dilluns, 28 de març de 2016

El carceller benèfic

Tot i que la seva relació és una mica obliqua, qui conegui el film «Cloverfield» de J. J. Abrams comptarà amb una clau bastant explícita de la natura de «10 Cloverfield Lane», pel·lícula dirigida pel debutant Dan Trachtenberg, però produïda per aquell. I és una llàstima, perquè aquesta és una obra de la qual convé saber les mínimes dades possibles més enllà del seu plantejament inicial. Michelle (Mary Elizabeth Winstead) pateix un accident i desperta en un refugi soterrani on l’acull l’ex enginyer Howard Stambler (John Goodman), qui li assegura que a la superfície s’ha produït una catàstrofe que ha esborrat tot tipus de vida al planeta. Tindrà raó Howard i la seva intervenció ha sigut providencial? O es tracta d’un psicòpata paranoic amb obscures intencions?

Poc a poc ho anirem descobrint i les respostes no seran tan previsibles com cabria esperar. Cal dir d’entrada que «10 Cloverfield Lane» excel·leix en tots els seus ingredients començant per un guió molt ben embastat, amb les sorpreses justes i espai per tot tipus d’emocions: una mica de suspens, una mica de thriller psicològic, una mica d’estudi de caràcters, una mica d’humor, una mica de violència. El director demostra una gran competència per explicar la seva història amb pols ferm i amb la suficient malícia perquè l’hora i mitja d’escenari únic passi com si res.

No coneixia la Mary Elizabeth Winstead, que ha fet dues vegades de filla de Bruce Willis a la sèrie «Die Hard» i és una de les més reputades «scream queens» de la dècada (ja sabeu, aquestes especialistes a sobreviure cintes de terror amb els esgarips justos); però aquí demostra ser capaç de donar personalitat i recursos al personatge de Michelle i acaba convertint-lo en una resposta en el segle XXI a la Ripley de la saga Alien. En quant a l’elecció de Goodman per fer de Howard, és pura genialitat de la directora de càsting. Generalment relacionem Goodman amb papers afables i benvolents (les excepcions que em vénen al cap corresponen a «Barton Fink» i «O Brother», ambdues dels germans Coen); per això resulta tan difícil decidir si l’hem de témer o li hem de donar la raó. En tot cas, Goodman està immens en tots els sentits de la paraula.

No espereu de «10 Cloverfield Lane» una obra mestra, només un entreteniment molt competent d’un gènere difícil de definir. Llàstima que el desenllaç, sense que desmereixi (o potser sí que desmereix una mica), trepitja terreny més conegut i deixa la porta oberta al territori insondable de les seqüeles interminables. Pesqueu-la quan la facin a la tele.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada