dimecres, 29 d’abril del 2015

Restauració


En realitat, i per fer les coses ordenadament, ara m’hauria tocat llegir la tercera novel·la de Discworld; però com que tenia a mà a la biblioteca “Hombres de armas”, com que ja havia llegit “¡Guardias! ¿Guardias?” i com que diuen que la sèrie de la Guàrdia de la Ciutat és de les millors de la saga, m’he pres la llibertat.

“Men at Arms” (que també és el títol d’una novel·la d’Evelyn Waugh, encara que no crec que ningú caigués en la confusió) gira en torn a un pla malèfic que pretén restaurar la monarquia a Ankh-Morpork després de segles d’estar governats per la figura secular del Patrici. Curiosament “Guards! Guards!” també tractava de l’intent d’una societat secreta per restablir la monarquia. Malgrat el seu títol de Sir, no crec que Pratchett fos un acèrrim defensor de la institució monàrquica, tot i que (sent un súbdit britànic) deu ser difícil treure’t la reina del cap.

Sigui com sigui, aquest pla basa la seva eficàcia en l’ús d’una arma de foc, novetat desconeguda a la tecnologia de Discworld que durà de cap a la Guàrdia Nocturna en un moment molt delicat de la seva història; just quan el capità Sam Vimes és a punt de lliurar la seva placa per casar-se amb l’aristocràtica Sybil Ramkin. Amb el capità Vimes tornen altres personatges de la Guàrdia que havíem conegut a la novel·la precedent, com l’infecte caporal Nobbs, el sargent Colon i el nan de dos metres Zanahoria; a més de nous reclutes, que contribueixen en gran mesura a l’humor de l’aventura, com són el troll Detritus, el nan Cuddy i la licàntropa Angua. En la varietat d’espècies admeses a la Guàrdia hi ha una voluntat de no discriminació, que sembla fer mofa de la correcció política, atès que Discworld més que un univers racista és un univers que peca d’especista. Del xoc de prejudicis entre nans, trolls i humans sorgeixen molts dels moments més divertits de “Hombres de armas”.

Tècnicament, la novel·la té molt d’investigació criminal deductiva (o de “Whodunit”, si em voleu pedant), tot i que Pratchett no és precisament una Agatha Christie a l’hora de deixar el guió perfectament lligat i sense arítmies lògiques. Ara que començo a conèixer l’autor i les seves tècniques, confessaré que no m’interessen gaire els seus clímaxs amb múltiples situacions paral·leles i de desenvolupament sovint obscur. Les seves escenes d’acció em solen resultar confuses, i me les he de llegir dues vegades per mig entendre-les (cosa que potser es podria interpretar com un elogi). M’estimo més el Pratchett reposat, el que descriu i qualifica sense exigències del guió, el que escriu gags sofisticats i subtils, i considera els seus lectors com el súmmum del domini de la ironia (gràcies, Terry).

Continuo tenint problemes amb la traducció, aquí a càrrec d’Albert Solé, com els tindré sempre que un “miserable” anglès es transformi automàticament en un “miserable” espanyol. Serà cosa dels prejudicis, però m’agrada més que el caporal es digui Carrot o Pastanaga, que no pas Zanahoria. I que la nova arma letal es digui “debólver”, queda tan inadequat i estúpid, com brillant és anomenar-la “gonne” (que, de fet, és una forma arcaica de la paraula “gun”).

En tot cas, “Men at Arms” pertany ja al primer període madur de Discworld i és farcit de frases i situacions igualment citables. Com quan, per exemple, es posen en dubte els fonaments de la monarquia anglesa a través de la figura del rei Artur. Perquè és indiscutible que, més que extreure una espasa de la roca, el que és meritori és haver-la clavada. I m’encanta que el caporal Nobbs hagi sigut desqualificat de la carrera evolutiva per clavar empentes als seus oponents.

Unes quantes frases memorables més:
El riu Ankh és probablement l’únic riu del món on els investigadors poden dibuixar amb guix la silueta d’un cadàver.

El Gremi dels Alquimistes queda davant per davant del Gremi dels Jugadors. Usualment. De vegades per damunt, o per sota, o caient a trossets al seu voltant.

De vegades és millor encendre un llançaflames que maleir la foscor.

El laberint era tan petit que la gent es perdia buscant-lo.
Acabo confessant la meva feblesa pel bibliotecari de la Universitat Invisible, que tothom sap que és un orangutan. I que me l’estimo molt. Aquest tros ve empaquetat en espanyol, perquè no he tingut accés a l’original, i em molesta fer traduccions dobles. O sigui que va així:
Considérese a los orangutanes. 
En todos los mundos agraciados con su presencia se sospecha que los orangutanes saben hablar pero optan por no hacerlo por si acaso los humanos los ponen a trabajar, posiblemente en la industria de la televisión. De hecho, los orangutanes “saben” hablar. Es sólo que hablan en orangután. Los humanos, por su parte, sólo son capaces de escucharlo en el idioma Perplejidad. 
El Bibliotecario de la Universidad Invisible había tomado la decisión unilateral de ayudar a la comprensión produciendo un diccionario orangután/humano. Llevaba tres meses trabajando en él. 

No resultaba nada fácil. Por el momento había conseguido llegar hasta «Oook». 
(…)

El Bibliotecario estuvo reflexionando durante un rato. Bien, así que... un enano y un troll. Prefería ambas especies a los humanos. Para empezar, ninguna de ellas leía mucho. El Bibliotecario estaba a favor de la lectura en general, claro está, pero los lectores en particular siempre lo ponían de los nervios. Había algo, bueno, “sacrílego” en su manera de ir sacando libros de los estantes y desgastar las palabras al leerlas. Al Bibliotecario le gustaba la gente que amaba y respetaba los libros y la mejor manera de hacer eso, en su opinión, era dejando que siguieran encima de los estantes donde la Naturaleza había querido que estuvieran.

8 comentaris:

  1. Res tu, que us hauré de fer cas i anar directament a la saga de la Guàrdia, que sembla que pinta bé. Encara en tinc un de pendent per casa, però pot esperar, juntament amb tants i tants altres. Per quan una traducció al català?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, amb Pratchett passa com amb moltes sèries, que quan més les coneixes més les gaudeixes. La traducció al català estaria molt bé, però a mi no em miris.

      Elimina
    2. Porto tota la vida dient que la saga de la Guàrdia és la millor i res! Va l'Allau i ho diu una sola vegada i tothom li fa cas! Increïble!

      Elimina
    3. És que tu ets tan entusiasta amb Pratchett que ja deuen dubtar de la teva imparcialitat. O potser és allò de buscar una segona opinió.

      Elimina
  2. Qui diu que la saga de la guàrdia és la millor?! :P

    Jo també estic d'acord que el punt fort d'en Pratchett no son les escenes d'acció sinó el domini de l'ironia. Sobre la trama depèn del llibre. Per exemple, en el proper de la Guàrdia que et toca, Pies de Barro, el tema de la investigació recordo que està molt ben portat (com a mínim és el record que en guardo).

    Crec que el tema racial o més ben dit "especial" és tractat en tots els llibres de la Guàrdia i part dels llibres que també passen a la capital. Ja sigui amb els problemes entre nans i trolls o amb "espècies noves" com els trasgos o els golems. A Hombres de Armas hi ha un moment que queda molt ben detallat en una conversa entre Zanahoria i en Colon
    – ¿Sabía usted que Angua era una mujer loba?
    – Mmm… digamos que el capitán Vimes lo dio a entender, señor…
    – ¿De qué manera?
    Colon dio un paso atrás.
    – Bueno, pues el capián dijo algo así como: “Fred, es una maldita mujer-loba. Esto me gusta tan poco com a ti, pero Vetinari dice que también tenemos que aceptar a uno de ellos, y una licántropa siempre es mejor que un vampiro o un zombi, y eso es todo lo que hay y no se puede hacer nada al respecto”. Eso fue lo que me dio a entender.


    Grans frases memorables!! En el meu post (de fa 8 anys ja?!) en trobaràs alguna més ;)

    El bibliotecari està molt bé, també és un dels meus preferits, però jo soc encara més partidari del Patrici. Llàstima que surti poquet. En la següent, Pies de Barro, en Vimes i el Patrici tenen una bona conversa cap al final del llibre.

    PD: No s'ha notat gens que et vull encoratjar perquè llegeixis el següent, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he... Ara continuaré amb el tercer de Discworld, talment com si fos un lector dels anys 80 i els anés descobrint a mesura que es publicaven.

      Elimina
  3. Amb en Pratchett vaig decidir començar amb la saga de la Guàrdia COM RECOMANAVA EN PONS INSISTENTMENT DES DE FA MOOOOOOOOOLT TEMPS (content, Pons? hahaha), i aquest me'l vaig llegir fa poc.

    Com que el meu anglès és força penós i només llegeixo en català i castellà, hi ha algunes crítiques que no coincideixo amb tu. Tampoc he llegit altres Pratchetts (bé, si, un, fa temps, però ni el recordo) així que no puc comparar l'estil d'una saga o l'altra. Però jo, amb Hombres de Armas, m'ho vaig passar molt i molt bé. I de moment sóc incapaç de triar un personatge preferit, tot i que alguns sobresurten més que altres, clar. M'ha sorprès que triessis el bibliotecari, que surt força menys que a la primera novel·la de la saga. Suposo que és una preferència que arrossegues de les altres lectures.

    M'agrada que diguis que hi ha una altra faceta de Pratchett per gaudir. La Guàrdia és la més recomanada i m'ho estic passant molt bé, però si et fan a la idea de que la resta són obres menors, no anima gaire a llegir-los.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc prou coneixement per assegurar que els llibres de la Guàrdia són els millors. Serà qüestió de preferències personals (com ho és l'amor pel bibliotecari), però estic segur que la resta de llibres de Discworld també tenen moltes coses bones.

      Elimina