dilluns, 16 de febrer de 2015

Per acabar d’una vegada amb la pròpia família


La verdad es que la rebelión contra mis padres, contra la pobreza, contra mi clase social, su racismo, su violencia, sus atavismos, fue algo secundario. Porque, antes de que me alzara contra el mundo de mi infancia, el mundo de mi infancia se había alzado contra mí. Para mi familia y los demás, me había convertido en una fuente de vergüenza, incluso de repulsión. No tuve otra opción que la huida. Este libro es un intento de comprenderla.
Èxit de vendes a França, “Para acabar con Eddy Bellegueule/Adéu a Eddy Bellegueule” d’Édouard Louis (ambdues versions a Salamandra, febrer 2015) és el colpidor relat testimonial d’una infantesa desgraciada; per això, amb molt poca imaginació i menys encert, l’han comparat amb les ficcions de Dickens. L’autor, el cognom original del qual era Bellegueule (el que es podria traduir com a “cara bonica”), va néixer el 1992 a una població d’uns mil habitants a la Picardia (nord de França). Fill d’una família de classe obrera al frec de la misèria i estigmatitzat per les seves maneres efeminades, el jove Eddy aviat pateix el rebuig dels seus, tot i que al poble se’l tolera com a un pintoresquisme local.

Molt pitjor li va a l’escola on des del primer dia l’assetgen un parell de brètols, un pèl roig i un geperut, en un passadís reculat. És significatiu que tota aquesta violència sigui voluntàriament assumida, com en una síndrome d’Estocolm una mica meridional: Eddy accepta el seu moment d’humiliació diari, sempre que es mantingui en secret. Mentrestant l’escola republicana, lliure, igualitària i fraternal no té la menor idea del que du entre mans i pensa que viu en el millor del mons.

“En finir avec Eddy Bellegueule” no es fa cap il·lusió sobre el proletariat, fuig de la seva mitificació com de la pesta, i retrata la classe més baixa de forma descarnada, com un carreró sense sortida molt satisfet, tanmateix, de la seva degradació ignorant, insolidària i racista. De fet no em puc imaginar millor retrat del seu autoengany que el trist paràgraf següent referit a la mare del protagonista.
Creía que había cometido errores, que se había cerrado el camino, sin pretenderlo de verdad, a un destino mejor, a una vida más fácil y más cómoda, lejos de la fábrica y de las preocupaciones continuas (o más bien de la angustia permanente) por no administrar bien el presupuesto familiar; un único paso en falso podía significar que no se pudiera comer a final de mes. No se percataba  de que, por el contrario, su trayectoria, lo que ella llamaba sus ‘errores’, encajaba en un conjunto de mecanismos completamente lógicos, casi dispuestos de antemano, implacables. No se daba cuenta de que su familia, sus padres, sus hermanos y hermanas, e incluso sus hijos, y casi todos los vecinos del pueblo, habían tenido los mismos problemas, que lo que ella llamaba ‘errores’ no eran, en realidad, sino la más acabada expresión del desarrollo normal de las cosas.
Naturalment Eddy s’esforçarà per escapar del seu destí tot fingint el comportament que s’espera d’ell: jugarà al futbol, s’emborratxarà amb la llopada i es farà encolomar una xicota que no l’interessa en absolut. Segurament no enganyarà ningú, començant per ell mateix. La seva salvació arribarà el dia que es desplaci a estudiar el batxillerat a la ciutat d’Amiens, ben lluny de casa, on descobrirà que hi ha altres vides possibles, però que totes passen pel trencament amb els lligams familiars. Eddy Bellegueule repudiarà el seu llinatge original i esdevindrà Édouard Louis, escriptor de veu dolorida i vigorosa. Si el seu testimoni fa mal, no és només per una experiència personal d’assetjament homòfob, sinó per la situació que reflecteix d’un sistema que perpetua l’embrutiment de la classe obrera entre l’alcohol, la violència i la teleporqueria, una classe que menysprea tot el que ignora i condemna tothom que vulgui anar més enllà de l’herència que se li ha predestinat.

“En finir avec Eddy Bellegueule” funciona com un bon documental de coses que estan passant ara mateix a l’Europa occidental del segle XXI i compta amb l’estil suficient per poder-lo considerar també com a bona literatura.

4 comentaris:

  1. Quines ganes de llegir-lo. Contacto d'immediat els amazònics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, m'alegra la teva resposta immediata.

      Elimina
  2. Sembla clar. Moltes veus ja s'aixequen contra aquest enorme miratge. Dóna bo veure-les. I curiós que els nous rebels siguin dels 90's.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malgrat l'agudesa de les seves crítiques, no sé si un fugitiu pot considerar-se un rebel.

      Elimina