divendres, 25 de novembre de 2011

Fetitxe (1937; 1943)


“L’orella escapçada” (un altre títol exquisit, i encara millor en català, potser rar homenatge a Van Gogh) fou la primera aventura sudamericana de Tintín. S’inicia de forma atípica, ja que per primera vegada l’heroi titular no hi apareix a les primeres vinyetes. En el seu lloc, veiem imatges del museu etnogràfic i un personatge misteriós que es mira amb males intencions l’estàtua de fusta d’un fetitxe arumbaia. L’endemà al matí un vigilant del museu etnològic descobreix que la peça ha desaparegut i és a partir d’aquest moment que Tintín es posa en marxa.

“L’orella escapçada” comença i acaba com un relat detectivesc, però du en el seu cor una aventura en escenaris exòtics. Igual com passarà uns anys més tard a “El tresor de Rackham el Roig”, la ironia de la seva trama consisteix que l’objecte buscat a l’altre extrem del món, apareixerà finalment, com qui diu, al costat de casa. És un títol lleuger, que no ofereix gaires complicacions conceptuals i que avança a partir de successives confrontacions inversemblants entre Tintín i els seus dos antagonistes, Alonso Pérez i Ramón Barea.

“L’Orella escapçada”, junt amb “Al país dels Soviets”, són les úniques aventures primerenques que mai no foren redibuixades. La versió en colors aguanta prou bé la familiaritat de la línia clara i no grinyola en general, tot i que es nota un retrocés en l’afany documental respecte “El Lotus Blau”. Hi ha, per exemple, algunes escenes a la selva que presenten un fons uniformement verd, més abstractes del que seria necessari. I després hi ha la problemàtica ambientació “sudamericana”.


Crec que aquesta és la primera aventura de Tintín que té lloc a una geografia paral·lela i imaginària: la república de San Teodoros, amb capital a Las Dopicos (sic), i més tard a Nuevo Rico (capital Sanfación). On hauríem de situar aquests països? Sabem que San Teodoros és a la costa, perquè Tintín hi arriba en transatlàntic. La menció a la guerra del Gran Chapo, reflex de la guerra del Gran Chaco, que va enfrontar Paraguay i Bolívia entre 1932 i 1935, situaria l’acció a l’interior del continent. Per altra banda, la tribu arumbaia, i els seus enemics, els bíbaros, són de filiació clarament amazònica; metre que els “sombreros” i “sarapes” d’alguns personatges tenen el seu origen a Mèxic. Haurem de concloure que, amb molt menys rigor que a Shangai, aquí Hergé es va deixar dur per un batibull de tòpics, que intentarà corregir al final de la seva vida, amb “Tintín i els Pícaros”, tot aconseguint embolicar encara més la troca.

En el capítol de primícies, per primera vegada els Dupondt, que fan una breu aparició, consideren Tintín el seu amic. És també el primer acte en la carrera tan particular del General Alcázar; i es fa menció del seu etern rival: el Coronel Tapioca. Coneixerem  per fi l’adreça de Tintín: carrer del Labrador, 26. No és moment per discutir l’opció de Joaquim Ventalló (Llaurador, 26). Ja hi tornaré.


A nivell més personal, recordo que em va impressionar l’escena inicial, quan el guardià del museu canta plomer en mà, “Toreador, toreador, un ojo negro te mira” (sí, la meva primera experiència fou en castellà). En la meva ignorància infantil de la “Carmen” de Bizet, allò em va sonar molt ominós. En Ventalló, a la versió catalana, ho soluciona amb  l’inofensiu “Un pobre pagès tenia una filla…”. També recordo que aquí vaig aprendre el significat de la paraula “intrínsec” (“Altrament aquest fetitxe no té cap valor intrínsec i no pot haver temptat sinó un col·leccionista, això, un col·leccionista”, diu el director del museu). I després hi ha la gran frase: “Rodrigo Tortilla, tú me has matado”. Pur Shakespeare!

Per ser una aventura tan despreocupada, “L’orella escapçada” és potser la que carrega més morts sobre les seves espatlles de tota la sèrie. Per començar, hi ha l’assassinat en off de l’esculptor Balthazar. Poc més tard llencen per la borda en Rodrigo Tortilla, tot i que la nocturnitat maquilla una mica la crueltat del fet. L’ofegament de l’Alonso i en Ramon, potser les úniques defuncions de tot el canon Tintín que s’esdevenen “davant de la càmera”, són suavitzades simbòlicament amb una imatge ascensional (?) empesa per uns simpàtics dimoniets.


La meva recent relectura de “L’orella escapçada”, activitat escrupolosa que realitzo abans d’escriure cadascun d’aquests apunts, m’ha fet descobrir que Tintín, en creuar en un cotxe militar la frontera entre San Teodoros i Nuevo Rico, és el veritable desencadenant (tot i que involuntari) de la guerra del Gran Chapo. El fet demostra la inconsciència moral que guiava Hergé en algunes ocasions. Però també confirma que Tintín té tantes capes, que mai no te les acabes.

16 comentaris:

  1. Per mi que la frase del lloro devia influir a la molt posterior però no menys mítica "Hola, me llamo Iñigo Montoya. Tu mataste a mi padre. Prepárate a morir!"

    ResponElimina
  2. Veig que Tintín és culpable de moltes atrocitats, fins i tot de la creació d'una cadena de botigues de material per a exploradors de casa bona ^^

    ResponElimina
  3. Puigmalet, de totes maneres Rodrigo Tortilla és difícilment superable.

    ResponElimina
  4. Clidi, en aquest cas vull suposar que la seva participació fou involuntària i em pregunto fins a quin punt van actuar sense el permís de la vídua d'Hergé.

    ResponElimina
  5. Recordo que després de la lectura de L'ORELLA em vaig aficionar al llançament de punyals (amb ganivets de cuina). Segur que hauria acabat excel·lint en aquesta pràctica si la mare no hagués dit prou, prou d'assenyalar mobles i parets.
    Les sarbatanes arumbares les replicàvem al col·le, amb bolis BIC i grans d'arròs.

    ResponElimina
  6. Girbén, aquest apunt està esdevenint un cúmul de males influències ;p

    ResponElimina
  7. Hi ha unes quantes vinyetes d'antologia com la de l'estudi bohemi del Baltasar: bustos clàssics, una trompa, un fetitxe arumbaia i uns quants blocs de fusta que no seran tallats. Algunes pàgines se les curra molt i són molt eficaces i d'altres com dius, molt planes.
    Molt encertada la crítica contra el tràfic d'armes de l'Hergé...seguim igual.

    ResponElimina
  8. Kalamar, cadascú per on li enfila, tu t'has anat a fixar en l'estudi bigarrat de Baltazar.

    ResponElimina
  9. Com que poses les vinyetes en francès no les puc llegir. Què vol dir toreador?

    ResponElimina
  10. Òscar, no em facis dir-te "torero".

    ResponElimina
  11. Ja deus saber la història d'aquell nen que es pensaven que era mut fins que un dia va dir: "mare, aquest ou no té sal". Davant l'astorament de la família va dir per tot explicació: "és que fins ara tot estava bé". Jo també gaudeixo veient com dissecciones les aventures de Tintín i la evolució de Hergé, tot i que al capdavall no sàpiga gaire que afegir-hi.

    ResponElimina
  12. Brian, és un acudit que sempre m'ha agradat molt. I estigue't de compliments, que hi ha confiança i el comentari és del tot opcional.

    ResponElimina
  13. Parlaré amb els de Verkami per editar aquest llibre per subscripció popular. No et donarem drets d'autor ni a tu ni, i això és millor, als hereus de l'Hergé. Tot pirata, com ha de ser en el Tintín.

    Hem de pensar amb el nom del recull dels teus articles colocats com si d'una guia tintinòfila es tractés, perquè ho és!

    ResponElimina
  14. Galde, hi ha guerres mols més interessants a Verkami que la meva. De moment ens ocuparem d'en Girbén i de la seva visualització del cel.

    http://foravial.blogspot.com/2011/11/atronomia-tactil-el-cel-profund.html

    ResponElimina
  15. A mi també em va impressionar la primera pàgina, fins al punt que va ser l'inici de la meua passió pels museus etnològics. Com que, en el meu cas, primer va ser L'orella escapçada, cada cop que en visito un li trobo un aire molt de tintin.

    ResponElimina
  16. És cert, Leb, a més corren pel món molts etnològics bastant atrotinats. Ara m'has fet pensar en un de Ciudad de Guatemala que era pur Tintín.

    ResponElimina