dimecres, 23 de març de 2016

Plomes indignades


Sovint s’oblida que la revolta que marcà l’inici de la lluita a favor dels drets del col·lectiu LGTB succeí a l’Stonewall Inn del sud de Manhattan el juny de 1968, i que el protagonitzaren sobre tot «drag queens» negres i descaradament efeminades,  absolutes pàries de la societat de l’època, detall que tots hem decidit dissimular, començant pel director alemany (però trasplantat de fa temps als USA) Roland Emmerich, quan va presentar en societat la seva particular crònica anomenada «Stonewall», artificialment farcida de saludables nois blancs del Middle West.

Perquè no oblidéssim els nostres orígens i els primers responsables que la societat hagi millorat tant en aquestes qüestions, Eduardo Mendicutti (el més plumífer dels escriptors ibèrics, d’ençà de la desaparició d’en Terenci), ret homenatge a tota aquests menystinguts activistes a «Furias divinas» (Tusquets, març de 2016), on reuneix una molt acolorida colla de transformistes que actuen a un local d’ambient de La Algaida, un barri de Sanlúcar de Barrameda. D’una manera o altra afectats tots ells per la crisi i l’atur, decideixen rebentar un sarau que ha muntat la plutocràcia local. La novel·la es vertebra a partir dels successius monòlegs dels transvestits protagonistes els quals, mentre exposen la seva actitud personal davant del boicot planejat ens revelen les seves particulars circumstàncies.

Els personatges pertanyen a diferents edats, classes, tendències polítiques i situació; però tots resulten igualment hilarants. Hi ha la Furiosa, instigadora de l’acte, maquilladora a domicili i comunista per tradició familiar. L’hedonista Tigresa de Manaos treballa com a cambrer (i algunes coses més) a casa d’una parella d’antiquaris de la màniga ampla. Píter, àlies la Canelita, és un mestre a l’atur abduït per Podemos; mentre que la Divina fa de jardiner i és molt de dretes fins que es troba a l’atur. Per acabar i no allargar-me hi ha Marlon-Marlén, un ex legionari casat i amb tres fills, que triomfa imitant Edith Piaff. L’autor dota a cada personatge amb una veu diferent i cadascun dels monòlegs explota els recursos del llenguatge col·loquial i de les seves trampes retòriques  amb invariable fortuna.

Hi ha una pretensió de crònica política, primer enfrontant l’Andalusia més immobilista i rància (representada per les aristòcrates enjoiades que organitzen la festa) amb els descontents de la societat (encapçalats per les transformistes indignades); després atacant tots els partits polítics, sense perdonar-ne ni un. Per descomptat, el to festiu ajuda perquè la sang no arribi al riu. Potser Mendicutti hauria de deixar de fer ficció sobre la suposada relació que manté en la vida real amb un regidor del seu poble i a la qual ja li va dedicar la seva novel·la anterior: el tema sona a acabat i és el que menys em funciona. «Furias divinas» és només un divertiment, una mica frívol si voleu, que fa pessigolles a l’Espanya actual i m’ha proporcionat unes hores de lectura francament divertides.
Y quiere que lo hagamos nosotras con nuestras propias fuerzas, como si fuera un delito o una cobardía o una endeblez contar con la incorporación de todos los enfurecidos de este mundo, o por lo menos de La Algaida, a lo mejor se cree que aquí la única enfurecida es ella. Transversalidad, pordiós, transversalidad. Por eso es fundamental que te impliques, Pandereta. Fundamental. No pongas esa cara de UPyD. Tú no te habrás fijado, porque ya me he dado cuenta de que tú te fijas poquito en las cosas, no sé cómo hacías para poner derechos los ladrillos cuando eras albañil, bonita, antes de quedarte en paro, digo, no sé cómo lo hacías, pero, si te fijas un poco en todas las de UPyD, verás que todas ponen la misma cara que tú estás poniendo ahora, aspavientos de heroínas venidas a menos y encastilladas en no integrarse como no sea en la Santísima Trinidad, pero que sepas, Pandereta, que las de UPyD  son ya como las maricas activas: minoritarias, minoritarias, minoritarias.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada