dimecres, 1 d’abril de 2009

Barcelona postal


L’altre dia Gazophylacium parlava de l’exposició de Jean Bigot que se celebrava fins ahir a l’edifici de Correus dedicada a les figures de Pompeu Fabra i Carles Rahola, besavis de l’artista. L’exposició, com caldria esperar de dues figures que acabaren bé a l’exili, bé afusellats, era força evocadora i depriment.

Però el veritable motiu pel qual em vaig acostar el divendres passat a la nostra vella Central de Correus fou el fet d’adonar-me que potser no havia trepitjat l’interior de l’edifici en dècades. Resulta difícil comprendre ara el motiu pel qual es construïren a principis del segle XX aquestes extravagants catedrals laiques (ve al cap també el pastís de noces del Palacio de Comunicaciones madrileny) per allotjar un servei que en realitat es fonamenta en material tan lleuger com el paper de carta, els segells o les ones telegràfiques. Suposo que era una forma d’expressar la immensa fe que es tenia en el poder de la comunicació com a base de la modernitat. No s’explicaria d’una altra forma la necessitat de bastir la gran sala central amb frescos al·legòrics i altíssima cúpula de claraboia, una ostentació d’espai desaprofitat que encara aclapara avui als quatre usuaris que s’hi aventuren.

Per descomptat, en dies de mòbils i e-mails, el servei de correus ha perdut tones de prestigi. Recordo que fa uns anys hi va haver una vaga en el servei i ningú no va semblar ressentir-la, com si la seva incidència en les nostres vides fos pràcticament inexistent.

Visitar l’interior de l’edifici entristeix, com sempre que ens trobem davant de la decadència de glòries incomprensibles. Tot és gris i empolsegat, ple de relíquies no sempre voluntàries (i no sé si incloure aquí la figura en carn i ossos de Benito Pocino-Mortadelo plantat al vestíbul). Sorprenentment encara s’hi pot trobar una minsa activitat residual: immigrants que van a fer un gir postal, els darrers turistes que encara escriuen postals (ara s’estila més la retransmissió en directe via mòbil) o una botigueta que dispensa bolígrafs i xiclets sense sucre... Tots ells envoltats d’una llum somorta, vinguda d’un segle enrere, encapsulats per uns instants en una bombolla del temps, comunicant-se potser amb corresponsals difunts.

2 comentaris:

  1. Què bonic, tens raó, fins i tot la llum és melangiosa a les velles oficines de correus, i és cert que eren catedrals laiques al progrès..., coses d'un altre segle.

    ResponElimina
  2. Realment un viatge en el temps, un gir postal i temporal que comença abans d'entrar a l'edifici, quan us es fixa en la porta d'accés.

    ResponElimina