dissabte, 14 de febrer de 2015

Roses

Igual que a l’anterior àlbum, “For the Roses” (1972) mostra a la portada una fotografia de Joni, aquí asseguda vora de l’aigua i voltada de boscos nòrdics, possiblement de la Colúmbia Britànica on s’havia retirat a la recerca d’inspiració. El disc, com era comú a l’època, podia obrir-se com un díptic per oferir dues imatges panoràmiques. La de l’interior, apart de contenir les lletres de les cançons, mostrava l’artista completament nua, d’esquena sobre unes roques: una imatge molt de l’època, que difícilment podria veure’s abans o després (a menys que et diguis Sigur Rós).

La cançó que dóna títol al disc, “For the Roses” (Per les roses), ofereix una visió desencantada del voluble negoci de la música. En cap moment es citen les roses del títol. Seran poètiques i elusives com ho és tot en aquesta cançó.

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Vas obtenir una ressonant ovació
aquí dalt?
Sembla que faci molts anys
d’ençà que et vaig sentir en directe
o et vaig veure cara a cara
Encara que aquesta nit et puc sentir aquí
M’arriben aquestes notes
sobre papallones i escuma lila
De noies que volen dir-me
que t’han vist en algun lloc

En alguna oficina seu un poeta
i tremola mentre canta
i li demana a algun paio
que divulgui la seva ànima
atleta prepara’t per córrer
La carícia de la revolució dels motors
afinats com dones elegants
amb vestits de nit dels anys trenta
Al capdamunt de les llistes d’èxits
Camí de l’aeroport
El teu nom és a les notícies
Tot és de primera classe
Els llums s’atenuen
I només tu allà dalt
Fent-los sentir així

Recorda els dies quan acostumaves a seure
i creaves les cançons per amor
i abocaves la teva senzilla tristor
sobre la boca de la guitarra i els teus genolls
I ara se’t veu
en pantalles gegants
i en festes per a la premsa
i per a gent que té llesques de tu
Es van passant el teu darrer ou d’or
S’especula, qui pot saber
si el pròxim ou del niu
els hi brillarà igual

Suposo que sóc desagraïda
per clavar les dents a la mà
que em porta coses
de les quals encara no puc prescindir
Ara aguanto les crítiques
Presenten un nou conjunt
però semblen confeti
vistos des del meu televisor
Oh el poder i la glòria
Just quan li estaves agafant el gust a que t’adoressin
Comencen a dur els martells
I els taulons
I els claus

Ho vaig sentir en el vent anit
Sonava com aplaudiments
Ara fa fresca
Final de l’estiu
No hi haurà més nits brillants i calentes
Només l’arboç murmurant
i el xoc de la llenya
I la lluna llisca sobre l’aigua negra
com un focus buit




6 comentaris:

  1. Realment la sonoritat i tot plegat és un tòpic de l'època! No ho pot dissimular...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aviat deixarà enrere aquest context i es tornarà molt més urbana.i més anys 70.

      Elimina
  2. M'ha cridat l'atenció l'arboç del capdavall i, mentre escoltava el pastisset de la Joni, m'ho he mirat.
    Ah: és Arbutus a l'original (l'anglès es queda en el llatí científic d'"arbutus"). Però no serà el nostre arboç, l'Arbutus unedo... Ah: el de la Joni és l'arboç del Pacífic, el "Arbutus menziesii" pel seu descobridor l'Archibald Menzies, el naturalista del Vancouver. Així és quasi segur que la Mitchell s'havia retirat a la Columbia Britànica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sigui o no el mateix que el nostre, "arboç" és mil vegades més bonic que "arbutus".

      Elimina
    2. Ja que hi som, una qüestió força "Sàpiens": En els fruits molt madurs de l'arboç es produeix una fermentació alcohòlica. I sembla que aquestes "cireretes" van ser una de les primeres experiències etíliques de la humanitat. Pel que he vist, això val també pels indígenes de Pacífic i els seus arboços.

      Elimina