dijous, 22 de setembre de 2022

Tríptic de la mare


Ja he parlat més d’una vegada aquí dels llibres d’Abdellah Taïa, marroquí de 1973 que va descobrir el do de l’escriptura l’any 1999, quan es va traslladar a viure a París. Atrapat, com tants altres autors del món francòfon, en l’ambient literari de l’ex-metròpoli, ha bastit una sòlida carrera on ha combinat en igual mesura els records del seu Marroc natal amb les experiències com a immigrant en el país d’acollida, unes i altres unificades per l’assumpció de la pròpia homosexualitat.


La seva darrera novel·la Vivre à ta lumière, editada per Seuil enguany (i que de ben segur Cabaret Voltaire traduirà aviat al castellà) té la particularitat de presentar una protagonista femenina, Malika, en tres moments de la seva vida. La coneixerem l’any 1954 com una jove camperola acabada de casar. Aviat el marit parteix a la guerra d’Indoxina, on no trigarà a morir. Els sogres, després d’haver-se embutxacat la indemnització que paga l’estat francès, li fan la vida impossible a la jove vídua i l’obliguen a tornar a viure a casa dels pares.


Retrobem Malika als anys 60. Viu a Rabat, s’ha tornat a casar i té tres fills. El seu marit treballa a la Biblioteca Nacional, just al costat del Palau Reial. Monique, una amable burgesa d’origen francès, vol que la filla gran de Malika vingui a treballar de minyona a la seva vil·la, però la dona marroquina s’hi resisteix. Té aspiracions molt més altes per a ella: la vol casar amb l’hereu del rei.


L’any 1999, la vetlla del traspàs de Hassan II, un jove lladre homosexual entra a casa de Malika per robar-li els diners. El delicte és en realitat una excusa per tornar a ingressar a la presó, on vol retrobar el seu amor. Però la dona veu en ell un reflex del seu fill, també homosexual, el qual va emigrar a París i del que fa temps que no es sap res.


Els dos primers fragments estan narrats en primera persona per la protagonista. Fa servir paraules senzilles, frases curtes, repetitives, i traspua la ingenuïtat d’una dona humil i sense estudis. Transmet però un to poètic, que de vegades s’acosta al realisme màgic, i evidencia una força de voluntat que està per sobre de qualsevol consideració moral. El tercer episodi té el format d’un llarg diàleg entre Malika i el lladre Jaâfar, on la dona vella intenta expiar el maltracte que va infligir al fill.


El motiu de la novel·la no té més misteri, Abdellah Taïa ho explica a la contracoberta: «Malika, és la meva mare: M’Barka Allali Taïa (1930 - 2010). Aquest llibre li és dedicat.» De totes maneres, vist el to fantàstic d’alguns dels passatges, costa de creure que el que es descriu correspongui a la biografia de la mare de l’autor. Es diria que és més aviat una projecció poètica i un rescabalament pels greuges patits per Taïa. No sé si em cau gaire bé que es faci actuar la difunta com una marioneta que actuï tal com ens hagués agradat que actués i no com ho va fer en realitat. No, no m’ha arribat el contingut de Vivre à ta lumière. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada