diumenge, 20 de novembre de 2011

El nen que havia menjat verdet


Des de feia més d’un any tenia una recança, la d’haver deixat inacabada la lectura d’«Infinite Jest», fet inhabitual en mi, que solc concloure fins i tot els llibres que no m’agraden. Era, a més, un llibre que em va regalar Josep a Montreal i, el que és pitjor, m’estava agradant. Per què no vaig continuar? Em vaig deixar intimidar per les seves 1.079 pàgines? O va ser l’enorme corpus crític (wikipèdia inclosa) que hi ha a l’entorn d’aquesta novel·la el que em va aclaparar? Potser no havia d’haver-me embarcat en aquell projecte d’anar publicant apunts online durant la lectura, compromís que m’obligava a llegir-me cada línia amb lupa i que li treia espontaneïtat a l’acte de llegir.

Qualsevol novetat em servia d’excusa per postergar la represa; durant l’any no falten les oportunitats perquè t’ofereixin llibres: Nadal i Reis, sant i aniversari, Sant Jordi o les temptacions de qualsevol aparador. Tots ells s’interposaven entre David Foster Wallace i jo. Sigui com sigui, la coberta amb el núvol solitari m’ha estat mirant acusadorament durant tretze mesos al capdamunt de la pila de llibres per llegir. I finalment avui, quan la pila ja havia minvat tant, que es podia veure la llum al final del túnel; avui que m’havia quedat sol a casa i que anava caient una pluja de tardor silenciosa i constant; avui he tornat a encetar «Infinite Jest» des de la seva primera pàgina.

Curiosament, les 16 pàgines que en una primera lectura em van costar un mes de 31 dies, avui les he superat amb lleugeresa i millor comprensió, potser perquè es tractava de territori conegut. Em sento animat, com l’escalador que a l’inici de la jornada es lleva sota un cel d’un blau resplendent. Segurament no donaré més notícies de l’excursió fins que no l’hagi culminada, o potser sí; que l’home (o la dona) proposa i el bloc disposa.

Això sí, agrairé acompanyament de forquilla i ampolla d’anís durant la travessa.

21 comentaris:

  1. Tu ves fent i nosaltres et servim el que calgui!

    ResponElimina
  2. 1.079 pàgines? Gairebé que abans m'hi poso amb Tintín al Congo. Va amb accent oi Tintín?, encara no ho he après. Igual el Wallace aquest era un geni, però segur que era un pesat.

    ResponElimina
  3. Escopinyes amb salsa de l'Espinalet, gràcies Galderich.

    ResponElimina
  4. Òscar, comença a estudiar-te "Tintín al Congo". No entra a examen, però, si t'emprenya suficientment, continua amb els títols següents.

    ResponElimina
  5. Això és perseverar, i la resta són bromes!!
    A mi m'intriga el títol de l'apunt, això del nen i del verdet.

    Ah, t'he dut un quilo de sugus de pinya i que la càries t'agafi confessat.

    ResponElimina
  6. l'anís el voldrà sec o dolç? es per anar fent comanda al cash.

    ResponElimina
  7. jo m'apunto amb pandereta. un llibre de més de 1000 pàgines! quins temps aquells! ja sóc una dona massa gran per aquestes heroïcitats :(

    ;)

    ResponElimina
  8. Eem sembla que la vaig veure en versió butxaca ahir a la C del Ll. M'espero a la teva ressenya, Allau. Bon viatge.

    ResponElimina
  9. Matilde, a les poques planes que he llegit Hal (que suposo que és el protagonista) rememora com als cinc anys va menjar una mica de floridura de les parets del soterrani de casa seva. Això explica que hagi acabat com ha acabat.

    Visca els sugus!

    ResponElimina
  10. Garbí, tant se val, el que importa es que soni bé.

    ResponElimina
  11. Clídice, benvinguda la pandereta, ja només falta la cabra.

    ResponElimina
  12. Kalamar, haurà de ser una butxaca de sotana com a mínim.

    ResponElimina
  13. hi ha un moment per tot i un llibre per a cada moment, potser llavors no era el moment d'aquest llibre i ara sí

    ResponElimina
  14. Deric, desitjo de tot cor que sigui així.

    ResponElimina
  15. Jo tampoc m'atreveixo. de moment, Allau. Amb DFW no he anat més enllà de les narracions i algunes d'elles m'han resultan inintel·ligibles. No obstant i això sempre pensaré que tenia un talent immens amb unes manifestacions que no sempre simtonitzaven amb els meus afanys llegidors.
    Ara bé, tan de bo segueixis la lectura d'aquest DFW i ens en facis cinc cèntims d'or.

    ResponElimina
  16. Glòria, és d'aquelles inversions en les quals no saps si l'esforç en justificarà els beneficis. Ja us ho diré.

    ResponElimina
  17. Ep! que estic llegint Les aventures de Tom Sawyer, i resulta que en Tom i en Huckleberry han de signar un jurament amb sang:

    "Quan Tom va haver acabat, Huck va agafar una agulla de cap que portava a la solapa; ja anava a punxar-se quan Tom digué:
    -Espera! No facis això, és una agulla de llautó i pot tenir verdet.
    -Què és verdet?
    -És verí, això és. Prova d'empassar-te'n una mica alguna vegada i ja t'ho trobaràs".

    Com hi ha món, i és petit, petit!

    ResponElimina
  18. Es que el verdet, Matilde, no són bromes.

    ResponElimina