dissabte, 28 de febrer de 2015

El festeig de Joni

Joni Michell va trencar el seu ritme habitual de publicar un àlbum anual l’any 1973. Les seves cançons havien esdevingut gradualment més complexes i li costava trobar músics capaços de secundar-la en la seva execució. Finalment la solució vingué de mans d’una colla de jazzmen experts comandats pel saxofonista Tom Scott, qui ja li havia prestat els seus bons oficis a “For the Roses”. A “Court and Spark” (1974) hi col·laboraven llumeneres com el percussionista Milt Holland, el bateria John Guerin, els baixistes Wilton Felder i Max Bennett, el pianista Joe Sample o el guitarrista Larry Carlton, els quals formarien posteriorment grups com The LA Express o The Jazz Crusaders.

En la cançó que obria el disc (i que li donava títol) els músics anaven entrant tímidament i enganyosament a partir de la introducció al piano d’una Joni cantant en un registre inusualment greu. És com una mena de carta de presentació que només esclatarà plenament a la cançó següent. “Court and Spark” es podria traduir com a “festejar” o “festeig” (la discogràfica espanyola li va posar un horrible “Pelando la pava”).

L’amor va trucar a la porta
amb un sac de dormir
i una ànima de boig
Ell estava segur que l’havia vist
Dansant riu amunt en la foscor
Buscant una dona
a qui festejar

Tocava a la vorera
per una mica de xavalla
quan li va passar una cosa estranya
El tren de la glòria va passar a través seu
Per això va enterrar les monedes que havia fet
a People’s Park
I se n’anà a buscar una dona
a qui festejar

Semblava que em llegís el pensament
Veié que no me’n refiava
però que encara era amable amb ell
Veié com em preocupava algunes vegades
Em preocupo algunes vegades

Tots els culpables, va dir,
han vist la taca
al seu pa de cada dia
als seus noms de fonts
Vaig declarar-me innocent
Vaig sacrificar la meva tristor
Podries completar-me
Jo et completaria

Els seus ulls eren del color de la sorra
i el mar
I quant més em parlava
més m’arribava
Però jo no podia abandonar Los Angeles
Ciutat d’àngels caiguts

La coberta del sisè disc de la Mitchell tornava a ser un dibuix seu, molt estilitzat i un punt ambigu, molt elegant pels tons crema i la tipografia cal·ligràfica en relleu. Per descomptat en l’edició espanyola la retolació va ser en marró i sense cap relleu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada