dijous, 10 de març de 2016

El castell dels ancestres

Molts dels que seguim amb interès morbós l’escalada política del matrimoni Underwood a «House of Cards» sabíem que la sèrie es basava en una d’homònima de la BBC; però potser no seran tants els que s’han aventurat a investigar si l’original superava, igualava o simplement justificava la còpia. El «Castell de Naips» (House of Cards) primigeni està format per tres mini-sèries de quatre capítols cadascuna, adaptades pel noi-per-a-tot Andrew Davies a partir de sengles novel·les de Michael Dobbs. Foren emeses, amb unànime èxit de públic i crítica els anys 1990, 1993 i 1995 respectivament. Contemplades ara, semblen una mica plistocèniques, amb ordinadors de pantalla negra i ni un sol mòbil a la vista; i una estètica rància que queda a anys llum de l’elegància minimalista de la producció ianqui.

La primera temporada, la literalment anomenada «House of Cards», és la que més s’apropa a la versió americana, amb el cap del partit conservador Francis Urquhart (Ian Richardson) que vol esdevenir president del govern i es relaciona amb una periodista ambiciosa i jove (Susannah Harker) que l’ajudarà a aconseguir-ho. A la segona temporada (To Play the King), Urquhart com a primer ministre s’enfronta amb el monarca acabat de coronar i farà tot el possible per forçar la seva abdicació. A la tercera, «The Final Cut», Francis s’enfronta a la pròpia mortalitat i planifica un mutis que li asseguri un lloc d’honor en els llibres d’història.

Les diferències entre «House of Cards 1.0» i «House of Cards 2.0» són equivalents a les que separen la Gran Bretanya dels 90 i els Estats Units del present. Aquí tenen molta importància les sessions al parlament, la Cambra del Lords, l’aristocràcia i la família reial. Precisament una de les gràcies d’aquesta sèrie precursora és l’audaç joc de política ficció al que es dedica des del primer episodi. Així se suposa que Francis Urquhart presideix el govern que succeirà al de la seva odiada Margaret Thatcher. La segona temporada s’inicia amb la coronació d’un nou rei, un home ja madur i que (després d’anys d’esperar el tron) presenta un tarannà obertament intervencionista. En palau apart, la rossa esposa abandonada té cura de l’hereu reial i llença mirades esllanguides a les revistes de moda. No cal malpensar gaire per veure-hi un retrat robot de Carles i Diana (amb la defunció de la reina Isabel II com a teló de fons implícit).

Però el gest més transgressor de tots succeí a la tercera temporada, quan en ple any 1995 escenificaren el funeral de Margaret Thatcher i li alçaren un monument commemoratiu, sense preveure que la mòmia vivent de la política conservadora més detestada de la seva època continuaria entre nosaltres quasi vint anys més. Alguns espectadors ho trobaren de mal gust, però aquestes són la mena de coses que fan que els anglesos siguin tan dignes d’admirar.

Ian Richardson fou un actor britànic fins al moll de l’os, d’aquells que sembla que haguessin mamat Shakespeare des del bressol. El seu Francis Urquhart és un classista restret de faccions reptilianes i cor d’alabastre, al qual t’agrada odiar així que el veus. Per descomptat, trenca la quarta paret des de la primera escena, amb molta més freqüència que a la versió americana. El que li manca a Richardson és la morbositat soterrada del Francis Underwood de Kevin Spacey. La imatge de Richardson mai no suggereix sexe i la seva relació amb les amants que li posen en safata sotmet a un seriós perill la credibilitat de la sèrie.

De tota manera, en les tres temporades que abasta «House of Cards», s’observa una ràpida liberalització del que es pot mostrar en pantalla. Així, la primera temporada (1990) ensenya a penes uns llavis que es besen sense tocar-se. La segona (1993) simula un acte sexual amb la convulsió d’un parell de cossos i presenta un cas admirable d’homosexualitat, perquè gairebé no se l’explota com a factor dramàtic. Mentre que la tercera (1995), ensenya mugrons i culs (masculins i femenins) amb una barra que se la trepitja.

En un principi aquesta versió de «House of Cards» no compta amb un personatge principal tan poderós com el de Claire Underwood (Robin Wright) al seu avatar americà. Elizabeth Urquhart (Diane Fletcher) comença com un personatge menor, però poc a poc demostra la seva indubtable vocació de Lady Macbeth metzinosa que disposa de la conseqüent ària de bravura a la temporada final.

Malgrat l'envelliment de la seva factura i algunes turpituds dramàtiques (els flashbacks massa repetits per indicar la culpabilitat del protagonista), la sèrie mereix un visionat. Parteix a més amb l'avantatge que es tracta d'una història totalment tancada el que la salva de l'allargassament forçat de tants programes actuals.

10 comentaris:

  1. La vam veure fa anys, quan la van passar per la tele i resultava altament inquietant i sorprenent. No és el mateix un castell anglès que una mansió americana, ni ho serà mai, tot i que no li trec mèrits a la ianqui.És com allò de comparar el llibre i la pel·lícula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No recordava que l'haguessin passat per la tele; però les produccions clàssiques de la BBC sempre tenen un plus.

      Elimina
  2. Gràcies per explicar de què va la original, la veritat es que tenia curiositat per saber com seria però tenia clar que em feia massa mandra mirar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs té la seva conya i tot plegat dura dotze hores, que tampoc és tant.

      Elimina
  3. No llegiré aquesta crònica. Vull seguir amb House of Cards i sorprendre'm.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si estàs veient la nova, no t'estic axafant cap sorpresa.

      Elimina
  4. Segueixo «House of Cards». Miraré de trobar l'original britànic perquè no la vaig veure en el seu moment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És tota una altra cosa, però val la pena.

      Elimina
  5. Va ser ahir que vaig intentar decidir-me per una de les dues i no vaig arribar a cap conclusió. M'atrau molt l'anglesa però també ho fa Kevin Spacey. I després de llegir-te... continuo igual.

    Gràcies per entusiasmar-te amb la segona temporada de Fargo. De seguida me la vaig mirar i, com dius, si la primera és bona la segona és millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pots començar per l'anglesa, que ja està completa. L'americana trobo que va perdent pistonada.

      Elimina