Dissabte i l’etnològic

Sant Pancraç vs. el gatet de la felicitat

Sense cap pel·lícula que ens atragués a la cartellera, hem repassat les exposicions que teníem pendents i hem optat per anar al Museu Etnològic, que és gratuït fins el proper  4 de desembre. Abans, per dinar, volia anar a un bar gallec del carrer Manso que m’havien recomanat, però estava tancat i hem acabat en un altre bar de menú freqüentat per tots els jubilats de la mançana: en qualsevol cas un dels locals menys «hipsters» de tot el barri de Sant Antoni.

Pujar fins l’Etnològic implica franquejar les particulars costures que separen el Poble Sec de la muntanya. Aquesta tarda, amb una llum especialment adequada, he descobert belles perspectives de la ciutat per carrers que es diuen Sancho Marraco, Concòrdia i Concepció, indrets que no havia trepitjat en la vida. I després, penetrar a Montjuïc, sempre és un cau de sorpreses. No diré que és una muntanya màgica, que no ho sé, però sí que és la més noucentista de l’univers. Es nota que el meu ànim era especialment cofoi aquest dissabte?

L’Etnològic en si ja és tota una altra qüestió, començant per l’edifici que, vist des de fora, és un horror absolut en forma de rusc hexagonal (indubtablement l’any 1973 fou el pitjor de la història de l’arquitectura, tot i que l’interior no està pas malament). D’ençà que es va inaugurar fa pocs mesos l’interessant Museu de les Cultures del Món del carrer Montcada, planava sobre el seu germà gran de Montjuïc una ferma sospita de quedar condemnat a l’«espardenyisme» més fonamentalista. Vist com s’ha redissenyat l’exposició de la seva col·lecció, després d’haver tingut el museu tancat des del 2011, diria que si hi ha propaganda no l’he percebut.

El primer que veu el visitant és una agrupació de ninots fallers gegantins: un siurell balear, flanquejat per les figures caricaturesques dels il·lustres etnòlegs Ramon Violant i Joan Amades. Rectifico sobre la inexistència de contingut doctrinari: la conjunció del siurell, el ninot faller i Joan Amades no podria ser més pancatalanista.

L’exposició estable (entengueu permanent) de la planta 2 és un calaix de sastre impossible. Un garbuix d’èpoques, estils i orígens que se suposa que «dialoguen» entre elles, encara que el visitant no acabi d’entendre de què estan parlant. Que em juxtaposin una màquina de cosir Singer, un bressol pirinenc dels anys 40, un bagul marroquí del segle XIV i un vell televisor Marconi, no em serveix de res, si algú no em guia.

Les exposicions temporals almenys tenen un objectiu comprensible: l’una va de terrissa i l’altra de religió i festes populars. Són tan modestes com simpàtiques. Al soterrani, apart d’uns grans panells informatius sobre admirables etnòlegs catalans, es pot contemplar una pila de vitrines amb col·lecció no exposada. És el que se’n diu «Reserva visitable» i està també molt bé.

L’autobús 55, que ens ha retornat a la civilització, ha hagut de desviar-se del seu trajecte, perquè a la plaça de Catalunya hi havia una manifestació (contra l’inici d’una altra guerra a l’Orient Mitjà, contra l’escalfament global o contra la massacre de París [esborreu el que no convingui]). El conductor s’ha perdut (vergonyosament), mentre pujava pel carrer Aribau. Esperàvem que girés a la dreta per Consell de Cent, per València o per Rosselló. Ho ha fet finalment al carrer de París, després de demanar auxili telefònic a un col·lega. No sé d’on treuen els conductors talossos dels autobusos de Barcelona: un mínim coneixement de l’ordre dels carrers de l’Eixample, segons l’evangeli de Víctor Balaguer, hauria de ser exigible.

Un altre pas de rosca a «Un altre pas de rosca»

"The Innocents" de Jack Clayton

Retorno a «The Turn of the Screw» de Henry James per obligacions contractuals del club de lectura del carrer Manso i també per una antiga devoció pel més anglòfil dels autors americans, una devoció una mica obliterada per l’edat (la meva). El que segueix són unes notes de lectura en rigorós online entorn d’un dels més famosos relats de fantasmes de la història de la literatura.

No recordava el molt elaborat pròleg d’aquesta breu novel·la. Ens trobem a un acollidor casalot britànic durant les vigílies nadalenques. Res més natural que explicar-se rondalles de fantasmes a la vora del foc. Algú en conta una, protagonitzada per un nen aparentment posseït per un esperit (aquí apareix l’única menció de la paraula «ghost»/fantasma de tot el text). Un dels oients dobla l’aposta i anticipa un conte amb dos infants encaterinats per éssers immaterials; «un altre pas de rosca» narratiu, per tant.

Douglas, l’amfitrió, anuncia que disposa d’un manuscrit amb la història que vol fer conèixer, però cal enviar una clau que obri el moble on es guarda el text. Entre una cosa i una altra passen tres dies; alguns dels potencials oients se’n van sense haver sentit el conte. L’anònim narrador ens informa llavors que Douglas ja és mort i que l’autora del manuscrit, també: distàncies i més distàncies entre el lector i el text, sembla que ja no queda ningú de viu per corroborar la seva veracitat. Però hom sap que «The Turn of the Screw» és un cas de manual de narrador poc fiable, per tant l’eliminació de testimonis correspon a una maniobra profilàctica.

Si el pròleg ens ha preparat per un ambient llòbrec i truculent, l’inici de la narració de la institutriu no podria ser més lluminós. De fet, no se m’acut un mes de l’any menys misteriós i fantasmagòric que el de juny. La mansió sembla acollidora, la nena Flora un encant i la senyora Grose la més afable de les majordomes. Aviat descobrirem que a «The Turn of the Screw» les aparicions sobrenaturals es produeixen a plena llum del dia.

Com arguments que demostren la poca fiabilitat de la institutriu, es presenta des de l’inici com una il·lusa que somia romànticament amb l’home que l’ha contractada, l’oncle de les criatures. La primera vegada que divisa Quint dalt de la torre, per un moment creu veure aquest oncle, vingut de la capital només per contemplar-la. I el seu sentit de la pròpia importància, molt abans que les amenaces comencin de veritat, també resulta pueril. Per cert, aquest oncle que delega totes les decisions en la seva subordinada, ¿és un irresponsable o bé ha intuït la influència enverinada del casalot i prefereix mantenir-se al marge?

La prova més important a favor de la «realitat» dels fantasmes és que la narradora es mostra capaç de descriure Quint sense haver-lo vist mai abans. Esclar que bé podria ser que hagués vist un retrat de l’antic criat i no ens ho hagués mencionat. L’estil de James, oblic i reticent, es presta de forma ideal per mantenir-nos en territori ambigu, on cal parar compte el terra que trepitges. És el cas de la carta que justifica l’expulsió de Miles de l’escola, el text de la qual no coneixerem mai; però que excitarà la imaginació del lector fins a extrems abominables.

I és que la prosa indecisa i poc explícita de James no deixa clar què tenia el novel·lista americà en el cap. Si pogués veure el que pot arribar a imaginar un lector modern, segurament s’horroritzaria. Molt del que succeeix a Bly no sembla superficialment tan alarmant i, sí, a partir d’un cert moment, la narradora comença a semblar víctima de deliris, mentre que els nens i la majordoma li segueixen el corrent.

Final «en punta», sense retornar al marc inicial del relat. Llegeixo altres contes de fantasmes de James («Sir Edmund Orme», «Owen Wingrave»). A tots sense excepció mor un dels protagonistes al darrer paràgraf.

Presentació (relat inacabat)

[Fa anys que aquest fragment s'arrossega pel meu ordinador. Ja no recordo cap a on s'adreçava el relat. De moment només condueix a la frustració. Avisats quedeu.]

He arribat a Puiglavenc amb un retard considerable, potser perquè el cony de poble és massa remot pel meu GPS o, si no, és que tenia el cap a una altra banda i no m’hi he fixat prou a seguir les seves indicacions. En condicions normals hauria patit per la impuntualitat, avui francament tant se m’en fot. En Ferriol, com era d’esperar, feia llargues gambades davant de l’ajuntament. Devia haver estat pensant que en el darrer moment li havia fallat. Si tan preocupat estava, que hagués trucat l’Eva, que darrerament els veig molt compenetrats.

Ni sé si m’he excusat: ell m’estirava de la màniga cap a un carrer lateral que conduïa als afores. Hem entrat al molt descriptible edifici de l’escola municipal. A l’aula habilitada com a sala d’actes hi devia d’haver una trentena de persones. Pot semblar una audiència considerable, però en un lloc com Puiglavenc, on l’esdeveniment més interessant de la setmana és la visita del peixater els divendres, qualsevol canvi en la rutina és benvingut. Camí de la taula que presidirà l’acte m’han presentat diverses persones. Dedueixo que són les autoritats locals (alcaldessa, mossèn, mestra) més una representant de l’editorial, una mica mústia pel canvi d’aires. He encaixat mans i fet petons a galtes gelades (ningú no ha pensat a encendre l’estufa?) i he segut a la cadira escolar que m’han indicat, disposat a enfrontar-me a aquestes dues dotzenes i mitja de mirades endormiscades sense cap intenció de desvetllar-les.

Algú, potser la batlle, comença a parlar a la meva esquerra. No l’estic escoltant. No em trec del cap la trucada de l’Eva ahir a la nit. Intencionada o casual? Sabia que aquesta tarda seria amb en Ferriol al seu poble? No recordo haver-ho mencionat, no és la mena d’activitats de les que faci gaire publicitat, un compromís entre en Ferriol i jo, no és com per presumir-ne… L’Eva no serà capaç de ser tan puta.

Percebo el silenci que ha aterrat a la sala d’actes. Dedueixo que ha arribat el meu torn de paraula. Remeno els meus tres fulls de notes que fa hores que he decidit que no faré servir, estossego per bandejar la raspera, i començo:

—Amigues, amics, és per a mi un plaer immens trobar-me en aquest encantador poblet de Puiglavenc —poble infecte, esborrat de qualsevol mapa digne de ser-ho, anomenar-lo “poble de vaques” seria injust per a les vaques, agrupació de quatre cases i tres cabres necessitades de veterinari seria més adequat— per presentar el darrer llibre de contes del vostre conterrani i —fins ahir nit— amic meu, Ferriol Lloberes. Conec en Ferriol des dels temps de l’escola i puc afirmar amb coneixement que, tot i que va abandonar el seu Puiglavenc natal a una edat primerenca, mai no va oblidar la saba de les arrels que és la font de la seva inspiració. Quantes vegades, al llarg dels nostres —interminables— anys de carrera, em va parlar de Puiglavenc, dels seus sots feréstecs, de la magnitud de la seva tragèdia, i les seves tombes flamejants…

No és que l’Eva em truqui tan sovint, però que ho fes precisament ahir a la nit, just abans del dia de la presentació… Que havia assistit a una reunió de sondeig per endegar una nova revista cultural online, em digué. Havien estat establint una llista de col·laboradors possibles i algú va mencionar el meu nom per contribuir a la publicació, en qualitat de crític literari. Llavors algun altre, sempre segons la versió de la meva suposada amiga Eva, havia suggerit en Ferriol com a possibilitat alternativa.

A la meva biblioteca

A la meva biblioteca, que no és meva però que sí que és la que em correspon per proximitat i districte, abunda un públic adult i tirant a vell. Tenen pinta de víctimes irrecuperables de l’atur o de jubilats a punt de l’enderroc. Tots constitueixen evidentment una nosa a casa seva i les senyores respectives els han aviat a fer mal a la biblioteca de proximitat per evitar calamitats majors. Els més cultivats se’ls reconeix perquè llegeixen revistes d’història («Sàpiens", «Historia y Vida», «Ricardo de la Cierva, ese hombre") i diccionaris sobre les 1.000 millors pel·lícules de la història del cinema. Els més bel·licosos es disputen la premsa del dia com els voltors la carronya d’un isard. El més decrèpit de tots s’atalaia cada dilluns sobre un ignominiós diari esportiu i cada dilluns temo per la seva vida catatònica (a la qual tanmateix sobreviurà). Un iaio repeteix innombrables vegades un itinerari de vint metres de vaivé rectilini, feixugament, com si anés en sabatilles (em fa pensar en un lleopard a la seva gàbia, però potser només segueix els consells del seu cardiòleg). Un senyor saluda, just abans de seure al meu davant, per això l’adjectivo com a «senyor». Un morè, atractiu, tatuat, i a la trentena llarga —hem coincidit massa dilluns consecutius— menja un entrepà de tonyina i renega en veu alta per culpa dels seus auriculars de línia blanca. Sospito que és un ionqui bipolar. Trenta joves (i un inca maduret) només venen aquí perquè hi ha wi-fi gratis i endolls. Les alegries de les biblioteques públiques. Assegureu-vos que no he escrit «púbiques».

Sang i fetges

Posem que es tracti d’una sèrie televisiva de metges. I que el seu doctor protagonista sigui alt, prim i esquerp (o amb tendència a la misantropia, per dir-ho de forma més discreta). I que, a més, pateixi problemes seriosos d’addicció als opiacis i a la cocaïna. Si heu donat com a resposta «House», ho haureu de tornar a intentar, perquè ara m’estava referint al doctor John Thackery, la figura central de «The Knick», l’assalt que Steven Soderbergh ha fet al món de les sèries de culte a partir d’una història creada per Jack Amiel i Michael Begler.

El títol es refereix al Knickerbocker Hospital, una institució històrica que es trobava al barri de Harlem (Nova York) i que es dedicava a assistir la població pobra, especialment immigrant. La ficció se centra en els primers anys del segle XX, època de grans avanços en la ciència mèdica que «The Knick» pretén reflectir. De fet el seu interès més evident és la fidelitat al detall històric (l’ambientació de l’Old New York, per exemple, és superba), tant en qüestions tècniques de cirurgia i patologia, com en assumptes socials que afecten les discriminacions per raça, sexe o classe social. Malauradament aquesta vocació documental encarcara una mica les trames i els hi detrau grapa dramàtica.

Una altra característica de «The Knick» és la seva extrema cruesa visual, especialment a l’hora de mostrar efusions hemoglobíniques. Per tant, qui no suporti la visió de generoses hemorràgies, els bisturís solcant abdòmens tumorosos i els rostres deformats per lesions sifilítiques, faria bé de passar-se al glamur de «Mad Men» o similars.

Clive Owen compon un bon protagonista i s’envolta d’un repartiment competent però no especialment carismàtic. L’únic altre nom vagament conegut és el de Matt Frewer (Max Headroom) en un paper força episòdic. Anecdòticament Eve Hewson, la filla del Bono d’U2, té un paper de pes i també hi apareix de tant en tant una néta d’Elia Kazan.

Amb franquesa, Soderbergh —que també firma la marronosa fotografia i l’edició sota els seus habituals pseudònims de Peter Andrews i Mary Ann Bernard— no brilla gaire en la direcció i se m’escapa el propòsit de filmar els personatges sovint des de baix. Menció especial mereix la banda sonora de Cliff Martinez, una piuladissa de sintetitzadors tan adequada pel marc històric com un Sant Crist jugant a la Playstation. «The Knick» no és una mala sèrie, es deixa veure sense apassionament, però li manca aquell plus que marca la genialitat. No crec que vegi la segona temporada.

Calúmnies d’hivern

No tinc la menor idea sobre si la crònica de viatges «Un hiver à Majorque» té o no un pes específic definitiu enmig de l’extensa obra de l’escriptora romàntica George Sand. Tinc clar, però, que pels mallorquins (i pels seus cosins catalans) aquest pamflet ha deixat una petja duradora que encara perdura als puestos de souvenirs de la Cartoixa de Valldemossa, perquè res ens agrada tant com sentir que parlen de nosaltres, poc importa si és bé o malament.

L’escriptora havia sortit de París el 18 d’octubre de 1838, acompanyada dels seus fills Maurice i Solange. A Perpinyà se’ls hi afegí el músic Frédéric Chopin i tots plegats viatjaren a l’illa de Mallorca via Barcelona. Romangueren a l’illa fins al 13 de febrer, en una estada que no va ser gaire reeixida. Malgrat que van quedar seduïts pels encants naturals del paisatge, la mala salud de Chopin havia empitjorat i la relació amb els natius no fou en absolut cordial. Potser la mala opinió que tenia Sand dels mallorquins (i per extensió dels espanyols) no hauria transcendit mai el seu àmbit privat, si no fos perquè el seu editor va insistir-li que n’escrigués una crònica. Així fou com la novel·lista confegí una mica de mal grat el seu «Un hiver à Majorque», una de les cròniques de viatges més irregulars i arbitràries que conec.

Investigacions filològiques posteriors han demostrat que Sand utilitzà per redactar el text tant els escrits de l’erudit lingüista Joseph Tastu com l’obra de Jean-Joseph Bonaventure Laurens «Souvenir d’un voyage d’art à l’île de Majorque», de manera que es permeté descriure per boca d’altres el que ella desconeixia. Per tant cal buscar la part més autèntica del llibre en els fragments on es parla de les belleses naturals de l’illa i en els incidents quotidians viscuts pels viatgers. George Sand es presenta en el paper d’un narrador masculí anònim i en cap moment identifica a Chopin, tot referint-se a ell com «un amic malalt». Destaca el relat de l’omnipresent natura mallorquina i, per influència romàntica, s’accentua l’efecte dels cementiris a la llum de la lluna, el vertigen dels espadats de la Serra de Tramuntana i la devastació d’una riada. Però el que més es recorda d’«Un hiver à Majorque» és la visió acerba que dóna madame Sand dels mallorquins.

Segurament no li mancava raó pel que fa a algunes qüestions concretes: no dubto que els illencs no rebessin amb gaire simpatia una senyora de mentalitat lliure que viatjava amb fills i amant i que ni tan sols es molestava a fingir una mica de pietat religiosa. Però Sand exhibeix una actitud de superioritat paternalista, no del tot justificada. Només cal veure com critica la prevenció amb la que els mallorquins eviten el tísic Chopin, i ho atribueix tot a la superstició i a la falta de veritable caritat cristiana en termes que la ciència no trigaria a desmentir. La cronista, no contenta amb criticar la societat humana que l’envolta, s’hi rabeja fins al punt de la difamació irracional. Amb això no assoleix evidentment cap mena d’equanimitat, però troba un efecte estètic molt particular que defuig l’objectivitat, però esdevé immensament còmic fins i tot pels hereus actuals de les «víctimes» mallorquines. Jo, almenys, no puc evitar caure rendit davant d’un fragment (cèlebre) com aquest:

A totes les geografies descriptives que vaig consultar, vaig trobar a l’article «Balears» la breu observació que corroboro aquí, encara que més tard insistiré en les consideracions que en matisen la veritat: «Els insulars són molt afables (ja se sap que, a totes les illes, la raça humana es classifica en dues categories: la dels qui són antropòfags i la dels qui són molt afables). Són bondadosos i hospitalaris, és rar que cometin crims i gairebé desconeixen el robatori». De segur que tornaré a ocupar-me d’aquest text.

Ric també prop del final quan, després de tantes desventures, Sand i companyia trepitgen el vaixell francès que els retornarà a casa. Aquest fragment no l’he pogut oblidar des del primer dia:

En posar els peus en aquell magnífic bergantí de guerra, mantingut amb la netedat i l’elegància d’un saló, en veure’ns envoltats de cares intel·ligents i afables, en rebre les atencions generoses i sol·lícites del comandant, del metge, dels oficials i de tota la tripulació; en donar la mà a l’excel·lent i espiritual cònsol de França, Gauttier d’Arc, vam saltar d’alegria damunt el pont cridant des del fons del cor:
—Vive la France!

El llibre conté també algun comentari sobre l'adoració mallorquina envers el porc (i també altres amenitats). He llegit l’obra en la versió d’Edicions de 1984, que ha estat traduïda i profusament anotada per Antoni-Lluc Ferrer. Ve complementada per un recull de cartes que Sand va escriure a amics i creditors durant el periple. Crec que havia llegit abans el llibre, certament una obra menor, però m’ho he tornat a passar força bé.

Una iaia singular

Amb l’envelliment generalitzat de la població d’Occident ha aparegut un tipus de cinema que podríem anomenar «geriàtric» destinat quasi exclusivament a complaure el públic de la tercera edat. Malgrat el seu títol, «Grandma» (Paul Weitz, 2015) no pot ser inclosa en aquest gènere una mica narcotitzant i sembla perfectament apta per a tota mena de públics. En el film una noia de divuit anys acut a la seva àvia perquè li presti diners per poder avortar. La iaia, que no els té, inicia llavors una ronda pidolaire entre vells amics i amats i serà així com anirem descobrint les moltes facetes d’un personatge que és qualsevol cosa menys convencional.

Es tracta d’una pel·ícula breu i d’intencions modestes que no aspira a anar més enllà de l’estudi del personatge; perfectament acceptable per ella mateixa, però que esdevé molt recomanable gràcies a la seva protagonista. Lily Tomlin no s’ha prodigat gaire al cinema, tot i que en el seu debut a «Nashville» (Robert Altman, 1974) ja fou nominada com a millor actriu secundària. A «Grandma» té la rara oportunitat d’encapçalar el repartiment i demostrar la seva versatilitat en un paper complex i no necessàriament simpàtic, però sempre humà. El film és doncs un gran festí Tomlin. No per això s’ha de menystenir la resta de l’elenc començant per la (desconeguda per mi) Julia Garner que dibuixa una néta ben capaç de donar la rèplica a la seva àvia. Actors veterans i de gran solvència —gent com Marcia Gay Harden, Sam Elliott, Laverne Cox o Judy Greer— puntegen les diverses etapes d’aquesta «road movie» casolà.

Paul Weitz —conegut sobretot per «American Pie» (!!!)— escriu i dirigeix amb eficàcia, sensibilitat i perfecte control del to. Hi ha rialles, hi ha emoció i hi ha veritat dramàtica; però en cap moment l’humor va en detriment de la humanitat dels personatges, ni s’opta per les solucions ensucrades per acontentar l’audiència. Setanta nou minuts ben esmerçats i una seriosa possibilitat de nominació a l'Oscar per a la fabulosa Tomlin.

Difunts exquisits: el Solitari de Rodrigues

Aquest (modest) segon apunt us farà abaixar les elevades expectatives creades per la inauguració de la sèrie. Reconeguem-ho, el parent més taxonòmicament proper del dodo no ha gaudit mai de la popularitat mítica del seu cosí. Fou ocell endèmic de l’illa Rodrigues (560 quilòmetres de res a l’est de Maurici), poèticament batejat com el Solitari de Rodrigues (Pezophaps solitaria) gràcies als seus hàbits poc sociables, equiparables als de l’ibis de Reunion (també extint).

En el registre històric se’l menciona per primer cop a finals del segle XVII i a penes un segle més tard ja era vestigi del passat (per l’efecte combinat d’humans amb fal·leres cinegètiques i altres depredadors domèstics). L’únic retrat que se li va fer en vida el firma François Leguat l’any 1708 i sembla més la il·lustració d’una rondalla infantil que l’obra d’un naturalista. Posteriorment se n’han fet reconstruccions poc fiables a partir d’ossos trobats. La ironia està servida, primer te’l carregues i després procures fer un admirable treball de paleontologia deductiva. De casos com aquest en trobarem un grapat a la sèrie.

La bèstia en si era una mena de dodo amb sentit de la discreció: un colom gegantí (de la grandària d’un cigne), de coll extrallarg, protuberàncies al principi del bec i als turmells, de mascles considerablement més grans que les femelles i color gris i marró de gos com fuig. Sospito que no li hagués dedicat mai més de dues mirades si no es digués com es diu.

Connecto ara, d’improvís i per al·lusions, amb una expressió que (també) crec extinta, com és la de «estar de Rodríguez». El terme s’emprava a l’España dels 60 per referir-se als solitaris marits que, abandonats a la canícula de la gran ciutat (segurament Madrid), es lliuraven al consol de diverses senyoretes de companyia, fossin gratuïtes o de pagament. Billy Wilder a «The Seven Year Itch» (o «La tentación vive arriba», dit en castís) va instaurar el concepte «avant la lettre» amb la impagable ajuda de Marilyn Monroe i Rachmaninoff. Actors en erecció perpètua, com Alfredo Landa, l’elevaren al nivell de la categoria; encara que, en el seu moment, «Los pájaros de Baden Baden» (Mario Camús, 1975, basant-se en Ignacio Aldecoa) aparegué com la seva encarnació més cultivada i perfecta.

A la recerca de l’explicació etimològica, he trobat aquesta pàgina, que si no és veritable és ben trobada. Em disculpareu, si la majoria dels que es mencionen són prínceps de la caspa.

Actualment ja no es parla dels «Rodríguez», sepultats a l’aire del seu temps (els feliços 60), com ho fou el mite contemporani de les sueques. M’imagino que els marits continuen enganyant les seves senyores, com s’ha fet des dels principis de la Història, i també a la viceversa; però ara que les distàncies s’han escurçat i hom pot visitar diàriament la família, per lluny que estiuegi, i que l’adulteri es pot practicar sense contraindicacions a gairebé qualsevol àmbit de la vida, la idea dels «Rodríguez» ha esdevingut definitivament arnada.

Ni un pam de net

Blunt, Brolin, del Toro i un armari

La ració de cinema del cap de setmana passat no va ser precisament per deixar-me com unes castanyoles i, si el dissabte em vaig deprimir amb l’argentina «El clan», el diumenge vaig emprenyar-me amb l’americana «Sicario» (titulada així, en espanyol a l’original) dirigida per Denis Villeneuve. El canadenc Villeneuve —«Incendies», «Prisoners»— deu ser un dels reis actuals del mal rotllo cinematogràfic i aquí ho confirmarà amb escreix.

El film, ambientat a la sempre conflictiva frontera entre Mèxic i Estats Units, és una aconseguida barreja de thriller d’acció, pel·lícula de suspens i reflexió moral. Emily Blunt interpreta Kate Macer una idealista agent del FBI que està investigant uns casos de segrest d’immigrants. Un trempat però opac agent de la CIA (Josh Brolin) la reclutarà en una missió encoberta, aparentment destinada a desmuntar un càrtel mexicà de la droga. A l’equip s’hi afegirà un personatge enigmàtic anomenat Alejandro (Benicio del Toro). No diré res més de la trama, perquè convé que l’espectador vagi tan perdut i enganyat com la pobra Kate. Sapigueu però que la cinta és fascinant, elèctrica, tensa i violenta (no sempre de forma explícita). Presenta una visió molt desencantada de com els actuals governs democràtics exerceixen la violència d’estat i només el punt de vista ètic de la protagonista evita que ens enfonsem en el nihilisme més absolut.

Denis Villeneuve filma amb gran sentit de l’espectacle i ens regala algunes imatges inoblidables: arribarà el dia que ens afartarem de les panoràmiques fetes des d’un «drone», però de moment què magnífiques són les superfícies del desert a vista d’ocell! La fotografia és de Roger Deakins, no n’hi ha de millors; i la música de l’islandès Jóhann Jóhannsson sona com un ominós trepant, o sigui que no és bonica, però sí molt adequada. Els actors protagonistes brillen igualment. Josh Brolin sembla incapaç d’estar malament allà on surt i Emily Blunt representa el poc freqüent cas de l’actriu de categoria capaç de encapçalar amb excel·lència un film d’acció. En quant a Benicio del Toro, bé, repeteix la seva especialitat, la del personatge magnètic, tèrbol i perillós (si no, per què us pensàveu que «Sicario» es deia «Sicario»?) I com que ningú ho fa millor, no seré jo qui es queixi.

Pel·lícula de visionat electritzant, però que deixa al darrera una mala ressaca. Veieu-la un dia que estigueu bé de defenses.

Excés d’equipatge

Una llei no escrita assevera que tot escriptor, que hagi assolit l’excel·lència en el gènere del conte, tard o d’hora haurà de confirmar la seva categoria escrivint una novel·la com déu mana. Jordi Puntí, un dels nostres millors artífexs en el camp del relat, es va sotmetre a aquesta prova l’any 2010 amb les seves «Maletes perdudes». Com que el llibre va rebre una pila de premis en el seu moment (de la Crítica, Llibreter, Lletra d’Or, Joaquim Amat-Piniella, etcètera) i ha estat traduït a més idiomes que la majoria dels seus coetanis, caldrà considerar la prova com superada. O no.

He intimat tard amb «Maletes perdudes», un llibre que m’estava esperant de cinc anys ençà, i la veritat és que —ara que l’he llegit— m’ha decebut força; potser tenia massa altes expectatives. L’argument, a aquestes altures, el deu conèixer tothom. Va d’un camioner desarrelat que es dedica a les mudances i que en els seus viatges per Europa s’aficiona a fertilitzar filles úniques mancades de vocació matrimonial. D’aquestes còpules irregulars neixen quatre plançons de noms equivalents: Christof, Christopher, Christophe i Cristòfol. L’alemany, l’anglès, el francès i el català, com en un mal acudit de cassette de benzinera. El pare desapareix quan els «cristòfols» són encara petits i, molts anys més tard, en descobrir-se els uns als altres com a germans, inicien la recerca del seu progenitor.

El guió, ja es veu, no tira cap al realisme estricte i se li han d’acceptar certs capricis; però no tot ha de valdre. La veu narrativa la comparteixen els quatre «cristòfols», de vegades col·lectivament, de vegades de forma individual —i aquest és un fet que es subratlla contínuament—, per tant sobta com gran part de la novel·la sembli conduïda per un narrador omniscient, capaç d’introduir-se a la ment de qualsevol personatge. Aquesta incoherència en el punt de vista, alguns la justifiquen per l’entusiasme novel·lesc amb el que s’expliquen els quatre germans, però a mi em sembla més aviat un símptoma de mandra i de manca de disciplina. Segurament un narrador omniscient clàssic li hagués convingut més a la història que es vol explicar.

I quina és la història que «Maletes perdudes» pretén explicar? Malgrat alguna reflexió una mica agafada pels pèls sobre la identitat, la gestió del passat o la por del compromís i l’arrelament, la vel·leïtosa trama només es pot acceptar des del punt de vista del plaer que proporciona el lliure exercici de l’inventiva. A l’univers d’aquesta novel·la el camioner Gabriel només coneix dones autosuficients que no demanen altra cosa que ser pol·linitzades i tenir un únic fill. Els quatre «cristòfols», tots a la trentena en l’ara i ací del llibre, no semblen tenir altra relació a la vida que les pròpies mares (ni parella, ni infants a la vista).

Si la presentació d’aquest món convenientment simplificat sobta, el desenvolupament de ritme tan irregular de l’aventura irrita més que intriga. Encara que Puntí maldi per introduir notes pintoresques (i prescindibles) en referència a tots els personatges, fins i tot els menors (i els ínfims), l’únic que aconsegueix és frenar l’embranzida de la potent història inicial amb digressions sense fi. ¿Calia explicar fil per randa la vida de la dispesera, del trio de netejadors de l’aeroport o del besavi d’en Cristòfol? Puntí, com a bon contista, creu que déu està en els detalls i s’ofega en una frustrant logorrea, fatal pel novel·lista.

Malauradament el darrer terç de «Maletes perdudes» és la que més grinyola. Comença amb un molt forçat cúmul de circumstàncies que impedeix la trobada entre Gabriel i Rita, amants destinats a ser-ho només per la implacabilitat del guió. Prossegueix amb el ridícul rescat a la timba de pòquer, una escena que sembla ideada per un adolescent mitòman com a culminació d’un foc de camp. I acaba al bell mig del pur melodrama, mentre intenta justificar l’injustificable.

«Maletes perdudes» sembla que ha distret a tots aquells lectors a qui els agrada que als llibres que llegeixen hi passin «coses». Concediré que és una novel·la simpàtica i sense contraindicacions greus; però crec que els premis que ha rebut li vénen amples i que no és en cap cas l’obra mestra de la dècada, com va escriure Jordi Llavina a l’Holocè. No, Jordi, caldrà continuar buscant «La Gran Novel·la Catalana».

La família que delinqueix unida…

A la cinta argentina «El clan», que Pablo Trapero dirigeix amb gèlida mala llet, una família de classe mitja (pare, mare i cinc fills entre l’adolescència i la joventut adulta) es dedica al segrest, l’extorsió i l’assassinat. Ens trobem a principis de la dècada dels 80, quan el país abandona uns anys de dictadura criminal i estrena flamant democràcia. El film mostra gravacions televisives que documenten l’ignominiós final de la Guerra de les Malvines, l’històric discurs d’investidura de Raúl Alfonsín i el lliurament que l’escriptor Ernesto Sabato va fer-li al president del seu informe «Nunca más».

«El clan» participa d’aquesta sensació convulsiva de final d’una època i principi d’una altra, i en certa manera, explica com el crim sancionat per l’estatus quo perviu més enllà de la liquidació del règim que el va veure néixer i, no en el fons, el va crear. El film no deixa lloc als dubtes i presenta el «pater familias» del clan Puccio com a col·laborador entusiasta de la criminal dictadura. De manera que les activitats delictives per a benefici propi són només una extensió de la guerra bruta governamental.

«El clan» juga contínuament amb els contrastos: acompanya d’alegre música pop les seqüències més violentes i alterna escenes de placidesa domèstica amb d’altres de pur horror. Film dur, sec, implacable, on pràcticament no hi ha un sol personatge amb el que es pugui empatitzar. Precisament la principal pega que li trobo és l’absència d’explicacions sobre com es podia haver arribat a tal grau de connivència entre els diferents membres de la família, tot i que en basar-se el guió en fets absolutament reals, no li queda a l’espectador altre remei que acceptar-ho.

Les bones arts de Pablo Trapero, Lleó de Plata al millor director a Venècia, compten amb un comodí definitiu. L’actor Guillermo Francella, a qui havíem vist sempre en papers còmics, encarna aquí el patriarca Arquímedes Puccio amb eficàcia terrorífica i fa impossible imaginar-se la pel·lícula amb cap altre protagonista. 

Secrets, mentides i Cisjordània

Preneu nota d’aquest nom, Hugo Blick, un gal·lès que només amb dues sèries televisives (The Shadow Line i The Honourable Woman) ha accedit al cel dels indiscutibles, a tocar d’un Simon, un Sorkin o un Ball. Parlaré aquí només de la segona, una producció de la BBC de 2014, en vuit capítols gloriosos i absolutament imprescindibles.

«The Honourable Woman» és superficialment un «thriller» polític d’espies no gaire allunyat del món de John le Carré, però amb un fort component de drama domèstic. La seva espina dorsal és l’inacabable conflicte d’Orient Mitjà entre Palestina i Israel, contemplat des del punt de vista de totes les parts implicades. El protagonitzen la família Stein, els quals a través de la seva companyia van ajudar a establir les bases de l’estat d’Israel. A diferència del bel·licisme del patriarca, la nova generació ha optat per patrocinar la universitat i les connexions informàtiques en els territoris palestins. Tot aquest idealisme optimista es veurà truncat quan els esdeveniments es torcin i surtin a la llum terribles revelacions del passat.

Blick, que exerceix de guionista i director (a més de productor), brilla en els seus dos papers, amb una història plena de capes, narrada amb fèrria intel·ligència. Els capítols es desenvolupen amb calma tensa, cap element és gratuït, i quan esclata la violència o es dóna un inesperat gir en la trama l’efecte es reduplica. No us aficionéssiu per cert a cap dels personatges, perquè (molt a l’estil de «Game of Thrones») aquí es poden ventilar qui menys t’esperaves en un tres i no res. «The Honourable Woman» és una sèrie que afavoreix un segon visionat, per fer-te adonar de com està de ben construïda i de com de destra és la seva administració del «tempo». El final és electritzant i absolutament justificat, afirmació que no crec que és pugui escriure sovint.

Eve Best, Tobias Menzies i Maggie Gyllenhaal, morbo, morbo, morbo

Maggie Gyllenhaal troba aquí el gran paper que el cinema li havia negat i compon de forma molt creïble la figura d’una aristòcrata filantròpica amb un passat corrosiu. A més, segons diuen els experts, el seu anglès britànic està mimetitzat a la perfecció. Al seu voltant, una colla d’actrius potents —sí, «The Honourable Woman» , malgrat el seu component genèric, és plena d’oportunitats pel lluïment de dones fortes— deixen gairebé tot l’element masculí a l’ombra. Així Lubna Azabal (descoberta a «Paradise Now» i «Incendies»), Eve Best (en un paper tan diferent al de «Nurse Jackie»), la gran Lindsay Duncan (en un rol una mica per sota de les seves possibilitats) i Janet McTeer, que està estupendíssima i demostra que té més ovaris i vagina que la resta dels presents (F.B.I. inclòs). Seria injust però silenciar el gran (i excèntric) treball de Stephen Rea, espia desastrat i enamorat, que quasi roba la funció.

A casa hem acabat enamorats de «The Honourable Woman», una d’aquelles infreqüents sèries a les quals no els dóna la gana d’abaixar el llistó i pretenen que les vinguis a buscar a mig camí. Conté dos videoclips (o muntatges), però les cançons són de Radiohead i Cat Power, respectivament. O sigui que res no es deixa a l’atzar. Ten Points.

Diaris del poeta seriosament exposat

No negaré que el meu interès per la literatura memorialística té un menyspreable component de tafaneria morbosa, especialment quan es tracta d’un país com el nostre, on encara predomina l’actitud circumspecta abans que la impudícia de vocació trencadora. La vida del poeta barceloní Jaime Gil de Biedma presenta un cas particularment fascinant de separació esquizoide de poders entre vida pública i privada, tot i que sospito que aquesta divisió es produeix més aviat en el terreny de la il·lusió personal que en el de la realitat de tots els implicats. Gil de Biedma —fill de l’alta burgesia, intel·lectual d’esquerres, executiu d’una companyia post-colonial, homosexual i dipsòman— recull en la seva persona un garbuix de contradiccions que l’han fet justament mític. No és d’estranyar doncs que tots els seus escrits pòstums s’hagin vist envoltats d’ecos, ressonàncies i altres mogudes, més propis de la publicitat i de les relacions públiques que de la literatura.

Passa això amb aquest «Diarios 1956-1985» de la Lumen, que s’ha currat i anotat el poeta Andreu Jaume. El llibre te’l venen com una integral de les intimitats de Gil de Biedma, encara que en realitat hi ha poc de nou i/o interessant en aquest volum. Les primeres 330 pàgines reprodueixen el mateix diari pòstum de 1956 que ja coneixíem des del 1991. El text té categoria, no hi ha dubte, però no és novetat. En aquell moment el poeta utilitzava el dietari com a via lícita per fer gimnàstica expressiva en l’ús de la llengua, amb la intenció de fer servir aquest entrenament per l’escriptura dels seus poemes. De passada observava la realitat colonial filipina i deixava testimoni d’activitats homosexuals poc clandestines, rarament consignades per un dels seus protagonistes a l’Espanya dels 50.

La segona part, titulada «Diario de «Moralidades» 1959-1965», ocupa les següents dues-centes pàgines i escaig. Tot aquest dietari gira entorn de l’escriptura del recull de poemes anomenat «Moralidades», les anotacions personals escassegen i abunda en canvi una descripció detallada de l’evolució de cadascuna de les versions dels poemes. Un tipus d’informació que només pot interessar als filòlegs especialitzats en Jaime Gil, els quals sospito no seran tants.

Les cinquanta planes del diari de 1978 són les més valuoses del volum, encara que només sigui per la seva novetat. Trobem a Gil de Biedma recentment enamorat, propens a fer tabula rasa i canviar de vida, però també admirat d’observar en si mateix els trets d’una rendició incondicional. Queden, per acabar, vint pàgines de 1985 d’una estada que va fer en un hospital parisenc per tractar-se un sarcoma de Kaposi aparegut a causa de la sida. Incideixen més en qüestions mèdiques i logístiques que no pas en els sentiments del poeta.

En resum, per un volum de 650 pàgines, si ja es disposava del diari de 1956, poder -ne salvar 70 a tot estirar és un saldo una mica pobre. Cal fer constar però el valor afegit de les notes d’Andreu Jaume que identifiquen totes les persones citades i les contextualitzen a la biografia del poeta.

El millor amic de l’home

D’ençà «Krámpack», amb un guió que per cert no era seu, admiro Cesc Gay, el nostre director cinematogràfic més respectuós amb les motivacions que impulsen els éssers humans. La seva darrera estrena «Truman» crec que ha agradat tothom que l’ha vista i sospito que el boca orella acabarà d’arrodonir un considerable èxit de públic, per tant no caldrà insistir gaire en les seves virtuts indiscutibles. El film ens narra els quatre dies que passen junts dos vells amics, Julián (Ricardo Darín) i Tomás (Javier Cámara), en una trobada que serà amb tota seguretat la darrera. El gos de Julián, que dóna títol a la pel·lícula, servirà de fil conductor de moltes de les escenes i jugarà un paper important en el desenllaç.

«Truman» parla sense pompositat de qüestions bàsiques que ens afecten a tots —l’amistat, les relacions familiars, la solidaritat, l’egoisme i la mort— i ho fa de forma tan lleugera com precisa. Malgrat que sobre tota la història plana l’ombra d’un desenllaç fatal, les emocions s’administren sàviament i les notes d’humor eviten que els lacrimals s’estressin.

Si el guió és un prodigi d’intel·ligència i contenció, no es pot dir menys de la seva parella protagonista, sense la qual «Truman» seria inimaginable. Ricardo Darín és un seductor nat i pot fer que ens enamorem d’un personatge que no és precisament virtuós. Mentre que el seu Julián, com a bon argentí, és tot verba, Javier Cámara li dóna rèplica sovint a través de silencis molt expressius. Amb moltíssima raó se’ls va premiar conjuntament a San Sebastián. Al seu voltant, en papers limitats a una sola escena, una colla d’actors més que qualificats. És un luxe comptar per aquestes comeses amb noms com els de José Luis Gómez, Eduard Fernández, Francesc Orella, Javier Gutiérrez o Elvira Míguez.

Pega menor: que la magnífica música de Toti Soler quedi limitada als crèdits inicials. Per a tota la resta, una de les apostes més segures de la cartellera. Excel·lent.

Cluselles a la Fuster

Confessaré amb una mica de vergonya que tenia poc present el polifacètic Enric Cluselles i Albertí, tot i que el gran Galderich el va tocar de reguitzell a un seu apunt sobre Josep Janés. En tot cas, «Ninots i llibres» l’exposició que s’està celebrant a la biblioteca Jaume Fuster des del 22 d’octubre passat pot servir com a perfecta targeta de presentació a un dels nostres artistes més entranyables i potser una mica oblidats.

Cluselles, que va morir el juliol de l’any passat a pocs dies de fer els cent anys, havia nascut a Barcelona l’any 1914. Pertany per tant a la generació d’artistes formats durant la República. Havia dibuixat per «L’Esquella de la Torratxa» acudits tant perceptius com en el fons amables que acostumava a signar sota el pseudònim de Nyerra. Popularitzà un personatge de gran mostatxo, conegut com «home-foca» (encara que era més aviat un home-morsa). Fou amic íntim de Pere Calders i amb ell compartí experiència servint al cos de carrabiners, experiència de la qual sortiria el llibre a quatre mans (Calders al text, Cluselles a les il·lustracions) «Unitats de xoc».

Acabada la guerra patí un breu exili i un també breu internament a un camp de concentració prop de Figueres. A finals de l’any 1940, ajudat pels seus amics del bàndol vencedor (Ignasi Agustí i Josep Janés, sobre tot), el trobem a Barcelona ocupat en les més diverses activitats: professor a l’Escola Massana, dissenyador gràfic, il·lustrador i interiorista, professió aquesta última que esdevindria el seu principal sustent durant la resta de la seva vida.

Cluselles pertany a aquella raça d’artistes tan poc apreciada que, tot i tenir-los molt a prop i haver reconegut la seva companyia quotidiana, el vent de la Història els ha mig escombrat. Els que comptem més de mig segle al DNI identificarem sense dificultat creacions seves tan arquetípiques com la silueta de la fulla de roure de l’editorial Selecta o la superposició de triangles del logo de les motxilles Alpina. També tinc molt present la col·lecció de novel·les humorístiques del meu pare, «Al monigote de papel» (o la llufa d’en Janés), on el disseny de rajoles trencades de Cluselles interactuava amb les il·lustracions de Nyerro. I ja, en posició més purament sentimental, la seva decoració d’interiors per als cinemes Publi, Fantasio o París. O per a la llibreria Catalònia, la joieria Capdevila, o l’editorial Éxito.

L’exposició de la Fuster, comissariada per Julià Guillamon, és modesta i moltes de les il·lustracions són reproduccions ampliades. Només el material bibliogràfic està format per peces originals. Tot i això és una simpàtica i molt didàctica introducció al personatge. Durarà fins el 5 de gener de 2016 i jo de vosaltres no me la perdria.

És veure aquesta coberta, i veure el meu pare.

Quan fórem desterrats

A Montpeller encara ens recorden

En llegir el principi de «L’exiliada», el dietari escrit a partir de la fi de la guerra civil per Artur Bladé i Desumvila, i sobretot el seu dramàtic pas dels Pirineus en ple hivern, és inevitable que et vingui a la ment tots els refugiats que arriben a les nostres costes d’Europa, fugint d’un o altre conflicte bèl·lic. Reconeguem-ho, tots els pobles hem passat per ací en algun moment de la història (o de la Història, si se’m permet) i és bo recordar-ho.

Després l’experiència s’amoroseix ja que el protagonista, funcionari de la Generalitat al cap i a la fi, gaudeix d’un exili subvencionat al Midi francès, en concret a Montpeller, ciutat en un temps lligada a la Corona d’Aragó i on els occitanistes donaren una càlida benvinguda als refugiats catalans. El marc del dietari (anys 1939 i 1940) coincideix amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, el que afegeix drama i suspens a la precària vida dels expatriats.

Bladé, que pertany a la brillant tradició catalana del periodisme desapassionat i net de retòriques dels Pla, Gaziel o Xammar, fa un retrat precís i molt detallat d’aquest microcosmos particular, tant des del punt de vista de l’organització quotidiana, terreny ideal per mostrar grandeses i misèries humanes, com des de la perspectiva històrica. Per les pàgines de «L’exiliada» passen en carn i ossos molts dels nostres prohoms: Lluís Companys, Josep Tarradellas, Pau Casals, Alexandre Cirici, Rovira i Virgili o Pompeu Fabra. L’inigualable Francesc Pujols, a qui Bladé acabaria dedicant una monografia, ocupa força paràgrafs de confessions i anecdotari.

Aquest llibre ha refermat la meva admiració per l’Artur Bladé i Desumvila, la mena d’escriptor de cap clar de qui te’n pots refiar a l’hora d’escriure la petita història del teu país. Sempre un plaer.

Les nits de Montpeller, sense cap llum als carrers i amb totes les finestres tancades perquè no en surti un sol raig de claror susceptible d’orientar, més o menys, una sempre possible incursió d’avions enemics, han esdevingut lúgubres. Amb tot, és fàcil de constatar que la consigna d’obscuritat total no ha estat obeïda d’una manera diguem-ne absoluta. Per certs carrers, que solen ser els més estrets i tortuosos de la ciutat, les pobres peripatètiques que, malgrat tot, s’han de guanyar la vida treballant de l’ofici, surten de casa, en fer-se fosc, i, per tal de revelar llur presència (no pas als avions, és clar, ja que la majoria són molt patriotes), porten a la mà una pila elèctrica que, cada minut o dos, mentre no dóna resultat, encenen i apaguen; tot just un parpelleig, una guspira; però ja n’hi ha prou perquè qui ha de picar, piqui. Saben molt bé que desafien les ordenances militars, però, com que la necessitat no té llei, s’arrisquen. I és possible que ho facin amb l’esperança que, mentre no es produeixi un bombardeig, les patrulles de vigilància faran els ulls grossos. L’amour, a França, de la mena que sigui, compta sempre amb un bon marge de comprensió de la part de tothom.

Segurament l’estil del paràgraf precedent, escrit sense floritures barroques ni esforç aparent, no impressionarà ningú; però a mi em fa treure el barret (que no duc) amb entusiasme. Que visqui sempre Bladé en la seva suprema modèstia!

Tot això i més ho podreu llegir, si us vaga, al Volum 2 de l’obra completa de l’Artur Bladé i Desumvila (Cossetània Edicions, 2006). Demà el penso retornar a la Biblioteca Jaume Fuster de Gràcia.

Les rutines de l’espia

Homes que es barallen. Dona vestida de ras blau, al fons a la dreta.

Finalment s’estrena «Spectre», el 24è títol oficial de la saga de James Bond i, com passa cada dia més amb aquestes megaproduccions comercials, feia mesos que ens anaven arribant detalls amb comptagotes distribuïts per uns mitjans de comunicació que semblen subvencionats per la pròpia productora. Aquesta setmana mateix les principals capçaleres del país, apart de publicar crítiques  superlatives del films, incloïen tests sobre el grau de coneixença del lector en qüestions Bond, llistes de les noies i dels dolents Bond i fins i tot un article «espontani» amb cinc raons per anar a veure «Spectre». Missió acomplerta: aquest cap de setmana les sales de cinema que la projecten estaran inusualment plenes, babaus com som.

[Incidentalment, ahir que el New York Times denunciava la manca de llibertat de premsa a Espanya, ho vaig relacionar de forma col·lateral amb la benevolència amb la qual La Vanguardia jutja les pel·lícules. Si us hi fixeu, la majoria rep cinc punts (verds, si és molt bona, negres, si és una obra mestra). Aquesta setmana, per exemple, de les cinc crítiques es dedueix que s’han estrenat 4 obres mestres (entre les quals aquesta «Spectre») i una sola de molt bona (el documental de la Malala). No sé vosaltres, però jo, malpensat que sóc, aquí hi veig la mà (i la pressió) dels distribuïdors. No hi ha cap altra explicació racional per entendre que un film com «Irrational Man» de Woody Allen el qualifiquessin com a «molt bo».]

M’afanyaré a informar que «Spectre» no és de cap manera una pel·lícula dolenta i que, en termes generals, distreu de forma digna (encara que amb els seus 148 minuts —el film més llarg de tota la sèrie Bond— potser abusa una mica de la nostra bona disposició). Es tracta d’una obra que ofereix tot el que es pot esperar d’una aventura de James Bond, d’alta qualitat això sí, però sense aportar ni genialitat ni sorpreses. El principal problema que té «Spectre» es diu «Skyfall», i és que el títol precedent havia deixat el llistó molt alt i en les odioses comparacions sempre surt guanyant.

Encara que repeteixin el director Sam Mendes i pràcticament els mateixos guionistes, a la trama de «Spectre» li falta grandesa èpica o en el seu defecte una mica de trellat. Si s’analitza mínimament el que s’ens explica, el guió no podria ser més ruc i les motivacions del malèfic de torn desproporcionades en relació a les seves accions. Això no hauria de ser especialment greu, al cap i a la fi és James Bond (i encara no l’està dirigint Christopher Nolan!); però és que, si entrem en detall, tot empitjora a «Spectre».

Seqüència dels crèdits: un encreuament de les bombolles de Freixenet amb el Capitán Pescanova. La presència d’octòpodes injustificats no satisfarà ni a la pròpia Carme Lula.

Cançó: No em desagrada Sam Smith, però el tema que ha escrit s’apropa bastant al pestinyo melòdic. Molt millor l’Adele, on vas a parar!

Noia-Bond: Léa Seydoux és mona, però una mica aturadeta, l’oblidarem aviat. Monica Bellucci en canvi treu petroli dels seus cinc minuts en pantalla. S’ha de dir que tot el concepte de la noia-Bond fa una mica de pudor a patriarcat putrefacte; però, posats a escollir, sempre Judi Dench.

Gadgets: no em regaleu un rellotge Omega pels meus seixanta anys.

El dolent: abismal decepció en descobrir que ningú no ha sabut fer res de veritablement interessant amb Christoph Waltz. Que vingui Quentin Tarantino i ho vegi.

Salvaré Hoyte van Hoytema, que no és Roger Deakins, però es defensa prou bé en la fotografia. I a Ben Whishaw, que aquí amplia el seu paper de Q, i que és un actor que em cau molt bé (i que bé podria flirtejar una mica més amb Bond). L’escena pre-crèdits, rodada a México D.F. el Dia de Difunts, amb el seu llarg pla-seqüència i les pirotècniques acrobàcies de l’helicòpter són de treure’s el barret. Llàstima que aquesta sigui la millor seqüència del film, precisament la primera.

No sé a qui culpar de la preocupant tendència a incloure psicologismes barats a qualsevol obra destinada a l’entreteniment. Aquesta pel·lícula hi peca de nou i no us podeu imaginar com m’avorreix. Sembla ser que Daniel Craig també s’avorreix d’interpretar un paper que només treu profit dels seus ulls d’acer blau i la seva suficiència com a model de sastreria. Qui estigui d’acord amb Idris Elba com a hereu seu, que alci la mà.

Difunts exquisits: el dodo

Estreno aquí una nova sèrie obsessiva —com la de les llistes, com la dels mapes de metro, com la de les illes remotes— que m’ha estat rondant pel cap des de fa temps i que la recent menció a Lewis Carroll m’ha convidat a fer reviure. Tractarà d’animals extints, tant d’antics com de moderns, o sigui que no serà gaire alegre, a menys que us entusiasmi l’humor negre. I per començar, un dels animals extints més emblemàtics, per no dir l’animal extint per antonomàsia: el dodo. No endebades a la llengua anglesa existeixen expressions com «dead as a dodo» o «to go the way of the dodo».

El dodo estaria taxonòmicament emparentat amb els coloms, encara que es tractaria d’un colom de grandària considerable (una alçària d’un metre i fins a 20 quilos de pes). Habitava exclusivament a l’illa de Maurici a l’est de Madagascar. Tot i que l’illa era coneguda des de l’Edat Mitjana, ningú no s’havia molestat en colonitzar-la fins que l’Imperi Holandès s’hi establí el 1598 i la batejà en honor de Maurici de Nassau. Daten doncs d’aquest any les primeres descripcions de l’au, tot i que en principi l’interès que desvetllaren fou bàsicament culinari. Segons el testimoni dels famèlics mariners, la seva carn era més aviat dura i astellosa i només el pedrer valia realment la pena.

Com sol passar amb bèsties acostumades a la vida isolada i sense depredadors coneguts, els dodos no mostraren cap prevenció envers els humans i el seu contacte amb la civilització els resultà letal. La seva extinció no es degué tant a una caça massiva —la població de la colònia era petita i, com ja he dit, la carn del dodo no era gran cosa—, sinó a la introducció d’animals domèstics, especialment porcs i micos, que saquejaren els seus nius fins impedir-ne la reproducció. L’última observació d’un dodo viu és del 1688 i, segons càlculs bastant fiables la seva extinció definitiva no aniria més enllà del 1715. No deixa de ser esfereïdor que la presència històrica d’aquest ocellot mansoi superi a penes el segle i quart en qualitat d’ens que respira i palpita.

El dodo va ser classificat ràpidament com una raresa, però ningú s’afanyà a fer-ne un estudi científic seriós, de manera que, a causa de la seva extinció fulminant, les descripcions que ens han arribat són dubtoses i ni tan sols podem estar segurs de la coloració de les seves plomes. Encara que ara costi d’entendre, en el seu moment ningú no va alarmar-se per l’aparent desaparició del dodo a l’illa Maurici. Per aquella gent de l’encara religiós segle XVII l’extinció d’una espècie era un fet inconcebible: suposo que comptaven que déu continuaria proveint a perpetuïtat per a benefici dels seus fills predilectes. D’altra banda, la raresa i poca durada de la presència del dodo al registre històric, propicià la tendència a incloure’l en el terreny dels mites i llegendes, fins que al segle XIX rebé justícia i reconeixement de la seva extinció.

En temps moderns, i amb lacerant ironia, el dodo ha esdevingut «imatge corporativa» de Maurici i del seu govern. El veureu, en el rol d’au rampant, a l’escut heràldic de l’illa. També s’albira a la marca d’aigua del seu paper moneda i en el logo d’una cervesera local. Sempre somrient. Si Hollywood tingués un criteri equànime, el gran «blockbuster» de l’any que ve tractaria d’un dodo «zombie» que pretén venjar els seus avantpassats amb un somriure al bec.

Lewis Carroll, quan als llibres d’Alícia va decidir retratar-se com un dodo, no demostrà gaire autoestima i possiblement s’estava condemnant a una extinció figurada. Apareix al segon capítol d’«Alice’s Adventures in Wonderland», el del bassal de llàgrimes, en companyia del lloro i l’aguiló. Per la seva forma pomposa de parlar, sembla que satiritzi algun catedràtic d’Oxford i algunes de les bèsties presents li retrauran que no utilitzi un anglès planer, o que no s’expressi «clar i català» en la versió de Josep Carner. Però serà precisament el dodo, amb la seva proposta de «cursa en comitè», qui aconseguirà que tots els presents acabin eixuts i s’estalviïn una calipàndria. En el seu moment ja vaig lamentar que tant Carner, com el seu tributari Salvador Oliva, optessin per convertir el dodo original en un anodí «ocell babau».

Em consola que el londinenc Jasper Fforde rescatés aquesta fabulosa gallina extinta a la seva sèrie sobre la detectiu literària Thursday Next i la convertís en animal de companyia de la protagonista. No mencionaré, per fàcil, la repetició de la nota do en equivalència musicològica. La llengua francesa, per contra, identifica el vocable «dodo» amb una simplificació infantil del fet d’anar a dormir, similar a l’anar a fer nones català. I parlant de Catalunya, ¿algú recorda el cantant còmic Dodó Escolà? En realitat es deia Domingo Escolà i Balagueró (Artesa de Segre, 1920 - Barcelona, 2005) i a casa meva serà sempre recordat pels dos números musicals i efervescents «Qué feliz es el pez en el agua» [qué feliz es el pez en el mar] i «¿Qué pasa en el Congo?» [que al blanco que pillan lo hacen mondongo].

Però com que jo en el fons sóc un modern, ara tocarà exhibir el «Dodo» de David Bowie, gravat allà pels temps del seu «Diamond Dogs» (hi ha també «dodos» de Genesis i de la Dave Mathews Band, però no els he sentit). Déu n’hi do l’excursió que representa aquest article. No us hi malacostumeu: difícilment cap altre animal extint se us presentarà de forma tan abassegadorament multiforme.

Alícia contra el govern

No sé com se’m va poder passar aquest llibret, jo que no en deixo passar una, si es tracta dels diversos avatars de la immortal creació de Lewis Carroll. Es tracta de «The Westminster Alice», una sèrie de sàtires polítiques que va escriure el gran Saki entre 1900 i 1901, al principi de la seva carrera. Saki, que es deia en realitat Hector Hugh Munro, és considerat com un dels grans mestres del relat en llengua anglesa i sembla ser que va ser amb aquesta peça que va estrenar el pseudònim amb que es faria cèlebre. El llibret consta de 14 textos sobre l’actualitat política que s’inspiren en escenes concretes dels llibres d’Alícia de Carroll. Cal dir que Saki imita amb notable mimetisme els diàlegs absurds i faceciosos de Carroll. D’igual manera les d’il·lustracions de Francis Carruthers Gould que complementen la sàtira es basen en els originals de John Tenniel, però les cares dels personatges han estat substituïdes per les caricatures dels polítics de l’època.

Per descomptat per a un lector actual, fins i tot per a un lector britànic actual, gran part de la broma es perdrà a causa del nostre desconeixement de les vicissituds a que fa referència la sàtira. Afortunadament l’editorial barcelonina Alpha Decay publicà l’any 2009 «Alicia en Westminster» en excel·lent traducció de Juan Gabriel López Guix, el traductor a més proporciona oportunes notes que introdueixen els transsumptes dels personatges i contextualitzen les situacions. Malgrat l’interès del volumet, només el recomanaria a carrollians completistes o a anglòfils empedreïts. De totes maneres, en llegir certes coses, no és difícil fer transposicions poc forçades a figures polítiques contemporànies.

    —¿Has visto alguna vez una Ineptitud? —preguntó el Gato de Cheshire con la brusquedad que lo caracterizaba.
    —Una de verdad nunca —dijo Alicia—. ¿Tenéis alguna por aquí?
    —Algunas —respondió el Gato lacónicamente—. Ahí está, por ejemplo, el ejemplar más perfecto que tenemos —añadió contrayendo las pupilas para fijar la mirada a la distancia adecuada.
    Alicia siguió la dirección de su mirada y entonces reparó en una figura sentada en una postura bastante incomoda sobre nada en concreto. No tuvo tiempo de preguntarse cómo lo lograba, porque se entretuvo examinando el aspecto de la criatura, una mezcla de signo de interrogación y algo semejante a un alca, y que parecía haber intentado mejorar su descuidado plumaje dandole una capa de cal.
    —¡Menudo desastre está hecha! —observó Alicia tras contemplarla durante unos instantes en silencio—. ¿Qué es? ¿Y por qué está ahí?
    —No significa nada —contestó el gato—, sólo es.
    —¿Habla? —preguntó Alicia con expectación.
    —No sabe hacer otra cosa —soltó el gato con una risita.
    —¿Podrías decirme qué hace aquí? —preguntó Alicia de forma educada.
    La Ineptitud sacudió la cabeza con un ademán de disculpa y dijo arrastrando las palabras:
    —No tengo ni idea.
    —Nunca tiene ninguna —interrumpió groseramente el Gato de Cheshire—, aunque en sus momentos de ocio —y Alicia pensó que seguramente disponía de muchos—, cuando no está jugando con una pelota de gutapercha, desentraña los fundamentos de aquello en lo que la gente cree… o de aquello en lo que no cree, ya no me acuerdo.
    —La verdad es que no importa —dijo la Ineptitud con lánguido interés.

Barcelona en dos temps

Torna Eduardo Mendoza amb un dels seus llibres pseudo-detectivescos de la sèrie del foll sense nom. Aquest es titula «El secreto de la modelo extraviada» (Seix Barral, 2015) i apareix només tres anys després de l’episodi anterior. No seré jo qui es queixi, ja que aquests esperpents sempre són causa d’alguna rialla més o menys freqüent. A més Mendoza, que no està passant una bona temporada, bé es mereix una mica de platxèria frívola (per no parlar de la injecció de diners que li proporcionen aquests títols més intranscendents).

La novel·la està explicada en dues parts i dos temps. Es refereix en primera instància a l’assassinat de la model Olga Baxter, produïda trenta-cinc anys enrere en un carrer imaginari de Sant Gervasi, i a la solució insatisfactòria que se li va donar al cas. Ja en el present el no tan boig narrador revisita els implicats i descobreix la identitat del vertader culpable. La intriga, com sol succeir en aquesta sèrie típicament «mendociana», és el de menys: una excusa per fer costumisme còmic i elaborar bromes idiotes a partir de les figures més apanyades de la retòrica. Aquí l’autor es mostra moderat en el maneig de la rialla, una tendència que ja s’endevinava a «El enredo de la bolsa y la vida», i deixa entreveure una certa melangia per les promeses no acomplertes d’una Barcelona pretèrita (i sense turistes!) Augmenta el to crepuscular el fet que tant el protagonista i narrador com la seva germana Cándida hagin entrat en l’edat de la jubilació i, per tant, les seves il·lusions siguin més perdudes que futures.

«El secreto de la modelo extraviada», un altre títol rebullit per a una sèrie que no els mereix, no assoleix els cims psicotròpics de «La aventura del tocador de señoras» (a Mendoza ja li ha passat l’edat); però encara és capaç de plantar-te un estirabot davant dels nassos, quan menys te l’esperes (i una riallada, per tant); i els gags recursius són de primera qualitat.

Hi trobareu personatges tan formidables com la senyoreta Westinghouse (de la Guardia Civil), en Bernabé de Paquito, la Mariquita Solomillo i en Llewelyn de París (que no és gai). Deixo per acabar alguns fragments memorables (o no), que tot són opinions, però que no s’haurien de menystenir a l’hora d’escriure «la gran Novel·la de Barcelona».

Una tarjeta falsificada acreditativa de mi condición de pensionista sin derecho y una pinta acreditativa de mi pertenencia a dicha categoría me permitían utilizar metros y autobuses sin pagar, e incluso a reclamar la cesión de un asiento reservado a ancianos, parturientas e impedidos con sólo escenificar una adecuada combinación de desfallecimiento y mala leche. Así me desplazaba.

***

Ante la puerta dijo Mingo:
—¿Nos desnudamos, señor director?
—No hace falta —repuso éste—, lo haremos muy deprisa.
El diálogo se me antojó preocupante, pero ya Mingo había abierto la puerta y entramos.

*** 

Platos preparados y arroces

Degustación de vinos y gintonics

Cafés, tés, infusiones y tomates cor de bou

Chocolate con y sin cacao

Todo de elaboración propia

***

Tonto el que lo lea. Soy Ubach de Bután, el compañero de Magín [i Matilde!] en Casa Cecilia, cocina riojana. Ayer hablamos de fantasmas sentados en la acera. Tú eras descreído, yo di verismo a la aparición y su mensaje: alguien planeaba matar a Magín. No lo podía permitir.

All about Kiko

Ni per generació, ni per orígens, ni per fal·leres estètiques hi ha res que en teoria m’ajudi a connectar amb el trinxeraire Kiko Amat (Sant Boi, 1971). I malgrat tot, d’ençà que el conec, connecto estranyament amb ell, una barreja particular de «mon semblable, mon frére» i de bessó diabòlic. Deixant de banda les quatre novel·les que ha escrit, Amat ha destacat en el periodisme cultural (sense acreditació) i en la crònica costumista i autobiogràfica. Precisament sobre aquesta obra miscel·lània, escampada per premsa, fanzines i pàgines web diverses, Blackie Books n’acaba d’editar una «antologia confessional» titulada «CHAP CHAP» i que a la contraportada es precisa com «Artículos, listas, diatribas y panegíricos: 1987 - 2014».

L’esponerós volum —prop de cinc-centes pàgines, que convindria anar llegint en petites dosis per no empatxar-se— conté tota mena de material, des de ressenyes de discos i cròniques de concerts, fins a pròlegs per a llibres admirats. S’eviten les entrevistes, un gènere on l’autor sol brillar malgrat la seva tendència a fer-se el col·lega, però no les circumstàncies que han envoltat algunes d’elles, com les de Juliette Lewis o Miguel Bosé. Es fa una convincent reivindicació d’autors com J. P. Donleavy, John Fante, Kurt Vonnegut, Alan Sillitoe o Enrique Jardiel Poncela. Com sol passar, els textos sobre músics estimats són més difícils de compartir, a menys que de bon antuvi ja coneguis de qui t’estan parlant. De totes maneres cal dir que els entusiasmes de Kiko són encomanadissos.

Una part considerable del llibre l’ocupen escrits autobiogràfics que abasten des dels jocs salvatges de la infantesa fins a moments d’una relativa maduresa, passant per ressaques, drogues, estades a Londres i un munt de feines no qualificades. Aquí Amat utilitza un estil còmic que es basa tant en l’exageració com en la auto-humiliació i aconsegueix que fins i tot un assumpte tan sobre-explotat com és el de els goigs i les penes de la paternitat no soni fatigós. Memorable per exemple «El Kiko ha atropellat un senyor», on a partir d’un fet potencialment tràgic aconsegueix una peça absolutament hilarant. També té mèrit el reportatge «en família» que acaba produint el revelador «Queralbs: madera y piedra (Crónica con humorismo de una visita a la inexpugnable fortaleza de Jordi Pujol). I com que no tot han de ser hi-his i ha-has, Kiko també és capaç de tocar-nos la fibra amb contenció, com quan escriu l’obituari del seu amic Agustí.

    Le arrojo las llaves del coche a mi mujer, y pienso: en qué sociedad vivimos. Meas en la rúe y te sacuden doscientos euros de multa. Descuidas un pago de la hipoteca y te desahucian a puntapiés del hogar. Pero atropellas a un viejo (Atropellas. A. Un. Viejo) y te vas a casa de rositas. A continuar tu barbacoa feliz en el Montseny. Es increíble. ¿Qué moraleja puede uno extraer de esto?
    A la mierda. Mañana atropello a otro.

En un gest d’auto-crítica masoquista poc freqüent en el gènere antològic, l’autor es molesta a recollir «los 6 peores artículos de mi carrera» i ens explica perquè els considera així. També detalla nou textos que reconeix com a «insultos gratuitos», però es rescabala després amb «9 insultos merecidos». Hi ha encara una llista de «osados preámbulos que no venían muy a cuento» o, el que és el mateix, aprofitar l’excusa d’un article per parlar d’una altra cosa, la que veritablement t’interessa.

No gosaria dir que Kiko Amat és un fi estilista: abusa de la catalanada, de les traduccions literals de l’anglès i dels símils propers al disbarat. No sé molt bé perquè li agrada més escriure «réctum» que «recto» (sí, la seva literatura té molta presència anal, per acabar-ho d’adobar). En Kiko és un potiner. I malgrat tot «CHAP CHAP» és el títol ideal per tenir a la tauleta i llegir-ne un fragment selecte cada nit abans d’anar a dormir. Pur gin-tonic de capçalera.

Mi mujer, volviendo a mirar al frente y poniendo primera, me preguntó qué había pasado.
—Acaban de devolverme otro artículo —le dije.
—¿Otro? —dijo ella.
—Sí. Y además, creo que acaban de llamarme viejo y antiguo.
—Bueno —dijo ella—. Para ti eso son elogios, ¿no?
—Lo que cuenta es la intención del otro —le contesté, mirando distraído por la ventana—. Y creo que no. Creo que eran insultos.

País petit

Més enllà de les sèries televisives de qualitat, americanes i britàniques, un dels països més improbables per oferir recents programes d’interès ha de ser la petita Dinamarca. Tot va començar l’any 2007 amb «Forbrydelsen» («The Killing»), més coneguda aquí pel seu deixatat «remake» americà, tot i que les tres temporades originals (2007-2012) són de visió obligada per a qualsevol fan de la novel·la negra nòrdica i els jerseis de llana de les illes Fèroe. Més recentment la sèrie històrica «1864» (de 2014) ha saltat a la palestra com la més cara produïda a Dinamarca. No l’he vista, però m’asseguren que val molt la pena.

Entremig hi ha «Borgen», una ficció política d’Adam Price estrenada el 2010 i possiblement liquidada definitivament l’any 2013. Curiosament a «Forbrydelsen» la part política que «Borgen» mostra quedava inextricablement lligada a l’element criminal, potser perquè Dinamarca és un país indiscutiblement petit i tothom acaba relacionat, vulgui o no vulgui. Així passa que, vista una d’aquestes sèries, ja coneixeràs els actors de tota la resta. Pilou Asbaek (aviat a «Joc de trons») i Søren Malling els trobaràs tant a «Borgen» com a «Forbrydelsen» i a «1864». La protagonista Sidse Babett Knudsen, en canvi, se salva de «The Killing», però intervé a les altres dues.

Si es parla d’una sèrie política a la televisió és inevitable comparar-la amb «The West Wing» i ja puc avançar que «Borgen» no compta amb diàlegs tan elaborats com els d’Aaron Sorkin, però també es lliura d’una visió excessivament idealista de la política. En el cas danès el protagonisme corre a càrrec de Birgitte Nyborg, líder del Partit Moderat, la qual en el primer capítol de la primera temporada esdevé cap del govern de forma inesperada. La sèrie combina els problemes propis d’haver de governar un país amb els que genera la conciliació laboral amb la vida familiar, aguditzats pel fet que la primera ministra és una dona. En cada episodi té també molta importància el paper dels mitjans de comunicació, representats sobretot per la cadena de televisió TV1 i la repòrter Katrine Fønsmark. De fet a cadascun dels capítols hi ha com a mínim una entrevista de Katrine a un dels membres del govern, el que fa pensar que la política danesa deu ser molt més transparent que la de casa nostra.

Amb aquest tipus de sèries és inevitable fer comparacions odioses i pensar amb Mariano Rajoy, quan veus a Birgitte Nyborg exigint dimissions immediates als membres sospitosos de corrupció del seu gabinet. També resulta totalment nòrdic contemplar com la primera ministra, quan arriba a casa, es posa a recollir els plats del sopar (que el seu marit ha preparat), ja que ha renunciat tant a la residència oficial com a qualsevol ajuda domèstica externa. Potser el pitjor defecte de «Borgen» és precisament aquest, que no acaba de donar la idea que estigui parlant del govern d’un país, ja que tot té un to íntim i endogàmic, com si a penes hi hagués món fora de la sèrie.

Apart d’això, els guions de cada capítol són força rodons i manegen amb habilitat diversos fils de l’esfera pública i privada. Sortosament algunes coincidències forçades (de nou el país petit) del primer episodi no es repeteixen més endavant. Els actors són tots de gran competència i Sidse Babett Knudsen, en particular, porta el protagonisme de forma excel·lent, amb sobrietat i sense histrionisme, una molt creïble dona real.

Possiblement «Borgen» no assoleix l’envejada categoria de sèrie de culte; però és una manera entretinguda i intel·ligent de consumir píndoles de realisme democràtic en racions de seixanta minuts.

Condemnats a divertir-se

Álex de la Iglesia és un dels directors espanyols més personals i reconeixibles, sovint atractius, encara que en rares ocasions obtingui una obra del tot satisfactòria. La seva recent «Mi gran noche» parteix d’una excel·lent idea de guió: centrar tota la pel·lícula en la gravació d’un programa televisiu especial de cap d’any, un programa d’aquells que s’enregistren dos mesos abans de la data i on el públic, captiu durant hores interminables, ha de fingir que s’ho passa d’allò més bé. El film comença massa fort (un defecte habitual del director) amb un devessall de conflictes, alguns dels quals es podrien haver guardat per més endavant, com és el dels manifestants contra l’E.R.O de la cadena televisiva i la batalla campal amb la policia. Després d’aquesta intensitat inicial, costa que el nivell es mantingui durant la resta del metratge.

La qualitat de la producció és notable —de la Iglesia és sempre generós en el pressupost que esmerça—, hi ha alguns personatges ben dissenyats i situacions gracioses, de manera que la pel·lícula es contempla amb més glòria que pena; al cap i a la fi, les pretensions de «Mi gran noche» no van més enllà de l’entreteniment escapista. Malauradament, el guió que firmen de la Iglesia i el seu còmplice habitual Jorge Guerricaecheverría pateix d’un desenvolupament indolent i descurat, com si un cop plantejats els diferents fils de la trama els hagués fet mandra rematar-los. Per això a la segona part abunden moments inexplicables i la conclusió és un pueril embolica-que-fa-fort digne d’un foc de camp.

Al nombrós elenc, un dels més nodrits en la carrera del director, hi ha una mica de tot, encara que res pitjor que l’indefugible Santiago Segura. M’han agradat força Terele Pávez i sobretot Pepón Nieto, l’únic que disposa d’un personatge amb motivacions humanes. Carmen Machi clava totes les seves frases amb precisió de mestra i Mario Casas demostra que no és només una cara bonica i que sap riure’s d’ell mateix. En quant a Raphael, que fa el paper d’un «alter ego» seu que es diu Alphonso, no està ni bé ni malament, perquè el veterà cantant fa dècades que habita a una galàxia paral·lela més enllà de la moral i del bon gust. Cal aplaudir la seva convicció i la seva capacitat per l’autoparòdia.

«Mi gran noche» no és, per descomptat, una bona pel·lícula. Segons com t’agafi et pot semblar o bé una frivolitat distreta, o bé una perfecta collonada. Agrairia que Álex de la Iglesia s’hi esforcés una mica més: trobo a faltar el nivell de «La comunidad» o «El día de la bestia».