Corren per les plataformes un tipus de comèdies dramàtiques que podríem qualificar de «bonistes» on els problemes de la gent, per greus que siguin, acaben solucionant-se amb somriures i bones intencions, amb l’objectiu poc encobert de deixar un bon regust a la memòria de l’espectador. Un dels exemples més notoris del que parlo seria la molt lloada Ted Lasso, i n’és un altre cas recent Shrinking (o Una terapia sin filtros, segons la traducció d’Apple+).
Aquesta sèrie tragicòmica reuneix un grapat de personatges diversos, cadascun amb una adversitat afegida: qui no ha perdut la dona fa poc, s’està divorciant del marit, un altre pateix estrès post-traumàtic, el de més enllà, Parkingson o la síndrome del niu buit… Tota aquesta colla d’infortunats viu, a més, en estretíssim contacte i coneix amb tots els ets i uts els secrets més inconfessables de cadascú, i no perquè imperi la franquesa entre ells (que també), sinó perquè sempre estan amb l’orella parada per assabentar-se del que no deurien.
El comportament d’aquesta fauna va, en general, d’irritant cap amunt. No sabria dir si em molesta més la veïna tafanera, el vidu pallasso, l’advocat histriònic o l’adolescent fent coses d’adolescent. A més, com ja apunta el títol, al centre d’aquesta ficció hi ha un gabinet psicològic; però els professionals que el formen no els recomanaria ni al meu pitjor enemic.
D’aquesta comèdia àcida amb cor de molt bon rotllo només salvaria, per eliminació, el personatge de Harrison Ford. Els papers de rondinaire i asocial li surten particularment bé, i el paio es nota que s’ho ha passat bé intervenint a la sèrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada