dilluns, 2 de febrer de 2015

El dia dels bífids


La recent publicació de l’obra del filòleg Pau Vidal “El bilingüisme mata” (Pòrtic, 2015) ha aixecat una (modesta) onada d’apunts i comentaris a la xarxa, o millor dit l’allau d’opinions l’ha generada una entrevista que l’autor va fer a través de Vilaweb i que potser molts dels opinaires ni se l’han llegida; perquè els catalans ens caracteritzem més que res com a poble per pontificar sobre la nostra llengua per la sola autoritat que ens confereix el fet de parlar-la. Jo, que sí que he llegit el llibre, intentaré comentar una mica el seu contingut, que em sembla molt vàlid; però seré molt prudent a l’hora d’expressar la meva opinió i sempre, no cal dir-ho, exclusivament en qualitat d’usuari.

Abans de continuar voldria desfer un malentès, perquè el títol “El bilingüisme mata” podria induir a fer pensar que Vidal està totalment en contra del bilingüisme, quan en realitat està disposat a reconèixer els seus avantatges a nivell individual, tant a efectes pràctics de comunicació com en el seu paper de catalitzador de l’agilitat mental; en canvi el considera letal per a la llengua, per a la catalana s’entén. La casuística que el bilingüisme propicia és diversa i canviant, fa de mal definir fins i tot a què ens referim quan utilitzem aquest terme; però la sociolingüística té ben estudiat que no és possible la convivència equilibrada de dues llengües, que sempre una d’elles acaba erigint-se en dominant, i que pot fins i tot absorbir-ne l’altra en determinades condicions.

A trenta anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística Pau Vidal certifica el seu fracàs. Comença relativitzant les estadístiques triomfals que els responsables de política lingüística esgrimeixen amb el biaix propi dels seus ben remunerats càrrecs i acaba concloent que el fet que l’actual nombre de parlants de català sigui el més alt de la seva història no ens hauria de fer oblidar que més enllà de la quantitat també cal tenir present la qualitat; o parafrasejant Joan Solà, que el català no s’està morint per falta de parlants sinó per falta de català. La major part de la resta del llibre consisteix en una exposició dels molts indicis que donen la raó a Solà i que fan sospitar de la mala salut de la nostra llengua.

Evidentment el nivell més superficial dels greuges produïts pel frec amb l’espanyol és el del lèxic, un nivell que cap dels implicats considera el més important, tot i que fa mal als ulls. És la postergació de formes genuïnament catalanes per les més properes a l’espanyol: “digerir” enlloc de “pair”, “provar” per “tastar”, “càries” per “dent corcada”, “xocolata a la tassa” per “xocolata desfeta” i un infinit etcètera. Però el deteriorament també afecta a la sintaxi, al sistema pronominal o a la fonètica, amb particular perjudici pels sons més típicament catalans com són la essa sonora o les vocals obertes. Vidal observa que, si abans el catalanoparlant parlava el castellà amb accent català, actualment comença a produir-se l’estrany fenomen que el catalanoparlant ja parla el català amb accent castellà. També cita persones que parlen a la manera “digui/oiga” amb frases que comencen en català i acaben en castellà.

D’entre els motius per l’afebliment del català n’hi ha molts de ben coneguts, des del fet de ser una llengua que no és imprescindible per a viure a Catalunya (i de fet s’hi pot viure perfectament sense conèixer-la), fins al nostre sentiment d’inferioritat que ens fa adreçar-nos a qualsevol desconegut en castellà. Segons Vidal, el mite segons el qual a Barcelona no es parla català es deu a que els de comarques, quan vénen a la capital, imbuïts pel prejudici s’adrecen a tothom en espanyol.

Una altra qüestió difícil d’eradicar és el que l’autor anomena “la síndrome del polvo”:
Què té de més estètic, de més expressiu, de més descriptiu, el mot “polvo” que qualsevol dels equivalents catalans per dir el mateix, començant per “clau”, per haver-se imposat d’una manera tan aclaparadora? (…) Si en una conversa deixes anar que “Ahir vaig fotre un clau de primera, nano”, el teu interlocutor immediatament se t’imaginarà a tu amb barretina i a l’altra (o altre) vestit de sardanista, copulant en un paller d’una masia del Solsonès amb un condó decorat amb les quatre barres; en canvi, si dius “Aquest tio té un polvo”, la representació mental del teu interlocutor serà aquesta possible còpula als lavabos d’una discoteca, o en un cotxe ben llampant o a qualsevol altre escenari de la cosmogonia del que es considera “el món d’avui”.
Aquest desprestigi del català com a llengua poc enrotllada fa que cert jovent de la Catalunya més profunda utilitzi l’espanyol per comunicar-se al pati de l’institut (diu Vidal). De fet, en qüestió de dos dies, el català més correcte i genuí ha esdevingut sinònim de llengua d’avis i de pagesos.

Algú al·legarà que no corren bons temps per a la comunicació verbal, que s’ha perdut la sensibilitat envers la llengua, que el que importa no és l’estil sinó fer-se entendre, i que l’ús de l’espanyol també pateix un visible deteriorament. Sí, d’acord, però davant d’una actitud d’indiferència lingüística generalitzada, l’idioma que parlen gairebé cinc-cents milions de persones té tots els números per absorbir el català sense ni tan sols adonar-se, com una anomalia menor heretada del llatí. Pau Vidal, com amenaça encoberta, posa l’exemple del gallec que ja sembla una mena de castellà d’accent rar al límit de l’extinció.

En tractar-se d’un autor com Pau Vidal, la lectura de “El bilingüisme mata” resulta tan informada i tan entenedora com amena, plena a més d’un munt d’exemples il·lustratius i d’un molt benvingut i lúdic sentit de l’humor. Jo, que de català només tinc el nivell U (d’usuari), em limitaré a corroborar que tot el que l’autor afirma no es desdiu i, fins i tot confirma, la meva experiència del dia a dia. A les darreres planes de l’assaig Vidal exposa o més aviat proposa la seva solució per la supervivència del català. Solució que rau en la seva oficialitat absoluta, o almenys en un tracte estatal preferent. Dit d’una altra manera, s’està defensant l’existència d’un estat català plenament sobirà. Confessaré que els arguments del sobiranisme no sempre em convencen, però que, si parlem de llengua, les tesis d’en Vidal em semblen extremadament persuasives: el català només sobreviurà, si disposa d’un estat propi. I encara, perquè mira que passa amb Andorra, on segurament acabaran parlant portuguès.

21 comentaris:

  1. Un dels temes més polèmics sempre és la llengua en la que com molt bé dius cada català puntualitza sobre el que hauria de fer l'Institut d'Estudis Catalans sobre l'ortografia i la gramàtica. Tots som uns filòlegs tant perfectes com entrenadors del Barça!

    A veure amb la "Nova Constitució" com quedarà el darrer punt que esmentes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El llibre està dedicat "Als meus companys d'ofici, que han d'aguantar cada dia l'intrusisme professional de milions de compatriotes".

      Mentre la "Nova Constitució" sigui paper mullat, poc importarà.

      Elimina
  2. Tot és qüestió d'audiències i no pas d'estat propi, però costa de reconèixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, pots desenvolupar-ho una mica, que no t'entenc?

      Elimina
  3. Vag llegir l'entre vista i efectivament no està en contra del bilinguisme, el que passa es que no se si ha entès el perque de tot plegat, a vegades un parla del que passa al seu paisatge i tot i que el pais es patit el paisatge és variat i divers. He tocat el tema avui tambè,i em vaig parlar l'altre dia a ran d'un comentari d'en Lluis Bosch. Ço és el que hi ha....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí, Francesc, que és el que hi ha, però no em fa molt feliç. I vull creure que en Vidal està més ben informat que tu o que jo.

      Elimina
  4. No estava al cas, però he corregut a buscar a les lleixes el ja vell DUES LLENGÜES, DUES FUNCIONS del Francesc Vallverdú /70... I l'acomparo amb l'actualitat mortal del Vidal.
    Íntimament això pot ser resolt, així ho intentem, fent bona la vella consigna -potser del pastisser Foix- de tirar endavant com si no passés res.
    També vull afegir la permanent molèstia que em causa l'absurd del monopoli de la centrípeta visió barcelonina. Recomano una estada de vint dies a Cal Sala, al buit cor central del territori.
    La llengua que enraonareu, sense cap aturall, serà forta, segura; per sucar-hi pa de tant nutritiva!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà perquè a Cal Sala no arriba TV3.

      Elimina
  5. Només que molts suposats problemes no provenen del fet de no tenir estat sinó de tractar-se d'una llengua minoritària i només cal fer comparacions a nivell universal

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar que un dels problemes és que es tracta d'una llengua minoritària que conviu amb una de (molt) majoritària, però això no explica el complex d'inferioritat que alguns senten envers ella. No crec que això els succeeixi a danesos, noruecs o neerlandesos.

      I tampoc m'agrada prendre una actitud fatalista i quedar-me assegut a la porta de casa contemplant com el català va decandint.

      Elimina
  6. Sobre els prejudicis en contra del barceloní i les bondats lingüístiques de la ruralia hi ha hauria molt a debatre però m'allargaria en excés

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el llibre que comento no hi ha cap prejudici en contra el barceloní sinó el contrari, són més aviat les comarques les que queden pitjor parades.

      Elimina
  7. Ooi tant, Júlia, que hi hauria molt i molt a debatre...
    Però quan veus que la bèstia que ens està sobrevolant no accepta altre nom que el d'un "astoret";
    t'atures i penses en les possibilitats digníssimes de la veu que ens ha sigut llegada.

    ResponElimina
  8. Ja ho sé Allau, ho escrivia a causa del comentari girbenià.

    ResponElimina
  9. Molts neerlandesos i la resta quan han d'escriure o cantar ho fan en anglès directament, potser no té a veure amb complexos però sí amb practicisme. El mateix passa a moltes ex-colònies, els escriptors passen al francès o a l'anglès directament, el món és així agradi o no

    ResponElimina
  10. El tema ens travessa de mala manera, i mai pretendria assentar-lo en una girbeniana ortodòxia rural; tot i que vulgui recordar la magnífica llengua pagesa (conscient que només abasta el 3% dels parlants repartits en un 60% del territori).

    ResponElimina
  11. Així que l'alerta d'Allau d'aquests dies era sobre el bilingüisme...
    Tot el que apunteu en Vidal i tu em sembla de sentit comú, així que corro a demanar el llibre al meu llibreter pratenc.
    Quant al tema dels diferents parlars del català i els valuosos dialectalismes, és una llàstima que no trobem una manera de promoure realment els particularismes locals. Caldria que aquesta decisió d'enriquiment de la parla entrés dins del sistema educatiu i en altres àmbits formals sense complexos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, que tot el que exposo són les idees d'en Vidal, jo només m'apunto al carro; però crec que el llibre a la força t'ha d'interessar.

      La preservació dels dialectalismes sembla un impossible en un món tant globalitzat on tenim més contacte amb gent que viu a quilòmetres de casa que no pas amb els veïns de l'escala. Una paradoxa que apunta Vidal: en zones on el català no té tanta presència pública, com a les Illes i a València, l'ús de la llengua ha preservat molt millor les formes més genuïnes.

      Elimina
  12. Les llengües evolucionen. Aquesta és la raó de la seva existència i diversitat. I els parlants són els qui la fan. Quan els lingüistes les van començar registrar en gramàtiques, el parlant va perdre part de la seva competència. Quan desapareixen les fronteres allò que és genuí d'una llengua es dissol. Les llengües han de servir per entendre's. Si això funciona, la llengua funciona.

    Cada dia lluito amb els meus alumnes inculcant-los la normativa del català estàndard (i el castellà, que servidor és professionalment bilingüe). Ells fan el que volen. Però intento que les classes siguin més una manera de reflexionar sobre la llengua, que no pas una imposició. És important que el parlant entengui que cada context comunicatiu demana un registre lingüístic. Que allò que parla és un dialecte que té unes fronteres socials molt delimitades i limitades. Si les vol traspassar, haurà de deixar d'escoltar-se per començar a escoltar la resta del món.

    Si entenen que el domini d'una llengua obre portes, ments i llits, l'experiència els ensenyarà el lloc que ocupen en el món. I que es conformin o no depèn d'ells.

    ResponElimina
  13. Cada llengua 'real', més aviat cada dialecte, en cada moment, s'adapta al present, la resta és nostàlgia, història i prejudicis. Les incorreccions de vegades acaben per esdevenir normativa i nous dogmes acadèmics.

    ResponElimina
  14. Júlia, entenc els teus raonaments i cadaqual és cadascú. A mí em fa mal físic quan sento allò de "em caic al terra" o quan veig rètols, que han costat diners, anunciant "Dinars cassolans". I molts més que podria enumerar.
    Hi ha qui opina que és horrorós que als concerts de música clàssica hi hagi qui estossega sense miraments i sense tapar-se la boca i qui troba que exigir silenci és una mostra d'elitisme i que allunya la gent de les sales de concert.
    Qualificar allò que no s'adapta al present (?) de "nostàlgia, història i prejudicis" - mots que designen conceptes ben diferents però, segons que sembla, pejoratius i tronats- és una simplificació que empobreix la polèmica.
    Quant al català jo crec, com l'amic Allau i com Vidal, que "si no vegilem ens quedarem amb sense" que diria l'enyorat alcalde Clos.

    ResponElimina