dimarts, 20 de setembre de 2022

Posar-se al dia


La irrupció l’any 1999 a Channel 4 de Queer as Folk va causar una moderada i necessària commoció que va posar en evidència com de minvada era la representació de l’homosexualitat a la televisió. La sèrie de Russell T Davies seguia les vides de tres joves gais de Manchester, molt especialment en el vessant de les seves relacions sexuals, les quals eren mostrades amb admirable franquesa. Malgrat que tot plegat consistí en deu episodis repartits en dues temporades i que la crítica respongué de forma molt tèbia, el ressò que tingueren a nivell de les converses de carrer fou molt superior. Apart de normalitzar la imatge hedonista dels homosexuals urbans, la sèrie significà també el llançament de les carreres d’Aidan Gillen i el joveníssim Charlie Hunnam.


Com sol passar amb totes les sèries britàniques d’èxit, aviat (concretament el 2000) s’estrenà una adaptació americana ambientada a Philadelphia. Com sol passar amb les adaptacions americanes, en resultà una versió menys trencadora i visualment més púdica. Encara així constituí un dels grans èxits de la cadena Showtime, i la seva emissió es va prolongar durant cinc temporades i 83 capítols. Tot un serial, en definitiva.


L’any 2022, en temps de remakes i refregits, s’ha cregut convenient ressuscitar Queer as Folk en una nova encarnació que es pot veure a la plataforma Starz, fillola d’Amazon Prime. Ara l’acció s’ha traslladat a New Orleans, una de les capitals americanes del vici, i el centre de l’activitat social torna a ser la discoteca Babylon, on té lloc un tiroteig massiu inspirat en el cas similar del nightclub Pulse d’Orlando. Aquest tràgic incident, amb les seves conseqüències, forma l’espina dramàtica de tota la temporada.


La nova Queer as Folk s’esforça a posar-se al dia en la representació del major nombre de membres del col·lectiu LGBT… Conformar-se amb gais i lesbianes ja no li és suficient, així que també s’introdueixen transsexuals, bisexuals, persones no binàries, neurodiversos i discapacitats, apart d’una bona col·lecció de drags. Tota aquesta panòplia tan completa sembla respondre més a una intenció programàtica que a una necessitat dramàtica. De fet aquesta colla de personatges, més que humans amb vides creïbles, semblen ideals platònics immersos en decorats plens de bombetes de colors que fan pensar en un escenari teatral.


Per descomptat que tenen problemes, quin personatge d’un serial no en té!, però tot es resol de la millor manera possible. Així un jove amb paràlisi cerebral i un altre a qui han amputat les cames són els que s’emporten al catre els homes més apetitosos, una circumstància que rarament succeeix a la vida real. De la mateixa manera, les úniques mares que hi surten —una espatllada Juliette Lewis i Kim Cattrall, rebotada de Sex and the City— no podrien ser més comprensives i protectores. Tot contribueix, i el físic dels actors no n’és aliè, a formar un espectacle visualment agradable, però inconsistent. Correcció política de manual, escassament inspiradora. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada