dimarts, 22 de novembre de 2011

Tàbula rasa (1 de 3)

John Locke

Quan Josep em va regalar “La tabla rasa” (Paidós, 2003), assaig del psicòleg evolutiu Steven Pinker, vaig pensar que era l’últim llibre en el que jo m’hauria fixat. Aviat, però, vaig adonar-me que el seu tema és apassionant, que ens toca a tots de molt a prop i, m’avergonyeix dir-ho, és una qüestió a la qual ben poca estona li havia dedicat. Perquè a “La tabla rasa” Pinker aborda el fèrtil territori de la natura humana. Per què els humans som com som? Ho devem tot a la genètica o bé és la societat la que ens ha conformat? Es tracta d’una polèmica que existeix des de fa segles i Pinker no pretén donar-ne la resposta. Us avanço que, com és persona raonable, s’inclina per una solució intermèdia que les ciències de la natura i socials aniran delimitant a mesura que es facin nous progressos.

Però la intenció de l’autor és denunciar la influència negativa que ha tingut la “religió secular” que ell anomena “la Taula Rasa” al llarg del segle XX i com aquesta ha alimentat els nostres prejudicis; o com les causes d’origen social han prevalgut sobre la biologia a l’hora d’explicar-nos el que som. Pinker troba el fonament d’aquesta Taula Rasa en tres idees encadenades. La primera prové del filòsof anglès del XVII John Locke, qui per cert encunyà el terme. Cita aquest passatge de l’”Assaig sobre l’enteniment humà”:
Suposem que la ment és, com diem, un paper en blanc, buit de qualsevol caràcter, sense cap idea. Com s’omple? D’on li arriba tota aquesta enorme provisió que la fantasia desbordada i sense límits de l’home ha pintat sobre ella amb una varietat gairebé infinita? D’on procedeixen tots els materials de la raó i el coneixement? Per respondre amb una sola paraula, de l’EXPERIÈNCIA.
La segona idea la trobem a Rousseau i el seu celebèrrim Bon Salvatge:
Alguns s’han afanyat a concloure que l’home és naturalment cruel i que hi ha necessitat d’organització per dulcificar-lo, quan no hi ha res tan dolç com ell en el seu estat primitiu, quan [la natura l’ha col·locat] a igual distància de l’estupidesa de les bèsties i de les llums funestes de l’home civilitzat […]
I per últim la dissociació entre cos i ment que s’atribueix a René Descartes i que el filòsof Gilbert Ryle batejà sarcàsticament com el “dogma del fantasma (o l’esperit) dins de la màquina”:
Hi ha una grandíssima diferència entre l’esperit i el cos; l’esperit és enterament indivisible. En efecte, quan considero l’esperit, això és, a mi mateix, en quant que sóc una sola cosa que pensa, no puc distingir parts en mi, sinó que conec una cosa, absolutament una i sencera; i encara que tot l’esperit sembla unit a tot el cos, conec molt bé que res no ha estat sostret al meu esperit; tampoc pot dir-se pròpiament que les facultats d’estimar, sentir, concebre, etc., són parts de l’esperit, ja que un i el mateix esperit és el que per enter estima, sent i concep, etc. Però en allò corporal o extens succeeix el contrari, ja que no puc imaginar cap cosa corporal o extensa que el meu esperit no divideixi molt fàcilment en diverses parts. Això bastaria per ensenyar-me que l’esperit o ànima de l’home és enterament diferent del cos, si ja no ho hagués après abans.
Pinker dóna exemples de l’arrelament d’aquestes idees a la societat contemporània. Locke parla per boca de Mao Zedong (“El poemes més bells s’escriuen sobre una pàgina en blanc”) o de Walt Disney (“Imagino la ment del nen com un llibre en blanc. Durant els seus primers anys de vida s’escriuran moltes coses a  les seves pàgines. La qualitat del que s’hi escrigui afectarà profundament la seva vida”). Mentrestant, Rousseau treu el nas a pel·lícules com “Pocahontas” o en els discursos d’alguns ecologistes poc informats que veuen en qualsevol tribu amazònica l’epítom de la gentilesa i el respecte per l’entorn natural. En quant al Fantasma dins de la Màquina de Descartes, només cal pensar en el president Bush Jr. aturant les investigacions sobre cèl·lules mare davant de la impossibilitat de decidir en quin moment apareixia “l’ànima” dins de l’embrió.

Pinker al llarg de la resta del llibre intentarà demostrar el mal que ha fet el predomini d’aquestes idees, com descobriments recents les estan posant en el seu lloc just i que no s’enfonsarà el món si les abandonem.

18 comentaris:

  1. A mi el que em fascina quan llegim coses d'aquestes és la imatge de la pròpia ment tractant d'entendre's a ella mateixa. Un cop deixades per impossibles totes les altres, potser...

    ResponElimina
  2. Continuarem esperant l'evolució del llibre i la teva crònica. Agafo la butaca del mig, amb passadís per a estirar les cames mentre escolto atentament.

    ResponElimina
  3. Òscar, no ens acabem d'entendre, però tampoc no importa tant.

    ResponElimina
  4. Amb una mica de Piaget i de Chomsky (per citar-ne només a dos), la Taula ja no és rasa sinó plena, en origen, de lleus relleus que actuen com atractors i on es va acumulant l'experiència.
    A una altra escala, el símil cosmològic resulta ben adient: en un buit que no és "el buit", petites singularitats gravitatòries comencen a atraure pols i més pols fins acabar formant un nou estel.

    ResponElimina
  5. Girbén, de tan metafòric no t'acabo d'entendre. Vale, doncs.

    ResponElimina
  6. Doncs mira, entre Piaget i Chomsky ara estic amb Vigotsky, Sapir, Whorf i tota la penya. Vaja que les idees són abans que el llenguatge o el llenguatge va amb la bèstia? I és que potser no ens en sortirem, però et distreuen cosa mala ;)

    ResponElimina
  7. Allau, només pretenia anunciar -amb plena consonància amb el Pinker- alguns dels científics que s'han afanyat a esborrar la insostenible idea de la "Tabula rasa".
    Ningú comença de 0; tots tenim una imperceptible, però rellevant empremta genètica (els relleus atractors que deia), a partir de la qual ens edifiquem.

    ResponElimina
  8. És això, Clídice, no et donen la resposta, però t'omplen de preguntes.

    ResponElimina
  9. apasionante,... y los contertulios, me quedo

    ResponElimina
  10. Yo también espero las siguientes entregas. Es un tema que me interesa mucho...

    ResponElimina
  11. M'agrada la idea dels atractors d'en Girben, potser discreparia en que els relleus no son tant lleus. Dit amb altres paraules, que les diferències congènites son realment determinats.

    No he llegit el llibre, perquè em va fer mandra el seu volum, però jo diria que Pinker pren clarament partit en contra de la suposada "tabula rasa" que, curiosament, té acèrrims defensors tant conservadors com progressistes.

    ResponElimina
  12. Sufur, no esperes que cuente gran cosa. Es un libro que creo que a ti te interesaría.

    ResponElimina
  13. Sí, Brian, Pinker pren partit per la biologia i en contra d'aquesta "tàbula rasa" que té encara molts defensors. És un llibre gruixut, però conté molta fibra.

    ResponElimina
  14. No aconsegueixo llegir filosofia pel fet de que cada filòsof proposa un interessantíssim pensament personal sobre el qual no para de llançar preguntes. Tot és veritat, tot és mentida. Xavier Zubiri deia que tot el que es psíquic és físic i viceversa. Sóc força partidària d'aquesta idea. Jo mateixa sento el cos dividit, he perdut coses d'ell però el que seria l'esperit -per mi la ment- també està compartimentat i fa inputs i outputs.
    Magnífic foro, Allau. per a mi un Martini blanc sec. gràcies!

    ResponElimina
  15. Glòria, malgrat les tres cites, el llibre en qüestió no és pas filosòfic, sinó que es basa en l'experimentació científica. I ara et serveixo el Martini.

    ResponElimina