Si el primer volum dels diaris de Rafael Chirbes abastava gairebé vint anys, del 1985 fins a principis del 2005, aquest Diarios. A ratos perdidos 3 y 4 (Anagrama, octubre 2022) es limita als mesos que van de març de 2005 a gener de 2007. No sorprendrà per tant que el to i la temàtica sigui molt més uniforme. Aquest període està marcat per la reclusió de l’autor a la seva casa de Beniarbeig, un poble no gaire lluny de la costa de Dènia, indret del qual escaparà molt puntualment per deures professionals, bé com a redactor de la revista gastronòmica Sobremesa, bé per promocionar les seves novel·les. Així a les primeres pàgines hi ha l’esborrany d’una extensa crònica sobre Manhattan, més endavant uns apunts destinats a un reportatge sobre els vins del Roine o encara les experiències d’un tour de lectures per Alemanya.
Però no ens enganyem, el gros d’aquests diaris s’ocupen del plàcid retir provincià de l’autor amb una vida social sovint limitada als parroquians del bar del poble i alimentada per bones dosis d’alcohol. Aquest aïllament s’accentua a la segona part del volum, quan prop de la seixantena, l’autor abandona la col·laboració a Sobremesa i esdevé un virtual jubilat. Per tant, no trobarem aquí les descarnades pàgines de relacions tòxiques i revelacions sexuals que puntejaven el primer lliurament dels diaris i que tan inusitades resultaven dins de la literatura memorialística hispana.
Trobarem en el seu lloc les reflexions que propicia una existència dedicada bàsicament a la lectura i a l’escriptura. Chirbes continua demostrant la seva finesa com a lector a l’hora d’abordar clàssics com La Celestina, o La Regenta, Ernst Jünger i altres cronistes bèl·lics, Gran Sol d’Ignacio Aldecoa o les Memòries d’Adrià de la Yourcenar. No hi ha aquí exemples d’escarni com el que dedicava al primer llibre a Pérez-Reverte, tot i que hi ha un retrat de Juan Goytisolo no precisament afavoridor, per afegir una mica de vinagre en un llibre més aviat desesperançador.
Perquè el novel·lista, quan no llegeix o escolta música, intenta acabar la novel·la que fa temps que té entre mans i sembla no sortir-se’n. Una vegada i una altra —enfrontat a unes pàgines que li semblen fallides— es pregunta si la seva carrera no es pot donar per acabada amb el llibre que va publicar el 2003 i comença a conformar-se amb un futur marcat pel silenci literari. Per les dates en les què s’ha escrit aquest diari, sabem que la novel·la que se li resisteix és Crematorio, la que acabaria sent considerada com un dels cims de la seva obra. Això només demostra que els autors són sovint els seus pitjors jutges.
Malgrat la intel·ligència de l’escriptor, l’interès que poden suscitar les seves idees i una escriptura de gran nivell, la situació limitada del confinament i les més de sis-centes planes del diari no poden evitar que es repeteixin determinats temes i que més d’una vegada tregui el nas la repetició i la monotonia, cosa que no passava en el volum anterior, que era molt més sucós, per dir-ho clar.
Creo que soy una de las personas menos dotadas para la literatura; de las menos capacitadas para convertir sus pensamientos, sus vivencias y sus sentimientos en frases. He dedicado toda mi vida a eso, y el resultado es desolador. Hay una barrera que me separa de la palabra, una incapacidad para la sintaxis, a la que se le añade cada día menor capacidad de observación y retención; para encontrar la palabra precisa; para memorizar los objetos y las situaciones. Por si fueran pocas las limitaciones, ahora se les añade el ensimismamiento. Me auguro un negro porvenir como escritor, y me revuelvo contra ese destino, pero como si una cosa fuera —y lo es— el deseo (hondo) y otra la práctica (superficial), a la hora de la verdad escribo como si el dilema o el sufrimiento o la voluntad fuesen asuntos de otro, con una especie de perezoso desapego.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada