare de la criatura.


Un cop emesos els deu episodis de la primera temporada, es van treure de la màniga un onzè capítol. Es compon de dues històries independents, una d’elles d’animació i amb gats, l’altra amb Derek Jacobi. Trobo que és la millor prova de la flexibilitat i la llibertat amb la que funciona aquesta sèrie inusual, un cas insòlit que caldrà seguir amb atenció.  

2 comentaris:

  1. El verano pasado disfruté mucho con vuestras fotos, Allau. Y hoy toda la región de Las Marcas está de luto. ¡Qué pena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ho acabo de llegir. Un tipus d'incident que em temo que es repetirà en el futur.

      Elimina