dilluns, 18 de juny de 2018

Rolex és déu i jo no sóc el seu profeta

Ma i Osho (The Way We Were)
Tothom ha coincidit a considerar «Wild Wild Country» com el gran documental de la temporada. L’han produït els germans Duplass i Netflix el va estrenar el passat mes de març en sis capítols d’una mica més d’una hora. Tracta d’uns fets ocorreguts fa més de 30 anys que jo francament desconeixia, tot i que als Estats Units sembla que van tenir gran ressò. Impliquen al guru indi Bhagwan  Shree Rajneesh (posteriorment conegut com a Osho), qui per problemes amb el govern d’Indira Gandhi l’any 1981 es va traslladar a Estats Units i fundà una ciutat pels seus adeptes en una zona perduda d’Oregon.

Des del primer moment els nou vinguts van tenir problemes amb els indígenes —de fet, un poblet de 90 habitants que es trobava a 30 quilòmetres de la colònia— i van establir tota mena d’escaramusses per fer-se amb el poder local. Aquestes inclogueren des de les més legals (comprar les cases deshabitades del poble), fins a les més forassenyades (captació de sense sostres a nivell nacional per convertir-los en votants, atacs bacteriològics, bombes i intents d’assassinat).

El documental treu gran profit d’enregistraments originals de l’època, no tan sols procedents dels noticiaris de la televisió, sinó també de gravacions privades realitzades a l’interior de la secta, no endebades els anys 80 foren els de l’expansió i democratització de les cintes de vídeo. Diversos bustos parlants van desgranant el relat des del present: oriünds d’Oregon, ex-seguidors del guru, advocats d’un costat i de l’altre, i també algun membre governamental. Entre tots ells destaca poderosament el personatge de Ma Anand Sheela, durant uns anys portaveu i mà dreta de Bhagwan, terrorífica fanàtica, convençuda que el fi justifica els mitjans. Resulta fascinant contemplar-la ara, sexagenària, predicant l’amor universal mentre excusa els seus crims pretèrits; tan fascinant com una boa constrictor just abans d’atacar la presa. La sola presència magnètica de Ma Anand Sheela eleva la categoria de «Wild Wild Country» a un nivell superior, malgrat la seva discutible ètica (molt contestada en ser convidada al recent festival Primera Persona del CCCB).

No negaré doncs l’interès del que s’explica a la sèrie, plena de detalls d’allò més pintorescos, encara que em molesta la intensitat dels seus clímaxs musicals i la prolixitat generalitzada a l’hora de documentar-ho tot. Reconec que els gurus en general m’emprenyen força, i no li he trobat cap mèrit a aquest Bhagwan, per molt contrari a les religions que es presenti. Al llarg de la pel·lícula apareix com un rendista obès, entre confós i cofoi, tan mut com el propi Bartleby (però molt amic de col·leccionar Rolexs i Rolls-Royces). Al seu voltant, els ociosos fills de papà de Hollywood i Los Angeles trisquen i celebren (vestits amb pijama carabassa) el seu accés a l’amor lliure universal.

Enteneu-me, sis hores i escaig de ximples sectaris és més del que estava disposat a acceptar abans de conèixer «Wild Wild Country», l'excés m'ha aclaparat. Ara em conformaria amb la versió comercial de dues hores i amb el mínim de creences absurdes a la vista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada