dimarts, 29 de novembre de 2011

Escòcia (1938; 1943; 1965)


La primera vinyeta de “L’illa negra” ja marca el to despreocupat i una mica ingenu que predominarà a l’aventura: una foto del diari mostra el “famós” repòrter Tintín passejant pel camp amb el seu inseparable Milú. Si ho llegeixes als set anys, aquest inici et sembla tan vàlid com qualsevol altre; dècades més tard, és inevitable preguntar-se: no tenien notícies de més pes per publicar? [A la versió de 1965 la vinyeta desapareix.] Curiosament la premsa es desentén de les més interessants conseqüències del passeig, quan Tintín presencia l’aterratge d’un avió misteriós enmig d’un prat. La seva curiositat serà el detonant d’una imparable persecució darrera d’una banda de falsificadors de moneda, que prosseguirà a Sussex (Anglaterra) i acabarà a les Hèbrides escoceses.

El context històric de “L’illa negra” és molt més tènue que en títols anteriors. Sembla que els progressos de la impremta havien afavorit la falsificació de paper moneda (André Gide havia escrit “Les Faux-monnayeurs” l’any 1928). Una llegenda urbana, freqüent a l’època, atribuïa alternativament a soviètics o alemanys un complot per desestabilitzar les democràcies occidentals mitjançant l’emissió de moneda falsa. L’alienista doctor Müller, antagonista de l’aventura amb clara filiació germànica, apunta cap a les amenaces provinents del règim nazi que es devien percebre en aquell moment històric. Els seus sequaços, Ivan i Wronzoff, remeten a l’imaginari rus. Potser Hergé tenia clar, sense saber-ho, d’on vindrien les amenaces totalitàries del futur.



Dit això, queda poc a afegir. L’aventura permet que els Dupondt s'esplaïn amb múltiples bretolades aèries (però també terrenals, coses totes elles que fan molt feliços als lectors de pocs anys) i que, una vegada més, es vegin en l’obligació de detenir el seu amic Tintín amb llàgrimes de cocodril als ulls. El goril·la Ranko, monstre de cor afectuós, diuen que rep influències del film “King Kong” de 1933; però més aviat és una diàfana premonició del ieti de “Tintín al Tibet”. També hi trobarem un tràiler de “La Gazza Ladra” vint anys abans de “Les joies de la Castafiore”.

Pels experts el que més importa de “L’illa negra” és la curiositat de la seva triple versió, única en el seguici de les aventures de Tintín. Després de l’edició en blanc i negre de 1938, hi hagué la de color de 1943 que, amb lleugeres adaptacions per assumir la norma tradicional de les 62 pàgines, manté tot l’ambient original. Per a mi és la veritable, la que vaig mamar i la que més m’estimo. Però l’any 1965 els editors britànics Methuen, a l’hora de publicar “L’illa negra” per primera vegada en anglès, es trobaren amb una ambientació que els hi sembla inexacta per anacrònica. Recordem que, per una vegada a la vida, els anglesos anaven darrera dels catalans en qüestió de traduccions.



Hergé envià al seu fidel Bob de Moor perquè es documentés sobre el terreny. Tornà del viatge carregat de fotografies i esbossos. Tal com funcionaven els Estudis Hergé durant aquella dècada, no queda clar qui va refer “L’Illa Negra” i fins i tot si Hergé hi arribà a intervenir; però el resultat és tan maniàticament fidel a la realitat que esdevé una mica premeditat i fred. Trens, vaixells i avions, paisatges de Sussex i uniformes policials, tot respon escrupolosament al present dels anys 60, i així es perden pel camí les evocadores locomotores de vapor, els rudimentaris biplans dels primers temps de l’aviació o el carretó dels bombers. És un exercici molt instructiu fer una comparativa de les versions i verificar com la moderna desvirtua l’original. Per exemple, l’aparició d’un televisor en blanc i negre l’any 1938 s’avançava al seu temps, i encara més quan el televisor emetia imatges en color l’any 1943 (!); en canvi un televisor, de nou en blanc i negre, l’any 1965 no suggeria res més que pura quotidianitat.


“L’illa negra” és la primera aventura de Tintín que no s’esdevé en escenaris exòtics i per això és més perceptible la seva datació en un temps concret que remet, per exemple, a la filmografia britànica de Hitchcock. Per això la versió perfeccionista de 1965 pateix un decalatge respecte el seu temps d’escriptura original, on les imatges no acaben d’encaixar amb la trama. L’encarnació de 1943 és, sens dubte, la definitiva.


De vegades m’he preguntat si la meva anglofília i l’atracció que sento per tot allò que té a veure amb Escòcia no s’originaren aquí. “L’illa negra” pot ser un títol menor, però intueixo que per a molts amants de Tintín, potser perquè és un dels més fàcilment accessibles pels joves lectors, és també un dels àlbums més estimats (en la versió del 43) i que ocupa un lloc molt íntim i especial dins de la col·lecció.

24 comentaris:

  1. És un dels més estimats de la meva col·lecció (versió 65, quan els dibuixos comencen a semblar més Blake i Mortimer que Tintín i Milú!).

    ResponElimina
  2. Salvador, és un dels mes estimats per a tothom, encara que ara haurem de discutir si la versió hiperrealista de 1965 és millor que la de 1943. Per a mi està clara l'elecció.

    ResponElimina
  3. Sens dubte, versió del 65. Tot i que ja he anat deixant clar en altres apunts que sento una especial predilecció per les primeres versions en blanc i negre, que ja vaig conèixer de gran.

    ResponElimina
  4. No, no,Enric, la versió del 43 és la que val, no em facis ara aquesta putada.

    ResponElimina
  5. Ai, perdona! M'he equivocat! Volia dir la del 43, és clar!

    ResponElimina
  6. Per raons naturals sempre m'han agradat aquests inicis amb una innocent passejada pel camp; un recurs que retorna a l'afer, a les joies, (al Tibet és una excursió)... Sembla que ens adverteixi que cal malfiar-se de la pacífica ruralia de la vella Europa, que rere la seva aparença bucòlica s'hi amaga l'inici d'una aventura.
    No puc deixar d'imaginar a l'Hergé esbargint-se pels camps, aclarint les idees després d'hores clavat a l'estudi.

    ResponElimina
  7. Però també a un parc, que seria el camp domesticat, com passarà al Ceptre d'Ottokar.

    ResponElimina
  8. Pensava de mi mateix que era un enamorat d'en Tintín; shame on me!

    ResponElimina
  9. Ferran, és un amor que es pot compartir fàcilment ;p

    ResponElimina
  10. Aquests britànics sempre tocant la pera! Hem d'acabar amb l'imperi britànic i les seves perapunyeteries de suposat perfeccionament!

    ResponElimina
  11. Galde, jo també ho vaig pensar, per què canviar una cosa que era perfectament acceptable per a la resta del món?

    ResponElimina
  12. El pobre Ranko l'acaba deixant dins d'un zoo, plorant... Quina pena!!

    ResponElimina
  13. Estic molt d'acord, Allau, que la del 65 està molt rellepada. Quin salt en el temps més inútil. Em buscaré la del 43 sense falta.

    ResponElimina
  14. És cert, Puigmalet, i això no ho van arreglar ni a la reescriptura.

    ResponElimina
  15. Kalamar, falta que la trobis, deu anar molt buscada.

    ResponElimina
  16. http://www.abebooks.com/servlet/BookDetailsPL?bi=5457852857&cm_ven=PFX&cm_cat=affiliates&cm_pla=links&afn_sr=gan&cm_ite=k158229&pfxid=a_1468090743

    ResponElimina
  17. Aquesta no deu ser la del 43, Pisco.

    Potser és aquesta:
    http://www.todocoleccion.net/tintin-lile-noire-casterman-ano-1947~x17731877

    ResponElimina
  18. No, no i no! La del 43 la pots trobar en facsímil a qualsevol llibreria francesa. P.ex.: http://livre.fnac.com/a179527/Tintin-Fac-Simile-version-couleur-1943-L-ile-noire-Herge

    ResponElimina
  19. Em sembla que en Galde i en Santi tenen raó. Em sonava que s'havia reeditat el facsímil, però no ho vaig saber trobar.

    ResponElimina
  20. Jo creia que era un "enamorat" de Tintin, però veig que comparat amb tu no tinc res a pelar. El canvi dels dibuixos inicials que no vaig arribar a conèixer, es una llastima. Ens has posat exemples molt clars amb les maquines de tren o amb els bombers.

    L'apunt m'ha agradat moltíssim.

    ResponElimina
  21. Miquel, jo em vaig passar anys ignorant que existia una versió posterior. Problemes de tenir una edat i no una altra.

    ResponElimina
  22. Curiós el que expliques al darrer paràgraf, i que coincideix amb molts tintinòfils, sobre el valor que li doneu a l'Illa negra. Per a mi és un dels més fluixets, revisió inclosa. El millor, la portada de la darrera edició, que millora considerablement l'anterior, feta amb molt poca gràcia pel que fa als colors.

    ResponElimina
  23. Leb, potser és una qüestió més sentimental que intrínseca (per citar "L'orella"), però això ja no ens ho treu ningú.

    ResponElimina