dimarts, 3 de febrer de 2015

El marieta imperceptible

Too much of a good thing is wonderful
El sempre intrigant i tònic Steven Soderbergh assegurava l’any 2013 que el “biopic” televisiu “Behind the Candelabra” significaria el seu cant del cigne artístic. Es tracta del tipus d’asseveracions que mai s’haurien de prendre seriosament i de fet no trigaria gaire a desmentir-se per embolicar-se en projectes posteriors, com la sèrie mèdica “The Knick” per a la HBO. De totes maneres en el seu moment l’anunci va sorprendre perquè, sense que es pugui dir que “Behind the Candelabra” és un mal telefilm, no podria ser més convencional en la seva confecció i menys apropiat com a punt final d’una filmografia.

La pel·lícula s’ocupa d’un jove entrenador d’animals, Scott Thorson, que l’any 1977 coneix el famós pianista Liberace i esdevé el seu amant, secretari i xofer durant els propers cinc anys. La relació es deteriora a causa de la creixent addicció a les drogues de Scott, el qual acaba com una joguina trencada després d’un amarg procés de “divorci”. Pocs anys després, el febrer de 1987, Scott assistirà al funeral de Liberace que ha mort de sida encara que no ho hagi volgut reconèixer.

La història que explica “Behind the Candelabra” no és que sigui gaire original: el típic cas de pèrdua d’innocència d’un passerell entre els engranatges del “show business” amb un fort component pigmaliònic afegit. La gràcia de tot plegat rau en el seu protagonista, Władziu Valentino Liberace (1919 - 1987), un pianista de varietés (una mica a la manera de Richard Clayderman) que als Estats Units va ser enormement popular durant dècades. Malgrat els seus aires amaneradíssims, el seu vestuari de boja tronada i els seus espectacles de kitsch apoteòsic era tota una estrella entre els sectors menys sofisticats del públic, els quals no sembla que mai sospitessin sobre la seva homosexualitat (que ell a més negava repetidament). Recordo haver visitat el seu museu a Las Vegas envoltat de famílies pageroles de l’Arkansas profund, tots contemplant amb unció les seves capes d’ermini i el seu piano recobert de cristalls de Swarovski.

Un personatge així permet lliurar-se a veritables excessos en el disseny de producció i Soderbergh en treu tot el profit possible dels vestuaris austro-hongaresos, la decoració fallera i els números musicals psicotrònics. Hauria sigut fàcil en aquest context convertir el propi Liberace en una caricatura, però Michael Douglas (un actor pel qual no acostumo a sentir cap simpatia) troba el punt just d’amanerament versemblant a mig camí entre l’autoengany i el patetisme. També és molt digne d’aplaudiment la seva valentia a l’hora de mostrar unes carns fofes i sense retocs digitals. Pel paper li van donar l’Emmy i el Globus d’Or, merescudíssims. Matt Damon fa de Scott Thorson i també està perfecte, encara que només sigui perquè resulta creïble com a jove de vint-i-pocs anys (quan ell ja depassa la quarantena). En papers menors brillen Dan Aykroyd, com el representant jueu de l’artista, la veterana Debbie Reynolds com mamà Liberace i sobretot Rob Lowe, cirurgià plàstic de pell estiradíssima que em va provocar més d’una riallada incontenible.

Soderbergh, com és habitual en ell, firma la fotografia sota l’àlies Peter Andrews i el muntatge com a Mary Ann Bernard. En una pel·lícula tan implicada amb la cirurgia estètica cal mencionar el treball de maquillatge, simplement excel·lent. El guió és de Richard LaGravenese i, com que es basa en un llibre de memòries que va escriure el propi Scott Thorson, aquest personatge sol aparèixer beneficiat pel paper de víctima propiciatòria. Tot i això, Liberace acaba adquirint també una certa dignitat quasi pòstuma.

“Behind the Candelabra” no conté cap revelació profunda sobre els temes dels que parla, només plaers superficials i pintorescos, amb l’afegitó de dues molt bones interpretacions. Televisió interessant, entretinguda i ben feta, amb un únic misteri al seu interior: ¿com és que a ningú ofenia la palesa i sagnant “mariconada” que constituïa ell solet, l’artista anomenat Liberace?

2 comentaris:

  1. La vaig veure al plus, i estic d'acord en la interpretació justa i mesurada que fa Douglas del personatge, quan era fàcil caure en l'excés. Quan a l'amariconament de Liberace, no ofenia, perquè diria que la gent el considerava més histriónic i amanerat de cara a la galeria que propiament homosexual, en certa manera com passava aquí amb Luis Mariano. Dic jo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que Luis Mariano va ser un fenomen del tot similar, també molt popular malgrat l'amanerament. Com bé dius, de tant excessius perdien tot sentiment d'amenaça.

      Elimina