Formes de vida, formes de mort

Com a preadolescent amb inquietuds pel món de la cultura, sempre em vaig sentir frustrat per les limitacions d’edat que tant restringien les meves opcions cinematogràfiques i que em condemnaven al trist menú dels dibuixos animats de Disney o Tom i Jerry, els westerns més genèrics i els musicals de Marisol o la Durcal. Recordo que la primera pel·lícula «per a grans» que vaig veure —no sé si perquè estava classificada com a apta per a tots els públics o bé perquè hi vaig anar tot just fets els catorze anys— va ser Ikiru d’Akira Kurosawa en una reposició amb categoria d’estrena al cinema Publi del passeig de Gràcia de Barcelona. 

Poc recordo de la impressió que em va causar llavors, però de segur hi havia d’haver una bona dosi de perplexitat, perquè va ser el meu primer contacte amb la cultura japonesa i el seu cinema. En tot cas no hi havia pensat gaire, fins que a finals de l’any passat, i amb el títol de , es va estrenar la versió britànica d’aquesta obra. Tot i que vaig anar-la a veure els dies de l’estrena, no vaig gosar donar-ne cap opinió per la molt simple raó que vaig fer una plàcida becaina durant la major part de la projecció. Ha calgut que revisés a Filmin tant l’original com la còpia per poder dir finalment la meva.

D’entrada pretendre refer Ikiru, que és considerada una obra mestra del cinema humanista, pot semblar una mostra de supèrbia abocada al fracàs; però la translació de la història des de la societat nipona a la britànica —tots dues d’expressió austera i forta jerarquització— pot tenir un cert sentit. A més, el projecte era un somni llargament conreat per Kazuo Ishiguro, un autor irregular però que va saber retratar a la perfecció una existència d’esquena a la vida a El que queda del dia. El seu guió respecta moltes de les escenes del de Kurosawa, tot i que les diferències culturals ha de sacrificar gran part de l’escena del funeral que domina tota la segona meitat de la versió japonesa.

Però el problema de Living (dirigida pel sudafricà Oliver Hermanus) no és tant de la trama en si com del to, que vol ser solemne i acaba resultant soporífer, de manera que se m’ha fet inacabable encara que duri quaranta minuts menys que Ikiru. Tampoc sembla que el senzill missatge —allò de deixar un món millor del que t’has trobat— requereixi un martelleig constant, com si l’espectador fos una mica curtet. Per acabar, Bill Nighy, a qui acostumo a venerar en tot el que fa, està tan apagat de cap a cap del metratge, que sembla haver mort abans de començar. No negaré que la cinta té algunes belles composicions visuals i una bona ambientació dels anys 50, però les habituals virtuts del caràcter britànic com la contenció i l’estoïcisme han derivat aquí en un restrenyiment somnífer, ben lluny de la viva humanitat d'Akira Kurosawa i del seu protagonista Takashi Shimura.

En honor a la veritat, tant Living com el paper de Nighy han agradat molt i jo em començo a preguntar si amb els anys he perdut el gust a tot i si no seria millor que em callés.