dijous, 12 de febrer de 2015

Una bestiola amb recursos (1 de 2)


La cosa comença fa 13.500 milions d’anys amb l’anomenat Big Bang, quan apareixen la matèria i l’energia, és a dir la física. Més endavant entren en escena els àtoms i les molècules de la ciència química. 3.800 milions d’anys abans d’ahir sorgeixen els éssers vius i es declara inaugurada la biologia. I 70.000 anys enrere, un animal bastant insignificant descobreix els usos del llenguatge ficcional i desencadena la fletxa imparable de la història. O de la Història, com dirien els cofois convençuts de la importància de l’animal conegut tècnicament com Homo sàpiens.

“Sàpiens. Una breu història de la humanitat” (edicions 62) de l’historiador israelià Yuval Noah Harari és un dels llibres més extraordinaris que he llegit mai i també un dels més clarificadors a l’hora d’enfrontar-se a les qüestions més candents que es planteja la humanitat. Tot evitant les tedioses cronologies de tants llibres d’història, “Sàpiens” aposta per un marc més ampli, una mena de teoria unificada del que significa ser humà partint del fet biològic de la nostra animalitat. El llibre ja comença de forma molt potent recordant-nos que fa sis milions d’anys humans i ximpanzés compartírem per darrera vegada una àvia comuna, que els grans simis (goril·les, ximpanzés, orangutans i bonobos) són els nostres cosins i que el gènere Homo comptà en algun moment amb germans de l’espècie “sàpiens”, com ara l’Homo rudolfensis, l’Homo erectus o l’Homo neanderthalensis. Com s’extingiren aquestes espècies? Es dissolgueren amb nosaltres a través del mestissatge o foren víctimes d’un genocidi premeditat? La pregunta no té resposta, però guarda el tuf inevitable d’un pecat original que encara no hem expiat, una referència bíblica que no serà la darrera en una obra tan secular. I perquè comenceu a fer-vos una idea de com d’esmolat és aquest llibre, plantificaré una primera cita:
Fos com fos, els neandertals (i les altres espècies humanes) plantegen un dels grans interrogants de la història. Imagineu-vos com podrien haver anat les coses si els neandertals haguessin sobreviscut juntament amb l’Homo sàpiens. ¿Quina mena de cultures, societats i estructures polítiques haurien sorgit en un món on haguessin coexistit unes quantes espècies humanes diferents?, ¿com s’haurien desenvolupat les creences religioses, per exemple?, ¿el llibre del Gènesi hauria afirmat que els neandertals vénen d’Adam i d’Eva? ¿Jesucrist hauria mort pels pecats dels denivosans?, ¿l’Alcorà hauria reservat un lloc al paradís per a qualsevol humà íntegre, fos de l’espècie que fos?, ¿els neandertals haurien pogut formar part de les legions romanes o de la burocràcia imparable de la Xina imperial?, ¿la Declaració d’Independència americana sostindria com una veritat evident que tots els membres del gènere “Homo” són creats iguals?, ¿Karl Marx hauria instat els treballadors de totes les espècies a unir-se?
L’expansió del Sàpiens comença al Sudest de l’Àfrica fa 100.000 anys i des d’allí es desplaça per Europa i Àsia, arriba a Austràlia fa 45.000 anys, creua l’estret de Bering fa 16.000 anys i arriba al cul de sac de la Patagònia fa 12.000 anys. El pitjor del cas és que en el seu avanç es carrega tots els grans mamífers australians i americans: adéu el cangur i el uombat gegants, adéu el mamut i el tigre de dents de sabre, adéu el peresós gegant sudamericà (extincions col·lectives de les quals el Diluvi Universal n’és paràfrasi?). I és que, com insisteix sovint Harari, la història humana mai no és justa i sempre requereix crear víctimes per continuar progressant, siguin aquestes altres espècies animals, altres races, sotmetent mitjançant l’esclavatge, les castes, les classes socials o la discriminació pel sexe.
Cada societat adopta una jerarquia imaginada diferent. La raça és molt important per als americans d’avui dia, però era relativament insignificant per als musulmans medievals. La casta era una qüestió de vida o mort a l’Índia medieval, mentre que a l’Europa actual pràcticament no existeix. Hi ha una jerarquia, però, que ha estat d’importància suprema en totes les societats humanes conegudes: la jerarquia del gènere. A tot arreu, la gent s’ha dividit entre homes i dones. I gairebé a tot arreu els homes n’han sortit més ben parats, almenys des de la Revolució Agrícola.
Hi ha en aquesta primera part de la nostra història una gran dependència en la biologia, pel fet de gaudir d’un cervell relativament gran que requereix molta energia per funcionar o una postura erecta que altera tota la nostra fisiologia. El descobriment del foc representa un avanç enorme, no només com a font de llum i d’escalfor, mitjà de protecció i de defensa, i eina desforestadora, sinó també per la possibilitat que ofereix de coure els aliments, el que permetria dedicar menys temps a la digestió, escurçaria els budells i potenciaria de retruc el creixement del cervell.

Entre fa 70.000 i 30.000 apareixen noves formes de pensar i comunicar-se, el que el llibre denomina Revolució Cognitiva. No és que l’Homo Sàpiens descobreixi el llenguatge, perquè moltes espècies animals disposen també de llenguatges molt elaborats, sinó que el llenguatge descobert pels humans pot parlar de coses que no existeixen en la realitat. Segons “Sàpiens” aquesta capacitat de posar-se d’acord entorn d’entelèquies inexistents és el que ens ha permès als humans organitzar-nos i assolir fites que no haguéssim aconseguit com individus mamífers. Esclar que per a aquest llibre tant són construccions mentals les religions o els codis legislatius, com les nacions, les ideologies (Harari equipara el capitalisme o el nazisme amb les religions), o fins i tot els grans projectes industrials-corporatius com la casa Peugeot, Inditex o la “Marca España”. L'Homo sàpiens ja no és l'home que sap sinó l'home que imagina.

13 comentaris:

  1. A mi el llibre, en general, em va encantar perquè planteja un munt de coses diverses que de vegades 'intuïes', m'han dit que hi ha un curs en línia en anglès de l'autor, gratuït, molt interessant però jo sé molt poc anglès per seguir-lo. De tota manera el buscaré.

    Jo ja el vaig llegir quan va sortir en castellà i a la tertúlia d'història on vaig l'estem comentant ara, en dues parts. Va generar més debat encès que qualsevol dels que hem llegit fins ara i ja portem set o vuit anys a raó d'un llibre al mes.

    Algunes de les crítiques que se li fan venen de molts sectors més dogmàtics, per exemple, l'absència de les notetes a peu de pàgina, però crec que aleshores no han entès ben bé que no és un llibre d'història 'convencional', ni de biologia.

    Sembla que el fet d'haver-se convertit en un llibre d'èxit multitudinari sigui un defecte, hi ha molta enveja pel món.

    Ja l'aniràs comentant per aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em sembla molt bé el seu to amè i diafan. No es tracta d'una obra de consulta, sinó de una barreja de divulgació i reflexió. Que causés tant debat a la tertúlia és molt bon senyal.

      Elimina
  2. Em va parlar molt bé d'ell en Lluis Emili, gràcies per revifar-me la recomanació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llegeix-lo, José Luis, no donaràs el temps per perdut.

      Elimina
  3. Una cosa que em va entusiasmar d'aquesta mena de tractat unificat del "tic, tac" de la Història va ser quan vaig adonar-me'n que prescindia del concepte "prehistòria". Per fi s'aclaria la discriminació que ens havia assenyalat un mestre del tema davant d'una pila de vagines i penis modelats al magdalenià: "No eren com nosaltres, érem nosaltres!"

    I que bé va la síntesi que ens en fas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ara ja em miro els goril·les com si fossin família.

      Elimina
    2. Oi tant! Quina millora suposarà quan els familiars demòcrata-cristians (o seguidors de dues súper-mega-ficcions) arribin a entendre que no es pot enterrar a la gent de per vida -por decreto ley-, i a sobre queixar-se de no haver obtingut el consens acordat sobre semblant iniquitat.

      Elimina
  4. O sia que es confirma la princiì de Períquedes, que l'home descendeix del mico i la dona de la mona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I la mona descendeix d'un excés d'alcohol.

      Elimina
  5. L'animal que imagina... És anterior la imaginació al llenguatge, o el llenguatge és el que potencia la capacitat d'elaborar ficcions? L'home és un animal narratiu, això està clar. Que aquesta narrativitat necessita de la prèvia capacitat d'imaginar un món diferent al de la primera impressió sensorial també està clar. La relació jeràrquica entre ambdues habilitat ja és com l'etern debat de l'ou o la gallina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No en tinc ni idea, Eduard,; aventuro que potser el primer pas cap a la imaginació rau en el somni.

      Elimina
  6. I, per cert, conec gent que s'assembla al retrat del neandertal que il·lustra aquest suggeridor article. Vol dir que en efecte els neandertals es van acabar hibridant amb els sapiens sapiens?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teòricament, el creuament d'espècies no genera individus fèrtils; potser aquests que coneixes són sàpiens poc refinats.

      Elimina