dilluns, 21 de març de 2016

Segona residència (2): la realitat Sureda

Els Sureda —pare, mare, cinc fills i algun nét, cap d’ells amb nom de fonts conegut—, eren els habitants més antics de la urbanització. De fet, ocupaven una torreta anterior al projecte de Mary Montanya, en un terreny limítrof que s’interposava entre el poble i nosaltres. S’hi havien instal·lat quan els nostres pins encara no havien sigut plantats, o això és el que dictava la llegenda. El pare Sureda era a més un ver barceloní, com l’Helena i jo; i pel fet —com a únic resident permanent al llarg de l’any— de decidir passar la jubilació (i fins i tot el traspàs final) a la comarca, gaudia d’una certa autoritat mai sancionada.

Durant els mesos d’hivern el xalet dels Sureda romania pràcticament buit. Diria que ni la muller fitxava cada setmana: devia estimar-se més la calefacció del pis de Barcelona que la rusticitat del foc a terra. Però el vell patriarca aguantava els embats del fred i mirava d’encendre dia a dia la llar de foc sense provocar cap catàstrofe. Me’l vaig trobar amb un àlbum de segells obert sobre la taula del menjador (jo que em pensava que la filatèlia era una afició tan obsoleta com el servei de correus). M’havia rebut amb un alegre «Hola, Jaume! Com et puc ajudar?», i així fou com vaig descobrir que ell tampoc sabia el meu nom.

—Sureda, tu que ets un veterà de la contrada, què em pots dir de la torre on vivim? Jo no sabia ni que es deia «Villa Florita». És veritat que hi va passar algun episodi una mica fosc?

L’home semblà confós i passà una de les pàgines de l’àlbum sense cap intenció.

—No sé de què em parles, és que algú t’ha explicat alguna cosa estranya? Ja saps que als pobles, a falta de notícies reals, s’especula massa. Al xalet on vius abans s’hi estava un matrimoni amb una filla adolescent. La filla va desaparèixer un dia. Deien que havia anat a estudiar a l’estranger: a Estrasburg, a Edimburg o a Hamburg, ara tant se val, tot acaba de la mateixa forma. Després va desaparèixer la dona, no recordo quina excusa va donar el marit per justificar l’absència; crec que deia que es traslladaven a un altre poble ben lluny d’aquí i que la dona s’havia avançat per supervisar la feina dels pintors. Finalment va ser ell el que va tocar el dos i no se n’ha sabut res més. Però com que era una gent que no es feia amb ningú, les males llengües locals van començar a imaginar truculències diverses. Hi ha qui fins i tot afirma que tant la dona com la filla són enterrades al soterrani del xalet.

—Però, si el meu xalet no té soterrani! —vaig riure.

—És el mateix que jo respondria si no sabés que l’evidència de vegades ajuda més aviat poc. Però qui t’ha ficat aquestes idees al cap?

—La dona del quiosc. M’ha volgut fer creure en històries de fantasmes. Sí, sí, no cal que em diguis que tot això són bestieses; però perquè ningú no m’havia parlat abans de la llegenda de casa meva?

—Home, dir-ne llegenda potser és una exageració, només són comentaris malintencionats. I quin bé t’hauria fet saber-ho?

Vaig tornar a casa francament desconcertat i disposat a descobrir què s’amagava a les entranyes de «Villa Florita». A l’Helena l’intrigà que piqués repetidament a terra amb el peu.

—Que busques el celler? —va preguntar-me, tot fent broma—. No em diràs que t’has cregut aquesta història de les dones desaparegudes.

—Hi ha d’haver alguna explicació pels cops que hem sentit a la finestra aquesta nit.

—Si hem de començar a creure en fantasmes, jo plego; ja saps que aquestes coses no em fan cap gràcia. Prou mania li tenia ja al xalet, només faltava que estigués embruixat.

Se suposa que jo sóc el més racional dels dos i les paraules de l’Helena em van fer adonar que potser n’estava fent un gra massa.

—Mira, deixem-ho així —vaig proposar conciliador—. Si de cas, ara per les vacances de Setmana Santa que serem aquí molts dies seguits investigaré això del soterrani. No et sembla que ens aniria de conya disposar d’una mica més d’espai lliure per guardar les cadires del jardí o les bicicletes?

—Promet-me —respongué ella més tensa del que li corresponia— que, si descobrim l’existència d’un soterrani ocult, el primer que farem serà cridar els mossos. No vull tenir sorpreses desagradables.

Però, és de manual: les sorpreses desagradables es presenten sense demanar permís. I agrupades de dues en dues.

4 comentaris: