dilluns, 11 de juny de 2018

Escenes d’un matrimoni

Matthew Goode i Vanessa Kirby
Quan va arribar el Netflix a casa el primer que vam fer, per descomptat, va ser abocar-nos immediatament, com porcs a una tòfona, a la segona temporada de «The Crown», tan apassionant o més que la primera. Peter Morgan continua firmant tots els episodis —i demostra que Jaime Peñafiel i Pilar Urbano encara han d’aprendre molt sobre la redacció de cròniques monàrquiques, tot i que es troben a la recta final de les seves respectives vides—i Stephen Daldry en dirigeix alguns. Els valors de producció continuen sent altíssims, amb escenaris a indrets de mig món: Lisboa, els mars del Sud, Ghana o l’Alemanya nazi, a més de fastuosos palaus dels Windsor a tots els racons de la Gran Bretanya.

Si la primera temporada es centrava en els anys d’aprenentatge de la jove reina, aquesta segona s’ocupa sobretot de la seva gran crisi matrimonial (potser la darrera de la seva fructífera relació amb el consort Felip). Així en els tres primers capítols, mentre té lloc la crisi del Canal de Suez, la reina empaqueta el tarambana del seu marit en un viatge per mar, l’envia de «tournée» per la Commonwealth amb l’excusa d’inaugurar els jocs de Melbourne i el recupera a l’últim moment per donar-li l’oportunitat definitiva.

Felip continuarà sota sospita durant tota la resta de la sèrie, que inclourà excursos a l’educació espartana a la que ha condemnat el príncep Carles i a la seva suposada implicació a l’escàndol entre el ministre Profumo i la model Christine Keeler. Matt Smith potser no és un gran actor, ni s’assembla gaire a l’original, però sí que té una pinta de pinxo trapella ideal pel paper.

«The Crown» té el bon detall de dedicar dos capítols a l’idil·li entre la princesa Margarida i el fotògraf «trendy» Antony Armstrong-Jones. Ells són en Matthew Goode i Vanessa Kirby, potser la parella d’actors més excitant de tota la sèrie. La Kirby en especial és infinitament més guapa que la Margarida històrica i és una delícia veure-la actuar. El quart capítol, «Beryl», que relata la forma com es van conèixer aquest parell és una delícia estètica que tant respira «free cinema» com arqueologia pop.

Cal aplaudir també la gosadia del programa, que no evita ni un dels moments incòmodes de la història de les institucions representades, com van ser les simpaties del Duc de Windsor pel nazisme o les crítiques que alguna premsa va dedicar a l’encarcarament del seu protocol. I també lamentar que potser el moment més decebedor sigui la breu interrelació amb el matrimoni Kennedy.

Claire Foy torna a demostrar que és una actriu a la que convindrà seguir, perquè com a reina Isabel II està perfecta, tant en la contenció restreta com en la fúria interna passatgera. Ni Jeremy Northam (Anthony Eden), ni Anton Lesser (Harold Macmillan) poden fer ombra com a primers ministres al brillantíssim Churchill de John Lithgow. El JFK de Michael C. Hall tampoc passarà a la història.

Seguint la política de renovació de la nòmina d’actors cada dues temporades, caldrà acomiadar-se de Claire Foy i de Matt Smith. A ella la trobarem a faltar. I a la Kirby també. «The Crown» fa bona la monarquia; és la seva gran virtut i el seu pitjor defecte. (Molt) Recomanada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada