dijous, 3 de novembre de 2011

Idees de destrucció massiva


Continuo amb la meva retrospectiva inversa de les novel·les d’Antonio Orejudo, i abans de la recent “Un momento de descanso”, hi hagué “Reconstrucción” del 2005 (a Tusquets). Com ja aniré descobrint, per experiència pròpia, cap d’elles repeteix la mateixa fórmula; però totes coincideixen en conduir el lector per viaranys inesperats i abocar-lo a una conclusió inevitable, lligada amb llaç de seda i adequada com a regal per a un lletraferit.

“Reconstrucción” és (ai!) una novel·la històrica amb tots els seus ets i uts, que parla dels turbulents primers temps del protestantisme (allà pel segle XVI), quan les amonestacions de Luter contra la corrupció de l’església catòlica, obtingueren un eco inesperat a la ciutat de Münster. Parla dels anabaptistes, que rebutjaven el bateig dels infants i defensaven el rebateig dels adults, mentre construïen una societat semi-llibertària, totalment allunyada de Roma.

No en sabia res de totes aquestes coses i descobreixo (gràcies Viquipèdia!) que aquest moviment herètic s’ha vist reflectit en obres tan diverses com l’òpera “Le prophète” de Meyerbeer, la novel·la “Q” del col·lectiu italià Luther Blisset o “L’oeuvre au noir” de la recentment canònica Marguerite Yourcenar. Per descomptat, Orejudo es desmarca de jugar a les mateixes divisions que Yourcenar o Ildefonso Falcones, per mencionar dos terrenys de joc extremadament allunyats. El seu llenguatge és directe, eficaç i evita les impostacions històriques. Si cal, utilitza un estirabot perquè el lector sàpiga on es troba.
Parte sin compañía al día siguiente y tarda más de diez jornadas en alcanzar las puertas de la ciudad. Al llegar, Mathijs no busca alojamiento; corre a la cárcel y solicita permiso para visitar a Hoffmann. Cuando lo obtiene, se postra ante él, le comunica la buena nueva y le pide consejo. Las palabras del maestro lo dejan perplejo. Me da igual lo que hagas, yo estoy en la cárcel. Por mí, le viene a decir, como si te la machacas.
Com és norma a les novel·les d’Orejudo, cada capítol sembla que enceti una història nova amb diferents personatges i fins i tot grans salts temporals; però la paciència del lector es veu recompensada, quan finalment tot lliga. Aquí l’elenc de personatges abasta des d’heretges, fins a inquisidors, bisbes, metges, impressors i tipògrafs en una intriga, més intel·lectual que detectivesca, que condueix finalment a un personatge històric que ens és molt proper.

Una via per justificar la novel·la històrica és la de pretendre que traça un paral·lelisme  amb els temps actuals, però sota una disfressa diferent. No sé si és el cas de “Reconstrucción”, encara que la foto d’un presoner talibà a la coberta del llibre sembla abonar aquesta tesi. Certament a la novel·la hi ha molt fanatisme religiós de signe divers i també moltes motivacions per dur-lo a terme, però jo no m’entretindria gaire a establir lectures en clau contemporània. “Reconstrucción” és potser, ni més ni menys, que la reconciliació d’un home amb el seu passat. I també un artefacte literari esplèndid.

10 comentaris:

  1. Em persegueix el nom d'aquest escriptor: Orejudo. I ara en parles tu. Com que no sé si m'agradarà aniré a la biblioteca pública.
    Bona nit, Allau!

    ResponElimina
  2. Glòria, en aquest moment estic completament abduït per la seva obra i te'l recomanaria de tot cor, però la prova de foc de la biblioteca pública segur que et fa inclinar a favor. O en contra (déu no no ho vulgui).

    ResponElimina
  3. Mecàsumlescomprescompulsives, Allau: acabo de descobrir que tinc Reconstrucción a casa.
    Potser ha arribat el moment de fer-li justícia, que et veig molt entusiasmat.

    ResponElimina
  4. Si tinc aquest llibre a les mans l'hauré de folrar, no m'imagino llegir serenament ficant-li els dits als ulls o al nas del tipus de la portada :(

    ResponElimina
  5. Ai, Matilde, com pots tenir llibres a casa que no has llegit?

    ResponElimina
  6. Clídice, folrat o no, suposo que és igual de bo.

    ResponElimina
  7. Tengo que reaccionar y leer algo de Orejudo de una santa vez. Hace años que un amigo me recomendó "fabulosas narraciones por historias", llegué a comprármelo y aún lo tengo en la montañita de libros por leer de mi escritorio... ay tantos libros y tan poco tiempo!

    Y me consuela saber que no soy el único que se está volviendo adicto a la Wikipedia por aquí.

    ResponElimina
  8. Sufur, "Fabulosas narraciones por historias" es el único que me falta por leer, pero tiene muy buenas críticas y no tardará en caer.

    En cuanto a la Wiki es una herramienta inmejorable para acumular conocimientos inútiles.

    ResponElimina
  9. Jo també l'he agafat a la biblioteca, també m'ha fet molta nosa la cara del talibà, que més aviat em sembla un Jesús (mirant-s'ho tot amb un puntet irònic), també trobo forçat que relacionin el tema del llibre amb el moment actual i també he gaudit moltíssim amb aquesta mena de Nom de la Rosa breu i agut i esplèndid. Continuaré regirant la biblioteca a la recerca de més.

    ResponElimina
  10. Epolenep, per la meva experiència (3 de les 4 que hi ha), llegir Orejudo és una aposta segura.

    ResponElimina