dimecres, 27 de juny de 2018

Ravel, lletra sense música


El pas pel món del compositor Maurice Ravel —amb peces com «La Valse», el quartet per a corda, «L’enfant et les sortilèges» o els concerts per a piano— contribuí a l’augment de la felicitat universal en uns termes que no admeten discussió. Llàstima que el poder inefable de la música es traslladi tan malament a la literatura i molt especialment en el cas de Ravel, que gaudí d’una biografia ben poc novel·lesca. Menut, polit, afable, discret, al·lèrgic a premis i honors, el músic basc alternà la mundanitat de la vida social parisenca amb episodis de civilitzat retir rural. No se li coneix cap relació sentimental; probablement no la tingué, més enllà de la devoció per la seva mare. Segurament Maurice era allò tan genèric i urticant: un amic dels seus amics.

Amb aquest material difícilment es pot bastir una bona història. Jean Echenoz ho va intentar el 2006 amb un llibre curtet i efervescent com el prosecco que es titulava precisament «Ravel» i que no em va deixar cap empremta durable. El recordo com una lectura insatisfactòria i insípida, tot i que ara que el revisito en diagonal m’ha semblat més aviat un enciclopèdic «jeu d’esprit» sense conseqüències.

A «Els boscos de Ravel» Michel Bernard ho intenta de nou (edita la breu i tradueix el sempre fiable Ferran Ràfols). El llibre (no gosaria anomenar-lo novel·la) abasta els anys finals del compositor, des de la seva experiència com a conductor de camions a la Primera Guerra Mundial (amb certesa el moment més ple d’adrenalina de tota la seva vida) fins a la seva extinció afàsica vint anys més tard.

Michel Bernard és fill de Bar-Le-Duc, precisament la vila on Ravel va fer de camàlic durant la Gran Guerra. Potser per això s’ha molestat a escriure aquest llibrot tan superficialment històric, tan contemplatiu, tan impecable i tan avorrit. Ja ho anuncia des del títol, "Els boscos de Ravel" és ple d'arbres i d'ocells, de passejades pel camp i senzilla vida de poble. Fins i tot ens els episodis bèl·lics s'hi filtra el to bucòlic que ben poc m'atrau.
Al matí, els gats es llevaven amb ell i, un cop oberta la finestra, saltaven sobre l’ampit i contemplaven un moment el món fresc d’esquitllar-se arran de paret, escolar-se entre dos matolls i desaparèixer. Quan feia bo, Ravel els seguia, gelós de saber-se incapaç de sentir com ells, amb tanta riquesa de matisos, l’aparença nova de les coses.
Per aquest tipus de prosa Michel Bernard ha rebut el premi «Livres et Musiques 2015» del festival de Deauville.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada