dissabte, 11 d’abril de 2009

Crucifixions

En una escena particularment irritant de “The visitor”, el protagonista es troba davant de la finestreta d’informació d’un centre de detenció d’immigrants il·legals. Intenta esbrinar on han transferit el seu jove amic siri que havia passat alguns dies tancat allí dins. El funcionari es mostra poc col·laborador, respon amb una frase formulària, tot indicant un número de telèfon que hi ha en un cartell a la paret oposada com a font d’informació més extensa. El visitant insisteix, vol saber on ha anat a parar el seu amic. L’home darrera de la finestra repeteix la seva frase sense variacions i, en veure que l’altre no desisteix, li demana que s’aparti de la finestra o, si no, avisarà el servei de seguretat. És un moment tens: l’home que sol·licita la informació no és potencialment perillós, només mostra un raonable interès i preocupació per un altre ésser humà; mentre que l’oficial que representa el sistema va esdevenint una màquina gradualment iterativa i amenaçadora. I potser el que resulta més inquietant és que a l’habitació només hi són ells dos, cadascú a un costat de la finestreta, i que el fet de demanar-li que se n’aparti ni tan sols ofereix l’excusa de no fer esperar altres persones que també venen a preguntar pels seus familiars.

Avui a “Babelia” John Berger compta la visita que va fer a la National Gallery de Londres el divendres sant de l’any passat amb la intenció de contemplar la Crucifixió d’Antonello da Messina. “És la representació més solitària d’aquesta escena que conec. La menys al·legòrica.”

Un cop davant del quadre, Berger, escriptor però també pintor, decideix intentar dibuixar la figura del Crist. En un racó de la sala hi ha la cadira buida del guarda, penja el seu sarró en el respatller i es posa a la feina amb un petit quadern i una ploma. És un moment íntim, molt humà, en el que un espectador (no necessàriament un artista) dialoga amb el pintor sicilià, amb la seva representació del sacrifici de Crist i, més àmpliament, amb la seva visió del món. Una d’aquelles experiències personals que tots mereixem viure i que, si no figura explícitament entre els Drets Humans, és perquè aquests malden encara dins d’allò que és contingent.

La intimitat de l’escena es trenca per l’arribada d’un guarda de seguretat que pregunta Berger si el sarró que penja a la cadira és seu. Davant la resposta afirmativa, el guarda assevera que la cadira no és seva. Berger enretira la bossa i la deixa als seus peus mentre intenta continuar amb l’esbós. El guarda l’informa que la bossa no pot estar a terra. Encara que els motius no queden clars, cal imaginar que es tracta de normes de seguretat inapel·lables, d’aquelles que ni tan sols el guarda en comprèn el sentit. Però Berger no pot dibuixar si es penja el sarró a l’espatlla i no fa cas. El guàrdia es torna amenaçador, comptarà fins a sis i, si Berger no obeeix, avisarà el supervisor. Mentre encara es baralla amb el traç de la ploma, a l’escriptor se li escapa un renec (“Joder” diu la traducció, potser un “fuck” a l’original). El guàrdia somriu satisfet, obscenitat en un lloc públic, motiu suficient per cridar el supervisor i fer-lo fora.

Berger és escortat a les portes del museu. Tanmateix ha aconseguit dur amb ell la seva impressió d’Antonello dibuixada en un full de paper.

De què ens protegeix aquesta genteta, rèpliques poc articulades d’instruccions rebudes de les que ningú no es vol fer responsable? Ens protegeixen de l’afany del professor, admirablement representat per Richard Jenkins, per conèixer la sort del seu amic? Ens protegeixen de la possibilitat que l’octogenari Berger sigui un terrorista disposat a destruir una icona de la nostra preuada civilització? Ens protegeixen en definitiva de comportar-nos com a éssers humans? Per on hem de començar a dir prou?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada