dissabte, 21 de febrer de 2015

Un aire de jazz

L'incommensurable senyor Tom Scott
La peculiaritat més significativa de “For the Roses” és que per primera vegada apareix el jazz en el món musical de Joni Mitchell, un llenguatge que acabaria substituint el folk com el seu dialecte predominant. Es tracta d’un jazz mestís, molt propi de l’època, sempre necessitat d’un epítet dulcificador: jazz fusion o jazz rock, per exemple.

En aquest disc el pedigrí jazzístic l’aporta Tom Scott, saxofonista i compositor nascut a Los Angeles l’any 1948. Potser el seu nom no us diu res, però la seva extensa trajectòria com a músic de sessió garanteix que amb tota seguretat conegueu algun dels seus treballs d’encàrrec, com el “Listen to What the Man Said” dels Wings, el “Rapture” de Blondie o el “Da Ya Think I’m Sexy?” de Rod Stewart. Si no l’heu sentit en discos de George Harrison, Pink Floyd, Whitney Houston, Barbra Streisand, Steely Dan, Olivia Newton-John o Frank Sinatra, almenys coneixereu algunes de les seves composicions per a la televisió.





“Cold Blue Steel and Sweet Fire”, el segon single de “For the Roses”, retratava de forma amenaçadora i atmosfèrica un addicte a la heroïna. El saxo de Scott hi afegia la sinuosa cirereta.


4 comentaris:

  1. Això és enviar -via orelles- a la gent a la prehistòria personal!

    ResponElimina
  2. Jazz-Joni, el que no es pot negar és la personalitat d'aquesta noia.

    ResponElimina