Adéu a tot això

Justine y Michael dan una suntuosa fiesta para celebrar su boda en casa de la hermana de la novia y de su marido. 

Mientras tanto, el planeta Melancolía avanza hacia la tierra…

Aquesta és la sinopsi de la pel·lícula “Melancholia” de Lars Von Trier que apareix als fullets que dispensen al cinema Verdi (ho adverteixo, perquè no em tornin a acusar de plagiar sense citar les fonts). És una sinopsi incompleta, enganyosa, però fascinant en la seva concisió poètica. Però, és clar, al film hi passen moltes més coses.

S’inicia amb un pròleg preciós: una cascada d’imatges oníriques a càmera lenta, tot banyat amb la incandescent música de “Tristany i Isolda”, com si Vogue fes un reportatge sobre l’apocalipsi. Aquests primers moments, que no sobrepassen els deu minuts, posaran a prova l’espectador. Hi haurà qui els trobarà una pomposa pretensiositat, d’altres consideraran que justifiquen el preu de l’entrada (sóc dels segons), a partir d’aquí, o ho prens o ho deixes.

La primera part, titulada “Justine”, relata efectivament la luxosa, però també desastrosa, festa de casament de Justine (Kirsten Dunst) i Michael (Alexander Skarsgaard) a la mansió de la seva germana Claire (Charlotte Gainsbourg) i el seu cunyat John (Kiefer Sutherland). El complex programa d’actes aviat descarrila, en bona part gràcies a l’actitud gradualment absent de la pròpia núvia. Aquest ritual social, ple de tensions que acaben aflorant, condueix a un final que és el rosari de l’aurora. Tot plegat té certes similituds amb “Celebració” de Thomas Vinterberg.

La segona part, “Claire”, comença amb l’arribada de Justine a la mansió de Claire i John en un estat de catatonia que revela els seus problemes mentals, probablement de bipolaritat. La convivència d’aquest trio, més el petit Leo, es veurà acompanyada de la presència cada vegada més propera del planeta Melancholia, una descomunal esfera blava que, malgrat el seu nom, no sembla gens metafòrica pels protagonistes d’aquesta gran metàfora. Aquesta segona secció fa pensar en un altre clàssic dels apocalipsis de càmera, com és “El sacrifici” d’Andrei Tarkovsky.

Lars Von Trier, que és un mostrari vivent de peculiaritats de caràcter, es confessa també com a melangiós —una forma clàssica d’anomenar la depressió— i, com a tal, manifesta el seu desig freqüent “d’un naufragi i una mort sobtada”. Justine, que aquí faria d’alter ego del director, intenta conformar-se a la felicitat “normal” a través del ritual del matrimoni; però, incapaç de fingir més, s’esfondra i només comença a recuperar l’equilibri quan constata que s’apropa la fi del seu món. I, és clar, perquè el seu món s’acabi definitivament, tot ha de desaparèixer amb ella, i el que comença sent personal esdevé com a mínim planetari.

He de dir que tinc molta mania a Kirsten Dunst, a qui vaig odiar vivament a “Entrevista amb el vampir” i “Maria Antonieta”, per tant, que m’hagi agradat el seu treball aquí deu ser senyal que el seu premi a Cannes estigués justificat. És un paper que li permet mostrar molts registres i la dona se’n surt de forma excel·lent. A Charlotte Gainsbourg l’he vista desmillorada i, quan et fixes en aquests detalls estranys al guió, potser és que la seva actuació no és gaire interessant. En canvi m’ha agradat Kiefer Sutherland, de qui mai de la vida n’hagués esperat res; té una veu molt agradable. En papers molt menors, però no mancats de gràcia, (com s’ho fa Von Trier per atraure tantes primeres figures?) trobarem Charlotte Rampling, John Hurt i Stellan Skarsgaard (pare del nuvi a la vida real).

El tema central de “Melancholia” són les ganes d’algú perque tot acabi amb un gran pet. No és per tant un espectacle per alegrar el dia de ningú, tot i que no li manquen notes d’humor incòmode. Un cop acceptat aquest plantejament determinista, hom pot deixar-se dur pels increïbles escenaris, per la música de Wagner (bellament arranjada, encara que potser sobre-explotada), per algunes imatges d’una perfecció corprenedora i per la contemplació entomològica d’un grup de persones destinades a l’anorreament. No és plat per a tots els gustos; però val la pena apropar-se a una sala de cinema i verificar-ho en persona.