dilluns, 23 de febrer de 2015

Mort i banalitat

Si cal fer cas al que diuen premsa i xarxes, el noruec Karl Ove Knausgård és la penúltima sensació literària del segle. Al seu país ha venut 500.000 exemplars, el que tenint en compte la seva població de poc més de 5.000.000 d’habitants es pot considerar una fita més que remarcable. Però arreu del món els seus llibres han tingut una recepció igualment entusiasta. Al món anglosaxó ha comptat amb valedors tan sòlids com Jonathan Lethem, Zadie Smith o Jeffrey Eugenides, mentre que a casa nostra els habitualment fiables Robert Saladrigas o José María Guelbenzu també n’han dit meravelles. El Times Literary Supplement ha proclamat: “Knausgård intenta escriure ni més ni menys la seva pròpia i proustiana ‘recerca del temps perdut’” i el Berlingske Tidende danès afirma “La novel·la se situa en el terreny de la gran literatura, la de Marcel Proust, Robert Musil i Thomas Mann, i es manifesta com narració i reflexió… Knausgård mostra el seu gran talent en crear una obra d’art amb materials que habitualment són personals, privats, secrets”. Proust, Mann, Musil, o sigui que poca conya.

De vegades em fa l’efecte que el món i jo no estem llegint el mateix llibre. O sí?

Els sis volums autobiogràfics de Knausgård —difícilment els podem anomenar novel·les— que han causat aquest rebombori lletraferit, s’agrupen en el cicle titulat “La meva lluita” (reminiscència més provocativa que feixista del “Mein Kampf” de Hitler). En aquests textos, sense intenció ni exhaustiva ni cronològica, l’autor exposa parts de la seva vida amb sinceritat descarnada, aquest se suposa que és el seu mèrit més notable. M’he estrenat amb “La muerte del padre”, el primer lliurament, editat per Anagrama com espero ho serà la resta del sextet. L’han traduït de forma erràtica i subvencionada Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

El llibre, que quasi suma cinc-centes pàgines, consta de dues parts. La primera, que arriba fins a la plana 215, s’ocupa bàsicament de l’adolescència de l’autor, sobretot (seixanta fulls) d’una nit de cap d’any no especialment memorable en la qual en Knausgård va intentar esmunyir unes cerveses fora del control patern. D’incidents com aquest tots n’hem protagonitzat algun i en el moment que els vam viure ens devia semblar poc menys que una aventura trepidant. Òbviament la gràcia no rau en el que s’explica sinó en com s’explica, però Knausgård opta per un estil pla, quasi notarial, on el que predomina és la descripció minuciosa del detall banal. En diuen hiperrealisme i a mi em fa badallar.
Dejé un momento las bolsas en la carretera, me abrí la chaqueta, saqué la bufanda y me la até alrededor de la cara, volví a coger las bolsas y seguí andando. El viento silbaba y arrancaba la nieve, lanzándola en torbellinos al aire. La casa de Jan Vidar estaba a cuatro kilómetros, y debía darme prisa. Me puse a corretear, con las bolsas colgándome de los brazos como dos pesas. Por la carretera, al otro lado de la curva, aparecieron los faros de un coche. Las luces pasaron un instante por el bosque, como si los árboles se fueran iluminando uno por uno. Me detuve, puse una pierna en el borde de la cuneta y coloqué con cuidado las botellas dentro. Seguí andando. Volví la cabeza cuando el coche me pasó. Un hombre mayor, al que no conocía de nada, iba en el asiento del conductor. Desanduve los veinte metros y cogí las bolsas de la cuneta, seguí andando, doblé la curva, pasé por delante de la casa del viejo que vivía solo, y salí a la llanura, desde donde podía ver las luces de la fábrica brumosas en la oscuridad nevada, luego pasé por delante de la pequeña granja en ruinas, que esa noche estaba a oscuras, y había llegado casi a la última casa antes del cruce con la carretera principal, cuando apareció otro coche. Hice lo mismo que la vez anterior, dejé las bolsas en la cuneta y seguí andando sin nada en las manos. Tampoco esa vez era Gunnar. Cuando el coche hubo pasado, volví corriendo, cogí las botellas y me apresuré aún más, eran ya las siete y media. Bajé la pendiente a toda prisa y casi había alcanzado la carretera principal cuando aparecieron tres coches. Volví a dejar las bolsas. Por favor, que sea Gunnar esta vez, pensé, porque en cuanto haya pasado, ya no tendré que esconder las botellas a cada momento. Dos de los coches continuaron por el puente, el tercero torció y pasó por delante de mi, pero tampoco era Gunnar. Volví a por las bolsas y cogí la carretera principal, la seguí hasta pasada la parada del autobús, la vieja tienda, el taller de coches, las viejas viviendas, todo bañado en luz, azotado por el viento, sin un alma. Ya casi en lo alto de la suave y larga pendiente vi llegar las luces de otro coche. Allí no había cuneta, de modo que no me quedó más remedio que poner las bolsas en los montones de nieve dejados por las máquinas, y como quedaban muy visibles, tuve que apresurarme para alejarme unos metros de ellas.
A la segona part, com que el pare efectivament mor, hi ha una mica més de contingut, però no us penséssiu. El pare s’ha matat bevent a casa de l’àvia que ja repapieja i ha deixat al seu voltant una herència de ronya, merda i pixums gens metafòrics. Així que Karl Ove i el seu germà, apart d’efectuar els tràmits mortuoris habituals, han de netejar a fons la casa de l’àvia. Sent Knausgård la mena d’autor que és, els conflictes paterno-filials no resolts es despatxen en una desena de pàgines i gran part de la resta s’empra per descriure l’inacabable dissabte que fan a casa de l’àvia amb abundor de Cif, fregalls, guants de goma i bosses d’escombraries XXL.

La veritat, encara que sigui guiant-me per un sol llibre, se’m fa difícil comprendre l’èxit d’un autor de pensament tan poc penetrant, d’estil quasi inexistent i de contingut tan mundà, per no dir banal. La bona acollida que té a Noruega es podria explicar perquè sembla ser un país on triomfen a la televisió programes que segueixen en temps real un viatge de dues hores en tren o sigui que el seu concepte de diversió pot tenir molt a veure amb la contemplació del creixement de l’herba. No descarto que el fet de treure els propis drapets al sol sigui inaudit a les societats escandinaves (l’oncle Gunnar li ha retirat la salutació a l’autor) i per tant motiu d’escàndol i curiositat, encara que per a la resta de la humanitat ens sembli que no n’hi ha per tant.

Perquè, sincerament, ni reconèixer que t’interessa més la literatura que els teus propis fills, ni confessar que no t’ha sabut greu la mort del pare sonaran com una transgressió a aquestes altures de la pel·lícula (i més, si hi afegeixes al còctel planes i més planes de tedioses pujades i baixades d’escales i de treure’s i posar-se el jersei o la jaqueta). ¿Serà el motiu del seu èxit aquesta pinta de “beau tenebreux” que gasta el paio? ¿O haurem de culpar de tot plegat aquests temps de triomf dels “selfies”, on acceptem i trobem atractiu sense crítica qualsevol autoretrat fet d’improvís davant d’un fons de circumstàncies?

18 comentaris:

  1. Els de L'Altra Editorial han comprat els drets i estan flipant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ja ho sabia. Per això m'agradaria que algú m'ho expliqués.

      Elimina
  2. Pel que expliques, i llegeixo, aquest noruec ha de ser un desagraït; perquè mira si el seu país té coses boniques per explicar. Només cal fer una ullada a l'obra de Hans Dahl, el Julio Romero de Torres de les rosses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot país i tota vida són bons per explicar-los, només cal tenir la gràcia.

      Elimina
  3. Si no sos Proust, no me cuentes tu merienda, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, també hi ha vida després de Proust, però trobo que no aquí.

      Elimina
    2. Mira Bernhard, per exemple.

      Elimina
    3. És un dir, home, que jo amb els berenars de Proust faig més badalls que rots!
      Bernhard! No me'n parlis, estic llegint allò dels Mestres antics, just quan li toca el rebre a Heidegger, quin tip de riure. Serà bèstia, el tio.

      Elimina
    4. Que bons els "Mestres antics"! Quina gran comèdia!

      Elimina
  4. Bernhard forever. Els seus cinc llibres autobiogràfics són una troballa, una lliçó d'estil.
    És cert que aquest viking és un "beau tenebreux. No el podies descriure més bé. Llgint la teva estupenda crònica em ve molta mandra. Ni aquesta obra ni "Guerra i Pau".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Bernhard forever; però també "Guerra i pau", no fotem.

      Elimina
  5. Ho sento, Allau. Guerra i Pau deu ser una gran novel·la que a mi m'avorreix. Estic du côté de chez Proust.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només és qüestió de saltar-se les reflexions del comte sobre la guerra i sobre Napoleó.

      Elimina
  6. Jo l'estic llegint ara (el segon) i no em fa badallar en absolut. Qüestió de gustos.

    Però potser la traducció sí que hi té a veure. En català està re-traduït des de l'anglès, no tinc ni idea si és el mateix en castellà, ho saps?

    Una altra qüestió sobre la traducció que em crida l'atenció és el títol del primer llibre. En noruec, Viquipèdia dixit, no tenen aquests subtítols, sinó que estan simplement numerats: "La meua lluita - 1, 2...". Suposo que el subtítol respon a una estratègia comercial. No hi entro, però em sorprèn que siga "La muerte del padre" (I per què no "mi padre"?). És un spoiler en tota regla perquè, per molt que ho pugues endevinar, fins la meitat del llibre no saps del cert qui és el mort. Fins i tot quan és mort hi ha un moment de dubte! Altres llengües han optat pel mateix; en anglès és "A Death in the family".

    ResponElimina
    Respostes
    1. He observat, Eva, que Knausgard provoca grans divisions, hi ha qui troba que la seva sinceritat descarnada té molt de mèrit i els que opinem que el explica és xato i sense interès. No crec que depengui de la traducció (en castellà la traducció és directa del noruec). Sobre la qüestió del títol, suposo que és una decisió comercial i en castellà i català coincideixen. Com que no és una obra de suspens, no diria que és un spoiler el fet de saber que es mor el pare.

      Elimina
    2. No, no es tracta de mèrit.Es tracta de badallar o no badallar. I vols dir que llegeixes igual un llibre sabent què passarà a la plana 200 que sense saber-ho? No ho crec pas.

      Les traduccions al castellà i a l'naglès són molt diferents.

      Elimina
    3. En un llibre biogràfic que mori el pare és una sorpresa molt relativa.

      Les traduccions no les he pogut comparar. I ja saps que m'hauria agradat.

      Elimina