Sexisme màgic

Curiós cas de coberta d'un llibre de Pratchett que no és directament infecta.

Tot portant la contrària a l’únic expert sobre Terry Pratchett que conec (sí, en Pons, qui si no?), prossegueixo la lectura cronològica del cicle de Discworld que ell tant desaconsella. El díptic inicial («El color de la màgia» i «Una llum fantàstica»), malgrat la dubtosa fama que carreguen, no és ni molt menys un mal pròleg; potser una mica eixelebrat i mancat de focus, però amb moltes de les llavors plantades, que anuncien prou bé el que vindrà. Si no busques satisfaccions immediates i prefereixes contemplar tranquil·lament com un artista madura i desplega les seves evidents virtuts davant dels teus ulls, no és una mala opció; sobretot si tens en compte que «Equal Rites», el tercer títol de la saga, representa un gran salt qualitatiu endavant; opinió que corrobora Pons en atorgar-li una dotzena posició entre els quaranta-quatre títols publicats.

Començaré per una qüestió aparentment menor, però que demostra la dificultat d’exportació a altres llengües de l’obra de Pratchett, i és el problema d’una traducció capaç de fer justícia als seus intrínsecs i polisèmics jocs de mots. Perquè en castellà la novel·la es diu «Ritos iguales», títol que no convida a anar més enllà, mentre que «Equal Rites» suggereix immediatament «Equal Rights» (Drets iguals), una expressió infinitament més adequada, ja que apunta a la qüestió crucial que rau a l’interior de la novel·la: la de la igualtat de gènere.

Segons dicta una vella tradició de Discworld, quan un mag se sent a punt de morir, cal que ungeixi el vuitè fill d’un vuitè fill per transmetre els seus poders. El mag Drum Billet es troba en tal destret i amb les presses pròpies d’un decés imminent, acaba beneint no un vuitè fill, sinó una vuitena filla, Eskarina (Esk) Smith, la filla del ferrer del poble. L’error provoca un daltabaix quasi-còsmic, perquè les dones no tenen cap opció a esdevenir mags, ja que la seva sortida «natural» en el camp de la màgia és el de la bruixeria. Tanmateix la vella bruixa Granny Weatherwax és la primera que es planteja la possibilitat que Esk estudii a la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork fins a esdevenir una maga plenament funcional.

«Equal Rites» presenta doncs al bell mig del seu discurs aquest sexisme intrínsec que considera que homes i dones funcionem diferentment. I en fa mofa. Repeteixo, en fa mofa. Igual que es burla d’aquesta mena de raonament (?) que considera que la tradició justifica qualsevol aberració. Notable en un llibre que pertany al gènere fantàstic, el seu tractament mig escèptic dels fenòmens màgics. Així la bruixa Weatherwax reconeix que l’èxit de la major part dels seus encanteris depèn sobretot de la suggestió, de la faramalla ritual que els acompanya i d’un indubtable efecte placebo. Em considero un ignorant total de l’obra de la senyora Rowling, però em pregunto si no seria més saludable pel nostre jovent que el seu baptisme de foc en la literatura fantàstica tingués lloc en les pàgines còmiques i descregudes de Pratchett, enlloc de dins les totxanes de l’adolescent Potter.

No tot «Equal Rites» brilla a la mateixa altura: hi ha moments purament episòdics que no fan avançar la trama i el desenllaç és confús i tediós, un problema bastant freqüent en l’autor quan ha d’invertir en efectes especials i descriure’ns-els en paraules. Però els tocs d’humor marca de la casa no hi falten (crec que són una presència invariable des de la primera línia del primer llibre.

He llegit a algun lloc, probablement a la Wikipedia, que «Equal Rites» és un llibre per a «Young Adults». Crec que se’ls hi ha traspaperat alguna fitxa, perquè és una novel·la acceptable per a totes les edats que la puguin comprendre. Marca l’inici de la sèrie de les bruixes i, encara que no sigui de lectura imprescindible, demostra que Pratchett tenia el cap molt ben moblat (res a veure amb Ikea).

Aquesta és una història sobre màgia i sobre cap a on va i, potser encara més, sobre d’on prové i el perquè, tot i que no pretén respondre totes o cap ni una d’aquestes preguntes.

Pot ser, tanmateix, que ajudi a explicar perquè Gandalf mai no es va casar i perquè Merlí era un home. Perquè aquesta és també una història sobre sexe, tot i que probablement no en el sentit atlètic de rebolcada que compta el número de cames i el divideix per dos, a menys que els personatges s’escapin totalment del control de l’autor, que també podria ser.

De totes maneres es tracta bàsicament d’una història sobre un món. Aquí arriba. Contempleu-lo amb atenció, els efectes especials són força cars.

Sona una nota de baix. És un acord profund i vibrant que suggereix que la secció de metall pot irrompre en qualsevol moment amb una fanfàrria còsmica, perquè l’escenari representa la negritud de l’espai sideral amb alguns estels lluint com caspa a les espatlles de Déu.

Llavors apareix, vista des de dalt, més gran que la més gran de les desagradablement armades naus espacials que el director d’un circ de tres pistes pugui imaginar: una tortuga de deu mil milles de llarg. És la Gran A’Tuin, un dels rars astroquelonis d’un univers on les coses són menys com són i més com la gent se les imagina, i porta sobre la seva closca crivellada pels meteorits quatre elefants gegantins que carreguen sobre les seves enormes espatlles la gran roda rodona de Discmón.

Mentre el punt de vista canvia, la totalitat del món pot ser vista sota la llum del seu minúscul sol. Hi ha continents, arxipèlags, mars, deserts, serralades i fins i tot un petit casquet polar. Els habitant d’aquest lloc, és obvi, no voldran tenir cap tracte amb teories globals. El seu món, envoltat per un oceà circular que vessa eternament  a l’espai amb una llarga cascada, és tan rodó i pla com una pizza geològica, encara que sense les anxoves.

Un món com aquest, que existeix només perquè els déus xalen amb els acudits, ha de ser un lloc on la màgia pot sobreviure. I el sexe també, per descomptat.

Marcel Proust no va ser mai capaç d’escriure un inici de novel·la tan potent. És clar que en el seu univers ni les tortugues ni els orangutans tenien la menor importància.

La crisi com a espectacle

Durant aquests darrers anys de crisi econòmica mundial hem anat observant amb perplex escàndol com les conquestes de l’estat del benestar anaven sent retallades per restriccions sistèmiques dels pressupostos, mentre l’ex-pujant classe mitjana lliscava ràpidament cap a la pobresa. Paral·lelament, les grans entitats financeres, responsables últimes d’aquesta crisi, xuclaven les arques de l’estat per garantir la seva supervivència i acabaven premiant la seva pròpia ineptitud, amb el resultat que la desigualtat entre pobres i rics encara s’accentués més. En aquest marc de descontent generalitzat, ¿qui no voldria veure castigats els malèfics especuladors, mentre es reivindica la veu de l’home (i la dona) del carrer? Això devien de pensar els productors de «Money Monster», el darrer film dirigit per Jodie Foster segons un guió d’Alan Di Fiore, Jim Kouf i Jamie Linden.

Lee Gates (George Clooney) és un cínic guru televisiu que presenta el programa de finances «Money Monster» amb un sentit de l’espectacle que mataria d’enveja al mateix Sala i Martín. Durant l’emissió de l’últim programa que dirigirà Patty Fenn (Julia Roberts) s’introdueix a l’estudi Kyle Budwell (Jack O’Connell), un transportista que ha perdut els diners heretats de seva mare per culpa d’una inversió que Gates havia recomanat. Ara, munit de revòlver i armilla explosiva, exigeix explicacions en rigorós directe; en cas contrari, farà saltar tot l’estudi pels aires.

És una bona situació de partida que imprimeix electricitat des del minut cinc. Jodie Foster sembla còmoda en aquest escenari bigarrat, d’infografies trepidants i localitzacions contraposades: el plató, la cabina de control, els policies apostats a l’exterior, les oficines de la financera… Si no fos per aquest ritme tan ben portat, seria fàcil adonar-se que el guió és molt més superficial del que pretén i que els seus convenients girs acaben castigant al malèfic plutòcrata, com ja passava a les velles faules de Frank Capra, però que mai mai passa a la realitat. Hi ha un cert toc genèric, fins i tot algun detall còmic, que sostrau gravetat a la pel·lícula: en realitat el personatge del desesperat Kyle Budwell deixa de representar un perill de debò pocs minuts després de la seva aparició.

«Money Monster» intenta fer també una mena de crítica sobre la banalitat amb la que consumim el fet mediàtic: des de les tertúlies televisives, on es fa broma sobre armilles explosives, fins a la passejada triomfal d’un home-bomba pels carrers de Nova York, seguida per un eixam de caçadors de «selfies», passant per la caiguda d’un home públic convertida en «meme» còmica. No és que estigui malament, però el primer episodi de «Black Mirror» ho havia dit molt millor.

Amb tota seguretat «Money Monster» no funcionaria ni la meitat de bé si en primera línia de platja no es trobessin dues estrelles de la categoria i l’esplendor de George Clooney i Julia Roberts. De tota la vida, la funció principal de les estrelles de Hollywood era fer passar bou per bèstia grossa, i tant en George com la Julia d’això en saben un munt. El paper de Clooney és més lluït, per això trencaré la meva llança per la Roberts, que també està estupenda i molt amatent a col·locar les seves rèpliques. El menys conegut O’Connell, no desmereix al costat d’aquest parell de monstres. En papers secundaris s’hi troba un grapat de bons actors habitualment televisius: Dominic West («The Wire», «The Affair»), Caitriona Balfe («Outlander») o Giancarlo Esposito («Los pollos hermanos»).

Certament l’excel·lència és la meta a la que tots aspirem en el fons subconscient dels nostres cors; però, en la seva absència, una distracció tan entretinguda com «Money Monster» no em sembla una mala alternativa. Sobretot ara que ja és estiu.

La bona herba

La idea d’entrada: un personatge «normal» i bàsicament decent, per malvestats de la vida, es veu abocat a produir i distribuir droga per tal de mantenir la seva família, fins a esdevenir amb el temps un respectat «capo» local. No, no estic parlant del Walter White de «Breaking Bad», sinó de la Nancy Botwin de «Weeds», fruit de la ploma de Jenji Kohan, que va estrenar la seva «sitcom» tres anys abans (2005) de la sèrie de Gilligan, a la pujant Showtime. Van durar fins l’any 2012 amb unes molt respectables vuit temporades.

La primera temporada comença amb una política de fets consumats: Nancy Botwin (Mary-Louise Parker), vídua recent, intenta mantenir el seu estatus en una urbanització californiana de gent amb possibles i amb pretensions a base de dedicar-se al tràfic de marihuana. Al seu costat, dos fills mascles i en edat complicada (el bell Hunter Parrish de 15 anys i l’inquietant Alexander Gould, de 10). Aviat apareix un cunyat protector i d’intencions qüestionables (Justin Kirk) que s’instal·larà a la llar sense demanar permís. La colla de personatges habituals es completa amb Doug, un advocat venal i politoxicòman (Kevin Nealon), i Celia Hodes, una viperina millor amiga que sol ser la cirereta de la funció (Elizabeth Perkins).

Potser perquè es tracta d’una «sitcom» formada per programes que no arriben a la mitja hora, la seva consideració entre les sèries de culte és qüestionable i la qualitat dels episodis de les sis temporades que conec resulta molt variable. Encara així, la seva barreja de comèdia, drama i «thriller» té prou personalitat com perquè no desmereixi emparentar-la llunyanament amb «Breaking Bad». És clar que no cal perdre de vista que ens trobem davant d’una farsa negra i satírica, en la qual les conseqüències del crim sovint es maquillen a través del lleixiu del guió. No hi falten ni les bretolades, ni les transgressions —recordeu que això també és en part una comèdia de «fumetes», dels quals Doug esdevé el seu representant més eixelebrat per a bé i per a mal—, o sigui que (amb les seves nenes lesbianes i els seus petits psicòpates assassins) no és aquesta una obra dedicada a tots els públics.

El progrés de la sèrie pateix innombrables canvis en la seva natura. Les tres primeres temporades esdevenen a la impossible Arcàdia comunitària i californiana que noma «Agrestic» i mostren la tensió impossible entre «pijerio» i drogoaddicció. La quarta (favorita meva) i la cinquena tenen lloc en un barri inventat de San Diego i posa en joc els càrtels de la droga mexicans i un polític corrupte, però certament atractiu. Els comentaris que fa la sèrie sobre els habitants al sud del Río Grande són tan políticament incorrectes, que hom només espera que «Weeds» sigui nominalment prohibida a Mèxic.

La sisena temporada passa tota a la carretera («On the Road», com es cita explícitament a través d’un personatge que va ser col·lega de Kerouac, que ja té collons), en plena fugida (i marca la desaparició del personatge d’Elizabeth Perkins, que era el més trinxeraire i un dels més atractius de tota la sèrie). Pel que he llegit, a la setena temporada el personatge de Nancy és a la presó i a la vuitena a Nova York. Potser us ho confirmaré, si les atrapo.

Mary-Louise Parker, amb el seu aire de gata maula (i «sexy»!) que no ha trencat mai cap plat, fa una protagonista estupenda. Com ho fa també Elizabeth Perkins, excel·lent actriu que mereixeria no haver d’escapar de totes les sèries on intervé, per culpa d’una pobra apreciació sobre la seva aparent vulgaritat. Al seu voltant, alguns dels actors més prestigiosos de diverses generacions omplen arcs limitats del guió: gent com Martin Donovan, Zooey Deschanel, Matthew Modine, Albert Brooks, Demián Bichir, Jennifer Jason Leigh, Alanis Morisette, Linda Hamilton o Richard Dreyfuss.

No, no cal defensar-la, perquè es defensa sola: «Weeds» val molt la (inexistent) pena.

Amor i pedagogia

Una fita admirable i no sempre degudament reconeguda en literatura és la creació d’un personatge memorable. Tant Alonso Quijano, com Bartleby o Emma Bovary, ho foren en el seu temps; però el segle XX, després que James Joyce hagués inventat Leopold i Molly Bloom, havia quedat una mica curt d’ambicions. Sortosament, (i a déu les gràcies siguin donades), podem exhibir la senyoreta Jean Brodie com a contra-rèplica d’invenció literària filla del segle passat. Miss Brodie és una confecció de la novel·lista escocesa Muriel Spark (1918 - 2006), de vida igualment intrigant, tot i que conversions al catolicisme, fills abandonats i lesbianisme inconfés són encara temes tabú quan es tracta de patums. Coneixereu el personatge a través de la novel·la «The Prime of Miss Jean Brodie» (1961) [o «La plenitud de la senyoreta Brodie», traduïda amb la competència habitual per Ferran Ràfols Gesa a La Breu, tot i que algú li hauria de dir al traductor que els bolígrafs són cosa de la postguerra i no dels anys 30].

Fou aquest llibre el que bastí la reputació de Spark i la convertí en un clàssic indiscutible de les lletres britàniques del segle XX i el que, a més, proporcionà a Maggie Smith el seu únic Oscar com a actriu principal en l’adaptació filmada que Ronald Neame dirigí. Adaptació on hi figuraven també Robert Stephens (el Sherlock de Billy Wilder) i Gordon Jackson (o el majordom Mr. Hudson de «Arriba y abajo»).

No s’ha de suposar que la senyoreta Brodie era un cas únic en aquell punt de la seva plenitud, ni que (perquè aquestes coses són sempre relatives) havia perdut el cap d’alguna manera. En l’únic que estava sola era en el fet d’ensenyar en una escola com Marcia Blaine. N’hi havia legions, de dones com ella, als anys trenta, dones de trenta anys o més que omplien la solteria que la guerra els havia infligit amb viatges a la descoberta d’idees noves i de pràctiques vigoroses en el camp de l’art o del benestar social, l’educació o la religió. Les solteres progressistes d’Edimburg no feien classe en cap escola, i encara menys en escoles de caire tradicional  com l’escola femenina Marcia Blaine. Era en aquest sentit que la senyoreta Brodie estava, per dir-ho amb les altres solteres del personal, un xic fora de lloc. Però no estava fora de lloc entre la seva gent, les filles vigoroses de comerciants morts o decrèpits, de ministres religiosos, professors universitaris, metges, amos de grans magatzems pretèrits o propietaris de flota pesquera que els havien donat un enginy esmolat, unes galtes ben acolorides, un vigor de cavall, una educació lògica, un humor cordial i bons mitjans de subsistència.

«La plenitud de la senyoreta Brodie», novel·la on es repeteix més del necessari la paraula «plenitud», presenta la figura de la senyoreta Brodie, mestra de primària d’idees poc convencionals, a una molt convencional escola a l’Edimburg d’entreguerres. La mestra ha escollit un grup de sis nenes de la seva classe per inculcar les seves el·litistes idees, on es barreja la devoció per les formes més altes de la cultura amb un menyspreu per les consideracions d’ordre pràctic i una perillosa admiració pel vertigen feixista. Amb argúcies picaresques Miss Brodie se les apanya per fer la viu-viu fora de programa, porta les seves escollides al teatre, al ballet i a exposicions, i de passada les fa confidents de la seva agitada vida amorosa.

Les nenes, amb prou feines pre-adolescents, actuen en certa manera com el cor que narra la història i que va descobrint a través de les insinuacions de la seva professora els misteris d’una sexualitat que tot just comença a insinuar-se. El llibre, profundament tragicòmic, narra l’ascendència i caiguda de la protagonista, a través de freqüents salts cap al futur que anuncien el destí final dels seus personatges. Intel·ligent i cruel, Spark dibuixa el retrat d’una figura complexa i arrelada a una època concreta amb pols magistral. Contra el que es podria esperar, «La plenitud de la senyoreta Brodie» acaba esdevenint una elegia pòstuma. Llibre magnífic i sense contraindicacions estivals. O sigui que pot ser llegit a la platja o sota una conífera pirinenca durant aquest mes o el que ve.

Enderroc

Diria que el canadenc Jean-Marc Vallée —«C.R.A.Z.Y», «Dallas Buyer’s Club»—, quan més va, menys m’interessa. La seva recent «Demolition» s’ha estrenat mig d’amagat i amb una acollida crítica més aviat tèbia. El guió de Bryan Sipe narra una trama bastant convencional per camins que no ho són tant, però que no acaben de funcionar. Davis Mitchell (Jake Gyllenhaal) és un inversor d’èxit que perd la dona en un accident de cotxe només començar la pel·lícula. La tragèdia no sembla afectar-lo (en un moment donat confessa que no se l’estimava); però els consumidors habituals de melodrames ja sabem que el protagonista només pateix un bloqueig temporal i que més tard que d’hora exterioritzarà el seu daltabaix emocional.

Mentre esperem que això es produeixi, el personatge es va desequilibrant més i més i, tot seguint el lema que per poder arreglar una cosa cal saber com funciona, comença a desmuntar literalment tot el que l’envolta. Tota aquesta demolició és una metàfora barroera del procés de mort i resurrecció pel que ha de passar i en algun moment ens ho diuen tal qual: «tot és una metàfora». Així de subtil és aquest film. Com ho és l’exposició amb veu en off, disfressada de carta adreçada al servei d’atenció al client d’una empresa de dispensadores de llaminadures.

Rodada amb un cert brio visual, amb inserts, plans entretallats i un ús de la música molt treballat, aquests recursos d’estil no fan sinó allunyar-nos encara més les penes del protagonista, un home afortunat que respon a l’infortuni amb gests irritants de nen aviciat. «Demolition» té la sort de comptar amb un actor com Gyllenhaal, especialista a encarnar joves una mica anats de l’olla. Amb un protagonista diferent, el film encara seria més difícil d’empassar.

Naomi Watts, en un dels papers més ingrats de la seva carrera, fa de porrera poc fiable (i quasi denunciable a la policia) que actua com a catalitzadora en el desglaç emocional de Davis i (un dels grans mèrits de la cinta) sense passar-se’l per la pedra. Judah Lewis, com a fill de l’anterior, és un d’aquests petits actors tan competents, que la terra americana sembla produir com bolets. Aquí està molt bé en un paper gens fàcil de nen «queer». El seguirem per veure si progressa adequadament. També hi surt Chris Cooper, com a sogre en dol, que té poc a tallar i li fan dir allò tan masegat que no existeix una paraula que descrigui el pare que ha perdut un fill.

Quan Davis/Gyllenhaal trenca a plorar a frec del final, se suposa que l’espectador hauria de quedar reconfortat, però només provoca un esbufec d’impaciència. La coda optimista podria haver sigut més cursi, o sigui que encara gràcies.

D’orgull i de poca vergonya

Cada any, quan arriba el mes de juny, a més de les revetlles de Sant Joan, les fogueres a platges i carrers dels Països Catalans, i les notícies sobre les proves de la selectivitat, es produeix un curiós fenomen, present d’ençà que es va inventar el dia de l’orgull gai a principis dels setanta del segle passat. El fenomen consisteix en l’aparició d’un individu (sol ser mascle (i curt de gambals)) que, amb una mostra de suposat enginy (que ell creu incommensurable), proposa la implantació d’un dia equivalent de l’orgull heterosexual.

És la reacció típica que acompanya els opressors tradicionals, quan els seus oprimits se’ls hi rebel·len. Va passar primer amb les dones, víctimes ancestrals del mascle, que, quan començaren a exigir la igualtat sota l’empara del feminisme, causaren el pànic dels que fins llavors havien sigut el seu jou. De sobte, els homes amenaçats en la seva hegemonia, arboraren l’ensenya del masclisme, com si es tractés de la contrapartida perfecta del feminisme. Per descomptat, no havien entès res.

Als Estats Units el mes de febrer es celebra el «Black History Month», dedicat a recordar les fites assolides per afroamericans diversos durant els dos darrers segles de la història americana. Anualment, quan aquest mes arriba, a l’àrea de comentaris de la xarxa social de torn, sempre hi ha un curtet de vista que reclama també un «White History Month», com si tots els mesos de la història escrita fins ara no fossin blancs, eterns i nuclears.

Tornant a això de l’orgull gai, potser la paraula «orgull» es presta a confusions; perquè alguns s’ho prenen com una proclama del tipus «jo sóc millor que tu», quan l’únic que pretenem comunicar en realitat és que «nosaltres no som menys que tu i no estem disposats a que se’ns torni a humiliar».

En canvi els que proposen un dia de l’orgull heterosexual, troglodites que no veuen més enllà del seu melic, no s’adonen que l’orgull que defensen és vigent tots els dies de l’any sense necessitat de proclamar-lo oficialment. No s’adonen que ser heterosexual no implica res més, que el fet de viure sense problemes. No s’adonen que a cap país del món el condemnaran a presó o a mort per ser heterosexual…

[Aquí faig un incís per recomanar el concís i molt informatiu «El fin de la homofobia» de Marcos Paradinas (Catarata, 2016), farcit de dades factuals sobre la situació actual del col·lectiu LGTBI, tant al món com a Espanya].

A cap país del món et mataran per ser heterosexual; de fet, ni gosaran tossir-te a la cara; però, si no ho ets, et poden executar a Mauritània o al Sudan, a l’Aràbia Saudita o a l’Iran. Si no ets heterosexual, et poden enviar a presó amb condemnes que van de mesos fins a la perpètua, tant a Malàisia, com a Kenya o Samoa, per mencionar tres continents diferents.

Si ets heterosexual, ningú no voldrà sotmetre’t a teràpies reparadores. Si ets heterosexual, qui abusi de tu a l’institut haurà de buscar altres subterfugis degradants, com la raça o l’obesitat. En definitiva, si ets heterosexual, no tens cap dret a queixar-te. Que la vida és dura per a tothom, però la meva és més dura que la teva. Fes-te a l'idea.

La petita salvatge

D’entrada «Lila» de Marilynne Robinson (Edicions de 1984, març de 2015) no hauria de tenir res per seduir-me, perquè espiritualitat i món rural no es compten entre les meves prioritats. Per fortuna la reputació de l’autora, nascuda a Idaho el 1943, d’obra narrativa breu però molt guardonada era un bon aval que alguna lectora amiga em va confirmar.

La història comença de forma vaga amb una nena abandonada en un replà, una nena maltractada d’estatus familiar imprecís. Una vagabunda de cara marcada s’endú la criatura, l’anomena Lila, i la integra en una colla de rodamons que recorren els Estats Units en els anys posteriors a la Depressió. Poques pàgines més tard, una Lila adulta, busca aixopluc en una església d’un llogaret d’Iowa. Allí coneix el pastor de la congregació amb el que s’acaba casant. La resta de la novel·la alternarà de forma molt astuta la sotsobra dels primers mesos de casada de la protagonista amb el relat del que va succeir durant els seus anys de pelegrinatge.

«Lila», amb aquesta criatura que és educada als marges de la societat en l’escola de la supervivència, on hi ha poc espai per les subtileses morals, s’emmarca en la tradició dels Mowgli, Kaspar Hauser o Victor de l’Aveyron, fills de la natura que hauran d’assumir en etapa tardana les conseqüències de la civilitat. La Lila adulta, tan raonablement desconfiada davant d’un nou món que se li escapa, com perspicaç en les seves perquisicions de filòsofa que no es reconeix com a tal, és un triomf de creació del personatge.

També ho és l’evocació d’una època deprimida contemplada des del cru punt de vista dels més pàries de tots, evitant al mateix temps les coartades més realistes i embolcallant el paisatge en una aura mítica que en alguns moments sembla extreta de la màgica «La nit del caçador». En les escenes entre el grup de vagabunds, especialment quan intervé Doll, la mare adoptiva, hi apareix una gran veritat humana barrejada amb indubtable tremp narratiu, però ni una sola gota de sentimentalisme, cursileria, o «kitsch» (pels que parlin alemany).

Però els moments més reflexius, quan Lila va incorporant-se voluntàriament com a membre de la comunitat de Gilead, i entre dubtes sobre la seva adequació (que sempre afegeixen suspens narratiu a la trama), es deixa enlluernar per baluernes bíbliques com «Ezequiel» o «El llibre de Job», m’han semblat també brillants. Des del remot «Ordet» de Carl Theodor Dreyer (1955) no havia xalat tant d’una trama suposadament espiritual; tot i que el pastor John Ames, amb la seva ridículament excessiva bonhomia, sempre es troba al límit de la versemblança. Però la Robinson amb la seva elegant i ben calculada prosa tot ho supera. Vegeu-ne un exemple:

La Lila anava al cine. El dia que rebia la paga, posava de banda els diners que li costaria anar-hi dos cops per setmana i se les apanyava per viure amb el que li quedava després de pagar el lloguer. Aquelles dones ja ho deien bé: no havia d’alimentar cap criatura. Ella podia passar amb qualsevol cosa, però a una criatura se li havia de donar aliment. Amb el cine, almenys podia pensar en una pel·lícula o altra. De vegades, amb la sala plena com un ou i ella allà asseguda en la fosca, amb el braç o genoll d’algú a tocar dels d’ella, la Lila somiava el somni d’uns desconeguts; tots els que hi havia al cine somiaven un mateix somni junts.

Bravo per la traducció molt ben sonant d’Esther Tallada (malgrat un ús erroni del terme «israelià» i un «biquini» molt fora de lloc), amb bona invenció d’un registre col·loquial imaginari. «Lila» és del tot recomanable, fins i tot per a lectors descreguts com jo mateix: literatura d'alt voltatge creada amb els vímets més insòlits.