dimarts, 15 de març de 2016

Draps bruts


Atès el seu historial recent, llegir Mario Vargas Llosa no hauria de ser una prioritat absoluta en el meu règim de lectures; però, com que convisc amb un bibliotecari obligat a oferir al seu públic allò que més desitja (o allò que més mereix), els llibres del Nobel peruà m’arriben (sí o sí) a les mans. El darrer, la novel·la «Cinco esquinas», ha estat degudament aplaudit per la claca d’EL PAÍS, els que són els seus editors oficials a can Alfaguara, i (la veritat) és molt millor que febles esforços anteriors, com aquells de l’heroi discret o el de la nena trapella.

«Cinco esquinas», barri perdulari de la Lima present, ens trasllada a les acaballes del règim del president Alberto Fujimori i sembla una revenja en tota regla al seu funest cap de seguretat Vladimiro Montesinos, tots dos adversaris polítics de Vargas en campanyes presidencials que encara recordem. La trama es desplega de forma coral, amb intervenció tant de grans burgesos —enginyers, advocats— com de personatges pintorescos i marginals —periodistes de la víscera, artistes tronats. El llibre és una reeixida barreja de thriller polític i comèdia eròtica, que aireja les clavegueres d’un poder corromput i paranoic. El millor que es pot dir d’ell és que està força ben travat (al senyor Vargas Llosa se li nota l’ofici) i que resulta molt entretingut de llegir. Tot i que no demostra una gran ambició literària —lluny queden les experimentacions de «Conversación en la catedral» o «La casa verde»—, encara es permet algun jocs formals, com un capítol construït a partir de múltiples accions paral·leles o un altre que simula el contingut d’una revista.

Totes les crítiques que he llegit coincideixen a ressaltar la riquesa del llenguatge de «Cinco esquinas», quan jo només hi he trobat una llengua molt funcional però completament estàndard. Cert que hi ha alguns modismes peruans, al cap i a la fi l’acció s’esdevé a Lima, però les audàcies no van més enllà.

El to de «Cinco esquinas» és lleuger i queda a anys llum d’altres cròniques d’història contemporània, com la de la més ambiciosa «La fiesta del chivo». Prop de fer vuitanta anys, Vargas es pot permetre aquest divertiment que no aporta res a la seva carrera, però que tampoc la desllueix, i que es deixa llegir en dues o tres intenses sessions, el que no és poc.

8 comentaris:

  1. No tenia previst llegir-la. Per cert. Estàs escrivint alguna novel·la? aquest nit he somiat que t'entrevistàven a CatRadio amb motiu de la presentació de la teva novel·la, recordo fins i tot el títol: EL CREPUSCLE DE TOTS, i muntàves un pollastre amb declaracions incendiàries contra el Govern i el sistema. Semblàves de la cup.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha! El teu somni m'ha confós amb algú altre. Et prometo que no escric res més que això que llegeixes aquí al blog.

      Elimina
  2. Fa temps que aquest senyor va deixar d'interessar-me. Se'm fa molt difícil llegir-lo mentre em venen al cap la seva imatge i les seves idees. Esperaré què es mori. Hi ha escriptors que guanyen molt un cop desapareguts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo encara puc fer abstracció, Enric.

      Elimina
  3. ...PERO SEMBLAR SER QUE HA CONSEGUIT QUE LA SRA.PRESLER LLEGUIS¡¡¡QUE DEU NI DO.

    ResponElimina
  4. Potser es el tancament del cercle... a Conversación en la Catedral era un periodista comunista que s'enfrontava a un règim autocràtic, ara es un ex-candidat liberal (amb el que implicaría aixó en un país com el Perú), que es sent perseguit per un ministre de governació fill de comunistes i a sou de un autócrata japonès... (al Perú mai li han faltat emocions)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Jordi, tot i que el periodista comunista tenia molt més múscul literari.

      Elimina