dilluns, 21 de novembre de 2011

Xang (1936; 1946)


Com se solia fer als antics serials: recordarem que havíem deixat Tintín acomodat al palau d’un maharajà bastant genèric, mentre decidia si continuava fent ruta cap a Xangai o es lliurava al “dolce far niente”.

Abans que s’iniciés l’aventura següent, que segons el programa previst havia de passar a la Xina, l’abat Léon Gosset, preocupat per les desacomplexades inversemblances dels àlbums anteriors, va presentar a Hergé un jove estudiant de belles arts, anomenat Zhang Chongren, perquè l’informés una mica sobre la realitat xinesa. De la relació amistosa que se’n seguí, els tintinòfils n’anem plens. Tot plegat és tan bonic que frega l’homoerotisme, però és cert que res no seria igual a l’univers Tintín a partir d’”El Lotus Blau”, gràcies a l’amistat d’Hergé amb aquell Zhang que aviat esdevindria el primer amic humà de Tintín (perquè des del primer moment hi havia hagut Milú), sota el nom fictici de Xang.

“El Lotus Blau” fou colorejat l’any 1946 i es redibuixaren les quatre primeres planes que s’ambienten a l’Índia, la resta de l’àlbum romangué amb els traços originals. Fins i tot un petit lector de set anys va percebre la fractura estètica entre l’inici de pura línia clara i el que seguia, que era competent, però també ple d’arestes i clarobscurs. La meva primera lectura em va omplir de desassossec per aquest i per altres motius. Visualment és un llibre que no s’assembla a cap altre del canon: beu molt de la pintura tradicional xinesa i és ple d’escenes nocturnes que afavoreixen, sí, les ombres xinesques. Gràcies a l’assessorament de Zhang Chongren (Xang), tots els rètols en xinès que hi apareixen són estrictament versemblants i les escenes de carrer de Shangai respiren realitat documentada.


En aquesta aventura Tintín, després d’alguns anys de balbucejos ideològics, enuncia per primera vegada el seu programa moral. Ho demostra quan s’enfronta a un blanc prepotent que clava bastonades a un pobre “coolie” (al llarg de tot l’àlbum hi ha una crítica implícita del racisme), quan posa en perill la seva vida per obtenir un antídot contra el verí que fa tornar boig i, molt especialment, quan salta a les aigües del Yang-Tzé per salvar un desconegut. La seva ara cèlebre pàgina sobre els prejudicis i les simplificacions que projectem uns pobles sobre els altres hauria de ser lliçó obligatòria a les escoles. El nostre heroi també pren partit, encara que sigui de forma indirecta, sobre el conflicte sino-japonès. Tintín defensarà els xinesos davant de la política invasiva dels japonesos, encara que només sigui motivat pels orígens del sinistre senyor Mitsuhirato.

“El Lotus Blau” representa, per a qualsevol infant que el llegeixi, un títol complicat. És, de totes les aventures de Tintín, la més lligada a la realitat històrica del moment, en reflectir les invasions expansionistes del Japó sobre Manxúria, que serien un dels pròlegs de la Segona Guerra Mundial). L’aparició de la Concessió Internacional de Xangai, amb els seus desconcertants policies indis i els seus funcionaris occidentals i venals, la menció a la Societat de Nacions o els aires de guerra imminent representen la irrupció de la Història dins de la història de Tintín. Recordo que a les primeres lectures tot aquest context se m’escapava.

Tanmateix Hergé demostra que el seu art narratiu havia fet un pas de gegant en relació a l’àlbum anterior. Malgrat l’abús del “deus ex machina”, de les intuïcions inversemblants i d’algun estirabot, l’aventura està ben lligada i, per primera vegada, manté un conjunt de personatges orgànicament relacionats durant les 62 pàgines canòniques que dura l’àlbum. Hi ha veritables troballes estilístiques, que ara potser semblaran moneda corrent, com les vinyetes on Tintín rememora (en una mena de núvol) un fet anterior o la pàgina de la sessió de cinema en la qual el que apareix a la pantalla “dialoga” amb el pati de butaques. [I sí, Puigmalet, aquí es demostra que “Odi de moro” es va arribar a estrenar.]

La descripció de l’escalada del conflicte bèl·lic és una altra mostra de concisió narrativa i de plena eficiència informativa.


I el relat en paral·lel de l’avorrida (però necessària) exposició del senyor Wang Jen-Ghié amb les molt més interessants maniobres del malvat Mitsuhirato em semblen pur geni.



Crec que ja ho he deixat entendre: “El Lotus Blau” em sembla objectivament admirable i és sense dubte un dels àlbums cabdals de la sèrie (els lectors de “Le Monde” i els clients de la FNAC el van col·locar en la posició 18 entre els millors títols de la literatura francesa del segle XX), però malgrat tot no m’acaba d’arribar. Cert que poques vegades, com aquí, Tintín es mostra tan humà i tan emocional (deu ser un dels pocs moments on l’heroi plora i, quan ho fa, Xang no sol ser gaire lluny); però, entre la disfunció estètica, la nocturnitat dominant i els matisos sinistres (opi, verí que fa tornar boig, l’hara-quiri de Mitsuhirato...) em queda de l’aventura un pòsit més aviat melangiós.

29 comentaris:

  1. Ara fa molts dies que no venia a veure el teu blog, però avui sentia un cert morbo per veure. I de nou trobo aquesta magnífica inhibició respecte del món que caracteritza els teus textos. Al marge de tot, al teu rotllo. En fi, cadascú sap què vol escriure, i si té res a dir que expressi com se sent davant dels fets i del món. No crec que siguis indiferent del tot, però alhora em sorprèn aquesta actitud. Esnob?
    No sóc ningú per jutjar, només faltaria.
    En tot cas, no és la mena de blog que m'interessa llegir. Igual com el meu no t'interessa a tu.
    No ho acabo d'entendre, perquè m'havia format una altra imatge. Però això, certament, és un problema de la meva imaginació.
    Au, a veure què diuen els clients de la FNAC.

    ResponElimina
  2. No deixa de sorprendre que Hergé faci tants canvis. No sé si hi ha constància del per què. No sé si hi ha consciència per part d'Hergé o hauríem de parlar d'una evolució natural.

    ResponElimina
  3. Enric, aquí no va fer tants canvis (només les quatre primeres pàgines). Per a la resta ho va fer per mantenir uns estàndards que les seves obres primerenques no complien.

    ResponElimina
  4. Allau, jo em referia més a qüestions ideològiques i de construcció de personatges. Hergé i Tintín s'obren cada cop més al món que els escolta.

    ResponElimina
  5. És cert, Enric, però encara no aquí.

    ResponElimina
  6. Quan acabis m'imprimiré els apunts i els aniré posant a la primera pàgina de cada àlbum, així, en la recerca de "pistes" potser els acabaré trobant atractius i tot :)

    ResponElimina
  7. Un llibre per adults, segurament. A mi també em sembla un àlbum ple de malenconia i fins i tot més apocalíptic que l'Estel Misteriós, abunden calaveres com el Mitsuhirato.

    ResponElimina
  8. Pitjors coses podries fer, Clídice.

    ResponElimina
  9. Sí, Kalamar, un llibre ben adult i els japonesos estan pintats tots molt desagradables.

    ResponElimina
  10. En són tantes d'intemporals que em va ensenyar el Lotus..., fins de l'extremosa sensibilitat d'un iogui escanyolit!
    Afegiré que em sembla perfecta la teva obstinada dedicació a l'atemporalitat. Mai la serenitat s'ha abeurat en les convulses fonts del present immediat.

    ResponElimina
  11. Girbén, atemporalitat però menys, que també sagno si em punxen i avui no tinc el dia més feliç.

    ResponElimina
  12. Benvolgut senyor que no sou ningú per jutjar,

    Féu honor a les vostres paraules, per no incórrer en més contradiccions de les que hom pot arribar a suportar.
    Desgraciadament no se us pot tancar la porta als morros, que és, sens dubte, el que reclama el vostre exhibicionisme desfermat. Cuideu-vos de casa vostra. Proveu de penjar-hi un mirall, per exemple.
    I, si us plau, fregueu-vos les sabates a l'estora, abans d'entrar per les cases. Sembla que porteu alguna cosa enganxada a les soles.

    ResponElimina
  13. Ja quan era un nen, els Tintins amb rerefons polític sempre em van atreure especialment (tot i que el Lotus no és dels meus favorits).
    La vinyeta del noticiari en què un esportista diu quatre banalitats deu ser un clàssic del còmic francobelga: també l'he vista en Franquin, en Jijé, en Chaland...
    La sorpresa d'en Xang perquè algú (blanc o no) s'arrisqui a salvar-li la vida encara estaria ben present a la Xina d'avui.

    ResponElimina
  14. Santi, diria que en la versió en colors la banalitat del ciclista encara és més banal.

    ResponElimina
  15. Perlamordedéu, Allau, les 2:09 p.m. i encara sense ficar-te al llit! No m'estranya, avera qui és el guapo que dorm, després d'una jornada electoral com la d'ahir i amb en Lluís Bosch tustant la porta d'aquesta manera. Saps què, agafa el Tintín i la sang i vine cap a casa, que tinc una peli de les d'abans, en blanc i negre, Sunset blvd., amb piscina i mort inclosos. I si ve en Bosch amb en Tarkovski, tranquil, que tinc patentada una coça al cul ideal per a artistes transgressors.

    ResponElimina
  16. Matilde, l'únic que m'atabala aquest dilluns és com de blau ha quedat el país; per a la resta, prefereixo que les guitzes es perdin en l'aire, sense resposta.

    ResponElimina
  17. Para mi también es uno de mis "Tintines" favoritos. ¡Y eso que no sale el profesor Tornasol! :-)

    ResponElimina
  18. Intuyo, Sufur, que a ti te ha de gustar "La estrella misteriosa".

    ResponElimina
  19. Penso que al "lotus" li passa com a altres obres que són artística i temàticament brillants, però que no es veuen acompanyades per un idèntic goig narratiu. Saps que són una cosa important, a vegades t’enlluernes amb algun dels seus cops de geni (i en té un bon grapat), però no hi estableixes aquella afinitat que sí trobes en obres potser no tan ambicioses, però més reeixides si de complaure el pur gaudi lector es tracta.

    Que “El lotus blau” sigui un dels àlbums més valorats pels tintinòfils, a banda de ser el gran salt endavant d’Hergé i de les coses que tan justament ens has glossat, penso que té també a veure amb aquesta impressió de gran obra tant gràfica com conceptualment que fa i que permet combatre els prejudicis que sovint segueixen els lectors de còmic.

    De marrec no era pas la nocturnitat dominant i els matisos sinistres allò que em privava d’una adhesió més completa, sinó el fet que és un àlbum com eixut, que evita (amb encert) el barroquisme orientalista i gairebé tendeix a l’abstracció, inspiració certa de l’art xinès. Ben lluny d’aquella gernació de detalls fascinadors combinats amb una trama plena d’enginy que eren ( i són) els meus favorits, els dos díptics formats per “El secret de l’unicorn-el tresor de Rackham el roig” i “Les set boles de cristall-El temple del sol”. Deo, la padrina i el pare gratias, llegits ja tots en edició catalana.
    Ah, gràcies per aquestes delicioses entrades tintinesques.

    ResponElimina
  20. Alexandre, has descrit amb molta exactitud el "problema" d'"El Lotus Blau". És un àlbum importantíssim, crucial; però no es fa estimar tant com els títols "menors" que el segueixen.

    ResponElimina
  21. La Clidice ha apuntat una possibilitat que se'm va acudir només llegir el primer apunt. Fer una publicació clandestina, òbviament sense permís de l'Allau, d'aquests apunts, perquè formin part de l'univers pirata més insondable de la il·lustració.

    A banda d'altres impressions semblants a les teves, personalment d'aquest àlbum em van sobtar els fumadors d'opi. Sempre havia vist cascalls d'opi ornamentals al rebedor de casa, però no ho associava amb aquesta activitat tan estranya per a mi.

    ResponElimina
  22. Puigmalet, demano que la meva desautorització expressa consti a la portada.

    Em sorprèn que tinguéssiu cascalls d’opi a casa. Millor no preguntar.

    ResponElimina
  23. A casa nostra, posar cascall sota el coixí dels nens amb dolors pel naixement de les primeres dents era mà de sant.
    Que la nostra vella farmacopea no es perdi!

    ResponElimina
  24. Girbén, mentre no sortís de sota el coixí...

    ResponElimina
  25. Als camps del Prat n'hi havia molts, de cascalls. Un cop secs eren ornamentals, com ara els puros de boga. I quan els movies les llavors feien de sonall.

    ResponElimina
  26. La primera lectura d'El Lotus blau em va deixar fred, i no va ser fins molt més tard que el vaig començar a mirar amb molt bons ulls. Vaig tenir la sort d'anar a París a veure l'expo-homenatge a Hergé al Pompidou, i allà estaven exposades totes les planxes originals del Lotus blau. Vaig flipar, i vaig entendre molt bé perquè per a molts aquesta és l'obra mestra d'Hergé.

    ResponElimina
  27. La meua primera lectura d'El Lotus blau em va deixar bastant fred. No va ser fins molt m´s tard i unes quantes relectures més que vaig començar a mirar-la amb molt bons ulls. Vaig tenir la sort de veure l'expo que el centre Pompidou va dedicar-li a Hergé, on hi havia exposades totes les planxes originals d'El Lotus blau, i vaig flipar. Entenc molt bé que per a molts aquesta sigui l'obra mestra d'Hergé.

    ResponElimina
  28. Fantabulós! Escric dos cops el mateix comentari, i no m'apareix cap dels dos. M'emprenyo, i dic que tornaré al cap d'una estona. I ara hi surto repe!

    ResponElimina
  29. Tranquil, Leb, aquestes coses passen a blogger.

    Jo també entenc que per a molts sigui l'obra mestra d'Hergé, però està clar que no ho és per a mi.

    ResponElimina