Monstres en família

 

Un pare i el seu petit fill fan un llarg viatge per carretera en direcció a Iguazú on viuen els avis del nen. Sense gaires explicacions es deixa entendre que el nen està en perill a causa d’unes forces obscures que provenen dels seus familiars i de les quals el pare vol protegir-lo. Som al nord de l’Argentina el gener de 1981 i per tant a les amenaces sobrenaturals cal afegir la repressió de la dictadura militar. Es tracta d’un panorama ominós tot i que costa precisar-ne els detalls concrets, potser perquè tot està expressat amb mitges paraules, la millor manera d’infondre un sentiment de por.

L’horror no és precisament el meu gènere favorit, però la lectura de l’excel·lent llibre de contes Las cosas que perdimos en el fuego em va impulsar a continuar freqüentant Mariana Enríquez, ara a través de la seva novel·la Nuestra parte de noche, guanyadora del Premio Herralde de Novela de 2019. El complex argument, que he començat a introduir al primer paràgraf, va completant-se en forma de trencaclosques mitjançant sis parts que abasten, sense cap ordre cronològic, des de finals del segle XIX fins a finals del XX. Els fragments es presenten en formes diverses, en primera o tercera persona, com a cròniques o reportatges periodístics…

De tot això es desprèn l’existència d’una societat secreta que ret culte a l’Obscuritat i que requereix mèdiums i sacrificis humans per comunicar-se amb ella. Aquesta societat, denominada la Orden, està comandada per dues famílies acabalades, els Bradford i els Reyes, totes dues connectades amb el costat més malèfic del poder. Les escenes d’horror se succeeixen, de vegades com a pur horror físic (tortures, mutilacions), de vegades com paisatges de desolació o com pànic metafísic.

Com ja passava amb els contes, els esdeveniments fantàstics estan ben integrats en la realitat històrica, el que ens permetrà viure des de les pràctiques esclavistes del XIX, o els swinging sixties londinencs, fins al drama dels desapareguts de la dictadura militar o les primeres baixes de la sida. Aquests contextos diferents aporten amenitat i contribueixen a dotar de consistència els personatges, que no estan obligats a viure contínuament en el paisatge de l’horror. Fins i tot en alguns moments —tota la part de l’adolescència de Gaspar— l’atmosfera m’ha fet pensar en la d’alguns contes de Cortázar.

En un gènere com el terror resulta molt difícil mantenir les emocions al màxim tota l’estona, i més quan es tracta d’un novel·lot de més de sis-centes pàgines. Per això diria que l’últim tram carranqueja una mica i el final no mostra l’apoteosi que l’argument requeriria. Tot i això Nuestra parte de noche és una novel·la insòlita, d’enorme ambició i amb una gran quantitat de registres tonals, a la qual les convencions genèriques li queden estretes. Un gran llibre carregat de futur.