dijous, 31 de març de 2016

Cases en el temps

Per casualitats dignes de la pitjor de les ficcions, l’any passat dos clàssics valencians de la il·lustració i el còmic publicaren sengles àlbums amb el mateix títol. No podrien ser més diferents en la seva concepció. Tots dos són obres mestres. De l’entranyable «La casa» de Paco Roca, ja en vaig parlar aquí. Ara toca escriure sobre  «La casa» de Daniel Torres (Norma Editorial, 2015), un llibre tan inusual com ambiciós que intenta documentar la història de l’habitatge a Occident des de la prehistòria fins el segle XXI. En cada època l’indret on ens aixopluguem ha complert diferents funcions: al principi com a mer instrument de supervivència, però de mica en mica bastint el sentiment d’identitat i com a expressió de l’individu. És una història apassionant, sobre la que rarament s’hi pensa. Daniel Torres s’ha documentat llargament —en la preparació i elaboració de l’obra hi ha invertit sis anys— i el resultat és una barreja de tractat d’antropologia divulgativa, esplèndides radiografies d’edificis i algunes ficcions intercalades. No sóc gaire amic d’alternar llargs paràgrafs de text amb pàgines d’historieta: es tracta de ritmes de lectura diferents i existeix la temptació constant de passar de la lletra i saltar directament als dibuixos (com passava a la mítica col·lecció «Historias»); per tant, per llegir «La casa» cal una mica de disciplina.


Aquesta és l’única pega que li puc posar; perquè per a la resta és una filigrana enlluernadora. Cada capítol se centra en un any i un indret —per exemple el primer se situa a la riba del Jordà el 1200 abans de Crist— i inclou una descripció del modus operandi de la societat de l’època i com aquest influeix en l’estructura de l’habitatge. Aquests conceptes teòrics s’il·lustren llavors amb una historieta protagonitzada per homes i dones qualssevol, representatius del seu temps, els quals ens mostren les cases en ple funcionament, pel mer fet de viure-les.


Lluny de resultar-ne una estructura repetitiva, «La casa» és un veritable llibre de meravelles, ja que l’autor s’ha escarrassat a trobar solucions visuals diferents per a cada capítol. Així d’una època a l’altra les pàgines canvien en tots els sentits: varia la compaginació, la tipografia, l’estil del dibuix, la paleta cromàtica i fins i tot la distribució del text i del còmic, que en alguns casos s’intercalen i en altres són consecutius. Amic de la línia clara com sóc, l’estil de Torres m’entra molt pels ulls. Malgrat cims com la visita a la casa holandesa guiats per la seva mestressa, el tenebrisme (pur carbó) dels miners belgues o el capítol dedicat al Londres dickensià, trobo que on l’autor està més brillant és en el món vertiginós i pop del segle XX (memorable l’art deco via Fred Astaire o els mobles funcionals de Jacques Tati).


Són quasi sis-centes pàgines espectaculars, d’aquelles que ve de gust revisitar pel pur plaer de les imatges, tan complexes com atractives. Ha dit Daniel Torres que la seva intenció a l’hora de fer aquest llibre era la de demostrar que mitjançant l’art seqüencial es podia abordar qualsevol matèria, fins i tot en format d’assaig. Se li perdona que s’ajudi una mica de textos més llargs fora de vinyeta —textos, per altra banda, molt intel·ligents—, quan cada pàgina és una festassa visual.


4 comentaris:

  1. El tema ja em sembla interessant; més encara d'adaptació artística que ha fet l'autor per reflectir cada època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recomanable des de tots els punts de vista.

      Elimina