dijous, 10 de novembre de 2011

Pells-roges (1932; 1946)


Els inconsistents malvats que assetjaren Tintín durant la seva peripècia africana semblaven actuar a sou dels gàngsters de Chicago. Per tant era lògic que l’aventura següent es titulés “Tintín a Amèrica”. Per primera vegada, Hergé s’allunyava del dictat programàtic de l’Abbé Wallez i es deixava dur pel seu passat de boy-scout: ara visitaria les tribus índies americanes que tant el fascinaven.

Tot i això, els episodis que protagonitzen els pells-roges no semblen gaire acurats des del punt de vista de l’etnografia —els indis de l’àlbum són gairebé tan ineptes i puerils com els “negrets” del Congo— i acaben escorant cap al clixé i la comèdia. Per contra, podem trobar un primer apunt de crítica quan Tintín descobreix un pou de petroli. Els especuladors s’afanyen a oferir-li milionades per les seves terres; però, quan els revela que el territori és propietat de la tribu, els paguen 25 dòlars i envien l’exèrcit per desallotjar-los. Potser, com a exposició, no és revolucionària, però és més interessant que la repetició de prejudicis dels seus dos àlbums anteriors.

Mirat amb ulls maliciosos, la recreació a tot color de “Tintín al Congo” o la de “Tintín a Amèrica”, que són les que jo vaig llegir de petit, no afegeixen gaire intensitat ni als personatges ni als paisatges originals. Semblen obligacions contractuals que no són a l’alçada de les molt més interessants noves aventures que Hergé estava dibuixant a principi dels anys quaranta.

“Tintín a Amèrica” no deixa de ser un títol decididament menor, menys ofensiu que els seus antecessors, però ple d’incidents episòdics que no configuren cap trama veritable.  L’abús del “deus ex machina” és insultant, fins i tot per a un lector immadur de menys de set anys. O sigui que tampoc tinc res de bo a dir sobre “Tintín a Amèrica”, publicada a Barcelona el 1968, quan la majoria de les aventures adultes de l’heroi ja havien estat traduïdes i resoltes.

Semblarà que estic fent temps, mentre espero que un altre comediant em substitueixi a l’escenari; però la veritat és que hi ha poca cosa interessant a dir sobre “Tintín a Amèrica”. Potser que és l’única aventura de Tintín que conté una figura històrica: el gàngster Al Capone. I, de forma més discutible, una caricatura de Mary Pickford i una premonició de l’arxi-malvat Rastapopoulos.

Seria a causa de l’època recent de la Llei Seca, però és curiosa la insistència en el tema dels gàngsters i que tota la trama giri entorn de Chicago (New York no devia ser encara mítica a principis dels anys 30). També queda clar que es considerava els Estats Units com la pàtria de l’automòbil: les vores de les carreteres són plenes de ferralla automobilística. No deixa de ser esfereïdora la menció casual del linxament d’uns quants negres, com un costum típicament americà. Per això a l’edició pels Estats Units es parla simplement del linxament d’uns quants homes, sense especificar-ne la raça. Precisament fou aquest títol el primer en aparèixer en llengua anglesa (1962) tot i que als Estats Units no arribà fins l’any 1973 i amb els personatges negres, considerats massa estereotipats, degudament emblanquits. Sembla que és aquesta edició la que corre actualment pel món.

No sabeu com friso per saltar-me aquesta aventureta de pa sucat amb oli i passar al títol següent on comença el que és veritablement bo.

18 comentaris:

  1. soc a l'únic que li avorreix tan de tintín?

    ResponElimina
  2. Pons, ja suposaràs que no comparteixo el sentiment. T'aconsello que et mantinguis allunyat d'aquest bloc durant les properes setmanes, fins que acabi amb la repassada a totes les aventures de l'heroi del tupé.

    ResponElimina
  3. frisem plegats, doncs, i passem al següent :) i, per a mi, el Tintín-Allau és l'únic digerible :)

    ResponElimina
  4. Doncs tirem confeti saludant el victoriós reporter pels carrers de Xicago i passem al següent.

    ResponElimina
  5. Clídice, així en petites dosis és més passador, oi?

    ResponElimina
  6. Sí, l'actualització acolorida és força pobra. Les noves versions només començarien a agafar "color" de veritat en els viatges a Sudamèrica i a Orient. Ja trigues!

    ResponElimina
  7. M'agrada força més que el Congo, és més ràpid i variat. I el dibuixos, una meravella: quins picats i quins cavalls. No recordava tan matiner al grec Rastapópulos: per cert, ningú no ha protestat per l'origen del malvat..

    ResponElimina
  8. Puigmalet, sorprèn dels primers Tintins el reconeixement universal del que gaudeix. És clar que netejar Chicago de gàngsters mereix tractament d’astronauta retornat a casa.

    ResponElimina
  9. Santi, paciència, cada cosa al seu temps.

    ResponElimina
  10. Tens raó, Kalamar, que hi ha més varietat d'escenaris i algun moment divertit. Sobre l'origen de Rastapopoulos em sembla que mai no s'especifica i Hergé el considerava apàtrida.

    ResponElimina
  11. :) M'ha agradat la metàfora de fer temps --potser fent uns passos de claqué, ja que estem a Amèrica-- esperant que un altre comediant et substitueixi. Haver entrat en contacte amb Hergé per les seves obres majors té aquest inconvenient, però seria una llàstima saltar-se aquesta primera etapa a l'hora de fer-ne una revisió.

    ResponElimina
  12. Avui la Sara m'ha preguntat perquè Tintín és tan famós. L'hauria de reenviar directament al teu blog...

    ResponElimina
  13. Brian, no em facis ballar, que et penediries d'haver-ho suggerit. El bo que té l'ordre cronològic és que, en el cas d'Hergé, marca un crescendo.

    ResponElimina
  14. Gemma, la gran pregunta és si els nens d'ara li trobaran la gràcia a aquest Tintín tan formal i tan bon noi.

    ResponElimina
  15. Vaja, jo esperava més del post sobre Tintin a Amèrica :(
    M'explico: per a mi és dels menys interessants -a diferència d'altres més criticats, com el del Congo o el pais dels Sòviets-, així que pensava "Home, l'Allau serà capaç de fer-me veure amb més interès aquest àlbum". I ja veig que no, que fins i tot als tintinòfils ens costa trobar-li el suc a aquesta aventura. Així doncs, la relectura post-Allau, en el cas de Tintin a Amèrica, no es produirà.

    ResponElimina
  16. Leb, sento haver-te decebut, però on no n'hi ha no en pot rajar.

    ResponElimina
  17. La pregunta és: si els soviets, Congo i Amèrica que foren els primers àlbums són tant desastres... qui li va donar una quarta oportunitat?

    El devien valorar amb allò de "progresa adequadament"...

    ResponElimina
  18. Galde, els podem considerar una mica desastrosos si els mirem amb ulls d'adult del segle XXI; però en el seu moment foren un èxit comercial, almenys a Brusel·les (que el mite encara havia de creuar fronteres).

    ResponElimina