dimecres, 9 de març de 2016

Tots els tentacles del pop


La música pop és un concepte ambigu amb el qual difícilment trobarem dues persones que coincideixin en el seu criteri classificatori. És en tot cas una tipologia que, fins i tot prenent-la en les seves accepcions més restrictives, ja comença a acumular un historial massiu i de llarga durada, difícil de resumir. Per això era d’esperar que un llibre com «Yeah! Yeah! Yeah! La historia del pop moderno» de Bob Stanley (Turner, 2015, molt bona traducció de Víctor V. Úbeda) susciti tota mena de crítiques per part de lectors que troben a faltar un nom ací o allà, malgrat les seves molt copioses set-centes pàgines i escaig. Almenys no se li pot discutir a l’autor la seva idoneïtat per a endegar l’empresa, ja que Stanley ha escrit durant molts anys crítica musical a New Musical Express, Melody Maker, Mojo, The Guardian i The Times, ha exercit de DJ, ha creat segells discogràfics i des de l’any 90 forma part de la banda de dance-pop Saint Etienne.

Per a Bob Stanley l’era daurada del pop s’inicia amb l’aparició simultània dels discos de vinil, les llistes d’èxits i la premsa musical i fineix quan desapareix aquesta tríada. És un període que comença l’any 1955 amb el «Rock around the clock» de Bill Haley & the Comets i mor cap a finals de la dècada dels 90, quan la música perd el suport físic i esdevé una entelèquia sense autor, títol o filiació, que el mode «shuffle» de l’ipod aviat exemplificarà la mar de bé. Dins d’aquest interval cronològic, Stanley afavoreix el terme pop en el seu sentit de popular i, si ha d’incloure un artista en aquestes pàgines, el seu èxit entre el públic o la seva influència en artistes que el van tenir constitueixen criteris determinants. No busqueu aquí gaires mencions a estils feixucs, poc comercials o pretensiosos, com el jazz rock o el rock progressiu. No llegireu res sobre King Crimson, ni Frank Zappa, ni Weather Report i ben poca cosa de Joni Mitchell o Grateful Dead. El cronista prefereix subratllar ignotes però espurnejants cançons de girl groups dels seixanta o esqueixades descàrregues de garage bands dels setanta. És un criteri com qualsevol altre, i com que les pàgines estaven limitades per pures exigències físiques, Stanley fa bé d’escriure sobre el tipus de música que més li agrada o amb el que se sent més còmode.

Escriure sobre música és un handicap que només els més afortunats superen, ja que es tracta d’un art on amb prou feines hi arriben les paraules. En Bob Stanley demostra que està dotat per fer-ho i que en poques paraules és capaç de fer la foto carnet de qualsevol artista, fins i tot dels de carreres tan complexes com Dylan o The Beatles. A més de tant en tant se li escapen descripcions veritablement gracioses. Cal dir, i suposo que era inevitable, que quan parla d’artistes i estils que desconec sovint em resulta incomprensible el que diu; per això gran part dels capítols dedicats a rap, hip-hop, house i techno han constituït una petita illa de tedi. Però tot queda compensat en el saldo final.


La vertiente garrula del glam tuvo su expresión más extrema en la única banda que le disputó a Sweet la primacía del pop británico posterior a T. Rex: Slade. Procedentes de Wolverhampton y dirigidos por Chas Chandler, antiguo mánager de Jimi Hendrix, no tenían la menor pinta de superestrellas, pero en 1973, con Bolan en franco declive, se convirtieron en el grupo más querido de Gran Bretaña. Noddy Holder, el dickensiano vocalista, cantaba que parecía John Lennon gritando por la chimenea de un carguero; Jim Lea, bajista de sonrosados mofletes, tenía pinta de vivir con su madre y criar palomas mensajeras; el guitarrista, Dave Hill, era el tipo con más cara de conejo del mundo; y el batería, Don Powell, mascaba chicle y miraba al infinito (jamás cambió el gesto, ni siquiera de un espantoso accidente automovilístico en el que perdió casi toda la memoria). Conscientes de que no tenían la más remota posibilidad de convertirse en ídolos de las jovencitas, vieron a los virgueros del rock progresivo, a los arqueólogos del folk y a los exploradores del rock espacial y se dijeron: «Que les den a todos: vamos a emborracharnos y a pasárnoslo en grande».

El metal viene a ser el paquete básico de acceso al rock, pues sirve tanto de iniciación a otras modalidades de la música pop moderna —a través del volumen, la velocidad y la potencia— como de recurso escapista puro y duro: el estruendo de las verbenas, las sensaciones fuertes del cine slasher, el sexo y el terror. Además, al tratarse de una rebeldía lista para el consumo, es mucho más divertido que Bob Dylan o Crass. El estilo parece indestructible y ha superado todos los cataclismos musicales. También es profundamente conservador y posee su canon particular, sus ídolos, todo un código de conducta metalero. Muy probablemente, junto con el country, el heavy metal sobrevivirá a todos los demás géneros consignados en este libro.

De la misma forma que Margaret Thatcher, cuando fue primera ministra, nunca consintió que otra diputada formase parte del gabinete, Madonna se comportaba como si fuese la única mujer con derecho a formar parte del mundo del pop.

Prince siempre fue más juguetón. Era controlador pero a la vez generoso; un dictador benévolo: el Tito del pop.
Encara que no tingui pretensions enciclopèdiques, en un volum tan voluminós com aquest es troba molt a faltar un índex onomàstic. Si he de resumir el zenit estètic de l’autor, crec que ha de raure entre el Brian Wilson dels Beach Boys, el primer New Order, i els Pet Shop Boys de qualsevol època (i una certa aversió al britpop); però això no l’impedeix tocar molts altres pals —del rockabilly al heavy metal, del grunge al techno—, sempre que siguin estils que somoguin l’esquelet o l’animeta. Si els abelleix aquesta mena d’eufonia, avisats queden.

2 comentaris:

  1. Doncs que no tingui un índex onomàstic em tira enrere. Aquesta mena d'obres m'agrada tastar-es de tant en tant, i sense un índex em perdo perquè tinc moltes llacunes i la memòria falla cada cop més. Ho entendria si fos una obra vital i personal, però si no...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, l'ideal seria poder anar espigolant aquí i allà.

      Elimina