dijous, 5 de febrer de 2015

Un museu epistolar

Crec que és un fet incontestable que, tret d’algun excèntric luddita, actualment ningú no escriu cartes. El seu substitut, el correu electrònic (em nego a citar aberracions com el Whatsapp) és només un reflex molt pàl·lid del correu postal i no té res d’aquell calmós xup-xup que abans d’ahir era capaç de crear obres mestres de saviesa i sentiment. Arribats doncs a aquest punt de celebració d’un art en extinció sembla oportú intentar-ne una antologia, com la que ha fet Shaun Usher a “Cartas memorables” (Salamandra, 2014).

Sorprenentment el llibre és molt més irresistible del que caldria esperar i ja et venç amb la carta amb capçalera de Buckingham Palace (imatge de dalt) que obre el volum, on Isabel II d’Anglaterra li tramet al president americà Eisenhower la seva recepta dels “scones”, que tant l’havien impressionat durant una recent visita oficial. Em sembla sensacional llegir en la reial cal·ligrafia frases com “Encara que les quantitats estan pensades per a 16 persones, quan el nombre és menor jo acostumo a reduir la quantitat de farina i llet, però utilitzo els altres ingredients tal i com s’especifiquen”.

Algunes de les cartes del recull són cims indiscutibles de la literatura epistolar, com ara l’estremidora nota on Virginia Woolf reconeix que ja no aguanta més i s’acomiada del seu estimat marit Leonard. O la carta que Maria Estuard li escriu al seu cunyat Enric III de França la vetlla de la seva decapitació. Amb menor valor estilístic, però similar valor històric, hi trobareu telegrames que anuncien l’enfonsament del Titanic o el bombardeig de Pearl Harbour. I ja posats a tocar la fibra, no us perdéssiu l’assenyada carta a la seva viuda que l’explorador Robert Scott va escriure enmig de l’Antàrtida, quan ja no veia sortida viable a la seva excursió recreativa i gèlida. O la d’una viuda coreana que l’any 1586 increpava  l’infidel marit: Com has pogut marxar abans que jo?

Per motius personals m’emociona la carta que Charles Dickens va enviar a The Times el 13 de novembre de 1849 en la qual, després d’assistir a l’atroç espectacle de l’execució d’un matrimoni d’assassins, sol·licita l’abolició de les execucions públiques.:
He presenciat sovint algunes de les pitjors fonts de contaminació general i de corrupció d’aquest país i no crec que hi hagi massa fases de la vida de Londres  que puguin sorprendre’m. Estic solemnement convençut que ni el més enginyós podria inventar per aquesta ciutat un succés que, en el mateix termini de temps, pogués generar tanta ruïna com una execució pública, i quedo estupefacte i horroritzat en comprovar la crueltat que es desplega en el seu entorn. No crec que cap comunitat pugui prosperar si és capaç d’oferir als seus millors ciutadans l’escena d’horror i desmoralització que s’ha representat aquest matí al costat de la presó de Horsemonger Lane i permetre que passi inadvertida o que s’oblidi.
De vegades prenen la paraula ciutadans que no han passat a les enciclopèdies, però que tanmateix el seu testimoni electritza i commou, com és el cas de Lucy Thurston, esposa d’un missioner a les illes Hawaii que li explica a la seva filla amb pèls i senyals com va anar la seva mastectomia sense anestèsia. O, en el que potser és l'espècimen més celebrat  del catàleg, la maliciosa resposta que un ex-esclau fugitiu li va dedicar a la seva antiga mestressa, que li demanava ajuda a poc d’acabar la guerra civil americana.

Hi trobareu peticions de treball, com la molt enginyosa d’Eudora Welty a la revista “The New Yorker” o la de Leonardo da Vinci a Ludovico Sforza. Cartes d’agraïment, com la de la casa Campbell a Andy Warhol (acompanyada de dues caixes de llaunes de sopa de tomàquet). Cartes de rebuig de projectes considerats massa absurds o irreverents, com ara la sèrie “Fawlty Towers” o el film “La vida de Brian”. Cartes divulgatives on Francis Crick, abans de fer-ho públic, li explica al seu fill Michael de dotze anys que acaba de descobrir l’estructura de l’ADN. Cartes humorístiques, com la que Groucho Marx li envia a Woody Allen. I cartes amb consells; literaris, quan el remitent és Ernest Hemingway i el destinatari és Francis Scott Fitzgerald; vitals, quan Scott Fitzgerald escriu amb total tendresa a la seva filla Scottie; i sorprenentment assenyades, quan Ronald Reagan aconsella el seu fill, la vetlla del seu matrimoni. La més surrealista de totes: un Fidel Castro de catorze anys que li demana un bitllet de deu dòlars al president Roosevelt.

El llibre és de gran format, s’ha editat amb molta cura, conté facsímils d’algunes de les cartes i fotografies poc conegudes d’alguns dels corresponsals. És ideal per regalar, però també per regalar-se’l. Jo almenys m’ho he passat molt bé saltant per èpoques diverses, des de la comèdia al drama i del trivial al sublim, però sempre des d’una perspectiva molt íntima. Us deixo una última mostra, la deliciosa carta que Alfred D. Wintle, epítom de l’excentricitat britànica, va escriure al diari “The Times”:
Al director de “The Times”

Senyor:

Li acabo d’escriure una carta llarga.

Després de rellegir-la, l’he llençada a la paperera.

Confio que això mereixi la seva aprovació.

El saluda el seu obedient servidor

(Firma)

6 de febrer de 1946

4 comentaris:

  1. Té bona pinta. El darrer exemple... exemplar!

    ResponElimina
  2. No ens emocionéssim. Tot el llibre manté un nivel excel·lent.

    ResponElimina
  3. Pot ser una manera interessant de substituir les cartes que no rebem. Llegir una carta cada dia i fer-se la il·lusió de ser el destinatari o el remitent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben vist, perquè les nostres bústies ja poques alegries ens donaran.

      Elimina